La soledad del pecado és una novel·la editada per Almuzara SL en què l’autora, Mercedes Caballero, retrata l’Espanya que mai hauria d’haver existit, la dècada dels quaranta, a banda de descriure situacions i fets ocorreguts en altres dècades. El relat comença en 1946, quan els valors de la llibertat havien sigut abolits i la por i el silenci eren el pa de cada dia, alhora que el de farina escassejava. El tema central d’este llibre és el robo de criatures acabades de nàixer, que es venien normalment a matrimonis sense fills. Principalment de famílies adinerades o del puntet o, si no riques, sí capacitades per a disposar de la tarifa ad hoc, segons les circumstàncies que concorrien en eixes ‘edificants transaccions comercials’, que tenien, en la immensa majoria de casos, la corresponent corredoria o comissió.
Eixe corretatge era exercit per monges, retors o frares. Hi havia una trama molt ‘caritativa’ entre els servidors i servidores de Déu i de l’Església catòlica, apostòlica i romana d’aleshores. Les tarifes a aplicar en eixes transaccions oscil·laven entre 25.000 i 200.000 pessetes, ara serien entre 150 i 1.200 euros, que per aquella època eren molts diners. El salari anual d’un obrer era de 8.500 pessetes, aproximadament. Però moltes vegades, les mares parteres no s’assabentaven dels tractes, les monges o qui fera d’intermediàries s’enduien la criatura acabada de nàixer i poques hores després comunicaven a la progenitora la mort del bebé. I en moltes ocasions, si la partera era vulnerable, per desemparada o sense recursos, li donaven una misèria de diners o gens. Normalment estes xiques eren fadrines que s’havien quedat embarassades per algun desconegut o que es desentén de l’embaràs; o per algun casat. Ja se sap que fer l’amor sense el vincle matrimonial era pecat, contrari als cànons morals de l’època, i si damunt una xica es quedava prenyada, ja tenia la taca per a tota la vida, la reputació danyada i la deshonra per a la seua família.
I això és el que li passa a Maria, personatge principal de La soledad del pecado. Es queda encinta, però no d’un desconegut, sinó del nóvio mig secret que tenia. Mig amagat perquè el pare d’ella no acceptava eixe xic estranger, Giuliano, com a gendre. Eixe jove era italià i va vindre a València a treballar en les obres de restauració del Museu de Belles Arts. Però després de conéixer-se i ser nóvios, encara que d’incògnit, el xaval va caure d’un andami i es va matar, sense saber que anava a ser pare. Com que la seua desaparició no atenuava el descrèdit i la vergonya dels pares de Maria, el seu progenitor va disposar l’internament de la filla en un convent de religioses, ‘especialista’ en tramitar adopcions amb mètodes ben ‘caritatius’, fins que desocupara i la criatura ella no la voria. Aixina va ocórrer. L’autora de La soledad del pecado descriu la vida en el convent i el tractament a les embarassades recordant-los la seua condició de pecadores, i que per això estaven allí. Era 1946 quan la religió catòlica i el règim franquiste eren un tot molt ben avingut en la repressió i en l’adoctrinament polític i religiós dogmàtic.
Un bebè adoptat, no robat, però sí venut
La presentació del llibre, que va per la tercera edició, a Carcaixent, fa poques setmanes, i la lectura immediata m’han dut a un cas d’adopció que va ocórrer a principis dels cinquanta del passat segle. Un matrimoni del meu poble, que va sofrir la mort de tres fillets propis, un cada any, entre 1950 i 1952, en va adoptar un quan encara no havia complit un mes i en feia dos que havia mort el tercer dels tres fillets de la seua nova mare. Anaren a arreplegar-lo a València, a la Inclusa. Viatjaren a la capital i tornaren amb el trenet, ara li diuen el Metro, que des de la ciutat del Túria arribava i arriba a Castelló (Ribera Alta) i al contrari. Amb eixida des d’Alberic i tornada al mateix poble. El viatge més feliç de la vida de la nova mare del bebè, al tindre’l als braços. La gestió per a eixa adopció la va realitzar el retor del poble del matrimoni adoptant, a huit quilòmetres d’Alberic, quan, prèviament, el capellà i el metge del poble havien advertit el matrimoni dels tres xiquets morts que no tornaren a intentar un altre embaràs, perquè, segurament, la causa dels òbits dels seus fillets era que entre marit i muller hi havia una relació de consanguinitat incompatible, ja que eren cosins germans.
L’adoptat s’enterà d’eixa condició perquè li ho digué un amic, quan tenia 11 anys. Els pares no li ho digueren mai. Més avant, quan ja es publicaven notícies de les criatures robades, començà a pensar que ell era un d’eixos xiquets robats, fins que després de saber, per la seua partida de naixement literal, treta per al seu primer casament civil, qui era sa mare biològica i, uns quants anys després, assabentar-se de les circumstàncies del seu naixement, va saber que no era furtat, sinó donat a l’hospital de la Seu de Xàtiva, on va nàixer ell, i després a la Inclusa. Ella, segons es consignava en el document de naixença del seu fill natural, era d’un poble de la província de Toledo.
