La vesprada de la riuada, l’aigua va irrompre amb tal força a Benetússer que va rebentar portes i va negar cotxes i cases en qüestió de minuts. Des del seu segon pis, el sotsinspector Daniel García va sentir crits i, sense estar de servici, va decidir baixar. Assegura que en eixe moment va prevaldre l’instint i la responsabilitat sobre el risc: ‘Vaig pensar més a auxiliar-les que en la meua pròpia vida’. També admet que, mentres barallava contra corrent, se li va creuar un pensament: ‘Déu meu, que no em vegen els meus fills ofegar-me’.
Rescate contrarellotge
Els primers auxilis van ser per a Amparo, propietària d’un negoci de pilates al qual l’aigua havia rebentat la porta. Ella va aconseguir eixir com va poder, es va aferrar a unes reixes i va demanar ajuda. Daniel va intentar aconseguir-la des de l’aigua, però la violència del corrent el va obligar a retrocedir. Va optar per improvisar: va lligar llençols i cortines del veí de baix per a formar una corda, la va fixar a un balcó i, amb una manuella en l’extrem, li la va llançar a la dona. Va tirar d’ella fins a poder donar-li la mà i portar-la a una casa pròxima perquè s’assecara i recuperara forces. Només llavors va ser conscient de l’esgotament acumulat pels dos.
Els crits es van repetir. Esta vegada era altra veïna, Perfecta, que se subjectava a les reixes de la seua finestra amb la casa inundada. El sotsinspector va tractar d’entrar per un corral posterior, però el nivell de l’aigua deixava a penes un buit entre sostre i superfície per a respirar, així que va descartar eixa via. Va tornar a recórrer a la improvisació i al que sabia de rescats: va lligar una mànega de reg als dos extrems del pilar del balcó, va fabricar una altra corda amb llençols i va passar les dos per darrere del cos de la dona. Amb cada mà va subjectar un extrem per a mantindre-la en suspens i que l’aigua no li arribara a la cara.
Així van resistir unes quatre hores, amb Daniel sobre la teulada i Perfecta penjada de les subjeccions. ‘Soc policia nacional i he de mantindre’m en forma per a donar servici. A part, em va mantindre el punt d’honor de no rendir-me, de no deixar-la caure. Em vaig quedar afònic, perquè ella volia que la soltara, deia que no aguantava més’, explica. Per a sostindre-la, ell la va animar sense parar, anomenant-la Mari i demanant-li que pensara en la seua família i en les seues filles. Quan el nivell de l’aigua va baixar fins a l’altura del pit, el fill de l’agent i un veí la van arreplegar i, surant, la van pujar al segon pis. Poc després van localitzar al marit en un entresolat, seminú, i també el van rescatar.
Seqüeles i comunitat en peus
Daniel subratlla que la seua formació li va donar recursos per a actuar en una situació límit, en la qual cada decisió tenia conseqüències immediates. Aquella nit va salvar a tres persones i, des de llavors, cada vegada que es creuen pel poble l’abracen. La seua família es va bolcar els dies següents repartint ajuda; fins i tot van donar gran part de la seua roba, quedant-se a penes amb un terç del que tenien.
El barri va respondre com un bloc. ‘El poble es va fer una pinya‘, resumix, encara que reconeix que la petjada emocional perdura: hi ha veïns ‘molt tocada’. La sensibilitat a la pluja és ara una altra seqüela visible: ‘Cauen quatre gotes i sembla que estiguem en la pandèmia; no hi ha ningú al carrer’. El que va viure, diu, va ser ‘brutal’, pitjor que una pel·lícula de tsunami: ‘Semblava que estigueres en un somni en comptes d’en la realitat’.
La seua conclusió és una declaració de principis que resumix per què es va llançar a l’aigua malgrat el perill: ‘Ajudar és una cosa que portes dins i és el que et van inculcant en la Policia, que la teua vida la dediques als altres. Sí que vaig pensar que estava en perill, però jo pensava més a socórrer a la gent que m’estava demanant auxili, com van fer el meu fill i altres veïns. És veritat que jo vaig ser el que es va tirar a l’aigua, però també soc el que té més preparació i el que es deu a això’.
