Un any després de la DANA del 29 d’octubre, eixir al carrer continua sent un repte diari per a centenars de veïns amb mobilitat reduïda. En més de 700 edificis els ascensors danyats no han sigut reparats ni substituïts, la qual cosa, en la pràctica, provoca un confinament selectiu per als qui no poden salvar escales.
Segons l’Associació d’Empreses d’Ascensors de la Comunitat Valenciana, dels més de 7.500 equips afectats per les inundacions, encara queden 780 pendents. Encara que més de 6.700 ja funcionen, els casos que seguixen bloquejats s’allarguen per la complexitat tècnica i administrativa de les obres i per l’obligació de garantir la seguretat. En alguns immobles l’aparell està instal·lat, però falta la revisió final i el vistiplau per a posar-lo en marxa, de manera que la vida quotidiana continua paralitzada.
Solucions temporals insuficients
El dia a dia de Francolizy, de 36 anys i amb paraplegia, il·lustra eixa realitat. Viu en un segon pis a Aldaia, prop del barranc de la Saleta, i cada desplaçament depén de tercers. La seua mare ho resumix amb una imatge: ‘Una xicoteta vorada és per a ella com un mur. Així que imagina el que suposa pujar o baixar diverses plantes’. En el seu edifici l’ascensor es va instal·lar fa tres mesos, però seguix sense arrancar perquè falta la comprovació final: ‘Ací no apareix ningú’, lamenta. L’assistència de Creu Roja i l’ajuda ocasional del veïnat són l’única eixida. ‘És impossible que ella sola puga baixar o pujar des d’un segon pis’, recorda, i este estiu a penes va poder baixar una vegada a la piscina comunitària.
L’alcalde d’Aldaia, Guillermo Luján, admet l’impacte en els col·lectius més vulnerables i constata que el sector no dona proveïment per a atendre totes les reparacions. Com a resposta d’emergència, Creu Roja empra una ‘cadira eruga’ per a facilitar baixades puntuals. Però, com assenyala el regidor, és una mesura temporal: ‘És una mesura molt conjuntural. La gent necessita poder baixar al carrer i reprendre la seua vida. Esta situació provoca un confinament selectiu dels qui tenen més dificultats’.
Demores i falta de resposta
En una finca de l’Avinguda de la Música d’Aldaia, l’aigua va arribar a quasi un metre d’altura en el portal —la marca encara es veu en la paret— i va deixar l’elevador inutilitzat. Els veïns, que van començar a pagar la reparació, asseguren que l’empresa no respon ni concreta quan actuarà, la qual cosa augmenta la desesperació.
Antonio Ruiz, veí de l’immoble, explica que porten quasi un any intentant contactar ‘del telèfon, correu electrònic, el seu servici reclamacions i res’. La comunitat, afig, ‘s’ha vist obligada a enviar-li un burofax exigint el compliment del contracte de reparació i ja no estan cobrant mes a mes l’arranjament de l’ascensor’. Mentrestant, el dia a dia es fa costa amunt: en l’edifici ‘hi ha una senyora que va en cadira de rodes amb la pelvis i el muscle fracturat i no pot eixir del seu domicili’. Ell mateix reconeix que s’apanya perquè és jove, però no ocorre el mateix amb les persones majors.
Genoveva Ángel, de 75 anys i resident en un quart pis, el resumix amb cruesa: ha superat tres anys de malalties i ‘em costa molt pujar, al tercer arribe ofegada‘. Procura eixir ‘només al matí’, compra ‘molt poquet’ i torna ‘escaló a escaló’.
La volta a la normalitat depén de reactivar els elevadors pendents. Per a molts edificis això passa per completar substitucions d’equips, culminar inspeccions i obtindre autoritzacions finals que acrediten la seguretat, passos imprescindibles abans d’obrir el servici. Eixe itinerari requerix coordinació entre comunitats i empreses i, fins que es tanque, centenars de persones seguiran condicionades per unes escales que s’han convertit en barreres diàries.
