La derrota a Mestalla davant el Vila-real ha encés les alarmes al València. No sols pel colp en la classificació, que per primera vegada en la temporada situa a l’equip en llocs de descens, sinó per la sensació d’impotència en el joc, amb un bloc que no aconseguix sostindre avantatges ni imposar un pla recognoscible durant els noranta minuts.
Després de deu jornades, el balanç és pobre: dos victòries i tres empats. L’equip encadena cinc partits sense guanyar i a penes ha sumat dos dels últims quinze punts. L’horitzó immediat tampoc convida a l’optimisme: visita el Santiago Bernabéu i, després, rep al Betis, dos cites que, si no hi ha reacció, poden aprofundir la ferida i augmentar la pressió sobre el vestuari i el cos tècnic.
Un equip sense reacció
El València torna a veure’s, com fa un any, en la zona roja. Llavors, aquell escenari va precipitar al desembre l’arribada de Carlos Corberán per a rellevar a Rubén Baraja. La seua irrupció va resultar balsàmica: va alçar a un grup afonat i va alimentar el somni europeu. Esta campanya, no obstant això, el tècnic no ha donat amb la tecla. Els ajustos en l’onze no consoliden una idea de joc i a l’equip li costa tant dominar com resistir els moments adversos.
En sala de premsa, Corberán va verbalitzar l’estat anímic de l’entorn: ‘la frustració sempre cal evitar-la perquè és oposada al rendiment. Si hi ha frustració no hi ha rendiment i si no hi ha rendiment no es guanyen partits. Dolgut és l’adjectiu que més definix ara mateix al cos tècnic, a la plantilla i al valencianisme’. Al mateix temps, va assumir l’enuig d’una graderia que va tornar a xiular i que fins i tot va reprendre al seu capità, Jose Luis Gayà, mentres abandonava el camp després de ser substituït. L’escena, amb el lateral recorrent la banda capcot, retrata el clima de desconfiança i l’erosió del lideratge dins del camp.
Un pla que no qualla
El club havia intentat virar la seua política esportiva amb l’arribada de Ron Gourlay a l’adreça: només va eixir Christian Mosquera, es va retindre a jóvens com Javi Guerra, Diego López i César Tárrega, i es va apostar per més fitxatges que cessions per a guanyar estabilitat. Però les noves peces no han trobat acomodament ni rendiment comparable al dels qui van marxar a l’estiu.
La sobrietat de Julen Agirrezabala baix pals no està traduint punts com ho feia Giorgi Mamardashvili. En defensa, les prestacions de Copete queden lluny del nivell d’un Mosquera que ara brilla en l’Arsenal. En la medul·lar, Santamaría no ha aconseguit ocupar el buit de Enzo Barrenechea, per qui el club no va escometre el fitxatge i va acabar en el Benfica. I en atac, Lucas Beltrán, titular per primera vegada davant el Vila-real, no oferix de moment l’impacte que va deixar Umar Sadiq en la segona volta del curs passat, quan la seua cessió va encarrilar diversos resultats.
En sentit contrari, Arnaut Danjuma sí que respon. Que el fitxatge estrela arribe com descarte del Vila-real apunta al canvi d’estatus d’un club que, des de fa anys, veu com el seu veí castellonenc li supera en diversos fronts. Eixa diferència es va reflectir a Mestalla, on el València va ser incapaç de sostindre el seu pla davant un rival més fet.
Tampoc el factor camp pesa com abans: Mestalla ja no actua de fortí. Malgrat el suport de l’afició, l’equip sol ha sumat 7 de 15 punts com a local, mentres que a domicili persistixen les vulnerabilitats del passat curs. Amb eixe balanç, construir una reacció es torna costa amunt i cada error penalitza el doble.
Queda molta Lliga, però el record de les últimes temporades, amb coquetejos constants amb el descens, convida a la cautela. La unflada no troba alegries des de l’etapa del tàndem Mateu Alemany-Marcelino, un projecte que, segons el relat intern del club, va quedar dinamitat per decisions de despatx sota el comandament d’Anil Murthy i amb la connivència del màxim accionista Peter Lim.
Després de l’últim partit, el tècnic que ara triomfa en la seua segona etapa al capdavant del Vila-real va realitzar un diagnòstic demolidor sobre el seu exequipo: ‘És una pena però l’amo (Lim) el vol així. És una falta de respecte enorme cap al València com a club i cap a l’afició. Em va tocar viure coses meravelloses i esta afició estic segur que no es mereix això. Ha de ser trist per a tots. Els futbolistes no són els culpables d’esta situació’. Un missatge que afig soroll a l’entorn i, alhora, descàrrega de responsabilitat a una plantilla a la qual se li exigix una reacció immediata.