Després de faltar son pare i sa mare adoptius, cap a 1996 va decidir indagar sobre la identitat dels seus pares biològics. A través de la comare que va assistir el part, el nom de la qual figurava (i figura) en la seua partida de naixement, va saber que la seua progenitora biològica es va presentar en l’Hospital de la Seu de Xàtiva per a dir que estava encinta, que volia desocupar allí i que donava la criatura a la Casa d’Expòsits o a on arreglaren. Arribà a Xàtiva amb el tren de rodalia procedent de València, residia en l’Hospital Psiquiàtric Pare Jofré, el Manicomi de Jesús, com popularment se’l coneixia. Com a interna per malaltia mental. Algun baró, es va sospitar d’un capellà, era molt beata, amb el seu consentiment o sense, amb l’acció adient, la deixà embarassada, i la direcció del centre, dos setmanes abans de tocar-li trencar aigües li manà que deixara el centre psiquiàtric i se n’anara a Xàtiva a donar a llum. Segurament era pecat parir en un manicomi. La cria va ser enviada a la Inclusa o Casa d’Expòsits, i a les poques setmanes va ser arreplegada pels adoptants, primer en acollida i, quan el capellà del poble va testimoniar que pares i fillet freqüentaven les misses i processons, la monja tutora documentà l’adopció.
No va ser un xiquet robat, però sí venut i comprat amb intermediació de les monges. I ell ben content que estava i està dels pares que ha tingut. El pare era obrer de la construcció i xicotet llaurador i la mare ama de casa. No seria una quantitat molt alta la que pagarien, perquè no l’hagueren pogut reunir, però sí prou per a endeutar-se i pagar-ho amb dos collites de taronges d’un bancal de huit fanecades. I ensenyar a resar la criatura, que per això era enviat per la Providència.
Retrat de la València del franquisme
Tornant a La soledad del Pecado, l’autora, com hem dit, fa un retrat molt fidel de la València de les dècades posteriors a la Guerra Civil i s’endinsa també en les últimes del segle XX i primera d’esta centúria. Descriu situacions o fets des de 1946, entre estos, les mentires i les manipulacions que els sacerdots deien en les homilies, com per exemple, que el Caudillo va alliberar Espanya de rojos, maçons i republicans, que va evitar entrar en la II Guerra Mundial, i altres ‘agraïments’. L’autora fa referències clares als afusellaments i detencions dels “enemics” de la pàtria, comentats entre remors i veu baixeta.
La mort de Franco i les expectatives que anunciava estan ben presents. Expectatives que es van complir en les eleccions generals de 1977, també mencionades en l’esmentada obra, com igualment anomena el fallit colp d’estat de febrer del 81, que a València va tindre especial protagonisme, amb els tancs ‘conquistant’ els carrers de la ciuttat.
El relat acaba en gener de 2010 quan ja s’havien creat noves associacions de familiars que busquen els seus fills, que a la majoria els havien dit que havien nascut morts, encara que tots recordaven els seus plors. I acaba també quan Paz, la filla de Maria, amb sa mare amb més de huitanta anys, desistix de seguir buscant el seu germà (o germana) i el seu destí, sense abandonar la idea de seguir indagant i trobar-lo, que ho deixa per al futur, cosa que indica que La soledad del pecado pot ser que tinga continuació.
El llibre finalitza amb un epíleg de l’autora, escrit en 2022, on descriu, d’una manera clara i diàfana, les injustícies que van significar el robo de bebés i les transaccions comercials de criatures, organitzades per representants de l’església en connivència amb el franquisme. Un relat i un final memorables i molt pedagògics, que reafirmen els valors de la llibertat i de la raó, apartats de la vida pública en favor de la foscor i de la moral retrògrada, pròpia del franquisme, del feixisme en general i de les ‘prioritats nacionals’ i de tota classe de supremacismes.
Mercedes Caballero Hueso
Mercedes Caballero Hueso, València 1966, autora de La soledad del pecado, és llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Politècnica de València. Ha desenvolupat la seua trajectòria professional com a periodista en gabinets de comunicació institucionals. És coautora de l’assaig Vendedores de imagen, retos de los nuevos gabinetes de comunicación, publicat per Paidos. Papeles de Comunicación en 1997. La seua dedicació i interés s’ha centrat en els últims anys en l’estudi i defensa de la realitat històrica de l’Espanya de la guerra i de la dictadura, els seus orígens i conseqüències. La doble victimització de les dones i el robo de millers de xiquets són l’origen d’esta primera novel·la seua en què reflectix realitats conegudes i no resoltes en un context de ficció. És una mostra escrita també del compromís social i polític, passat i present, de Mercedes Caballero.
