Restauració de la gran cúpula de l’Escola Pia de València
Més de 35.000 teules desmuntades i recol·locades una a una, una bastida feta a mida per a no recolzar sobre la fàbrica històrica i treballs continus a més de 40 metres d’altura. Així s’ha desenrotllat la restauració de la gran cúpula de l’Escola Pia de València, una intervenció patrimonial d’alta complexitat que durant dos anys ha implicat restauradors, arquitectes, artesans i especialistes en conservació històrica.
La cúpula d’este conjunt educatiu i religiós és considerada la segona més gran d’Espanya, amb quasi 25 metres de diàmetre i al voltant de mil metres quadrats de superfície. Alçada en el segle XVIII, portava dècades arrossegant clivelles visibles, filtracions d’aigua i greus problemes d’humitat que amenaçaven tant la seua estabilitat com la conservació dels acabats ceràmics i decoratius.
El projecte de restauració, desenrotllat entre 2018 i 2025 sota la direcció de l’arquitecte Luis Cortés, ha sigut reconegut amb el premi Europa Nostra 2026, la màxima distinció europea en conservació del patrimoni arquitectònic. Es tracta d’un reconeixement reservat a intervencions exemplars i que fins ara, a Espanya, només havien rebut actuacions tan emblemàtiques com la Porta d’Alcalá a Madrid o el Pòrtic de la Glòria a Santiago de Compostel·la. En l’edició d’enguany s’han premiat un total de 30 projectes de 18 països, i la recuperació de la cúpula valenciana se situa entre ells com a referència en la combinació d’enginyeria, respecte històric i artesania.
Un edifici concebut per a destacar a la ciutat
L’edifici de l’Escola Pia va ser ideat en origen per a convertir-se en una fita urbana recognoscible des de diferents punts de València. D’ací la monumentalitat de l’església i el protagonisme visual de la seua gran cúpula blavosa, que marca el perfil del centre històric. Encara que l’immoble compta amb tres altures, l’arquebisbe Mayoral aspirava a dotar-lo d’una planta més i a cobrir l’interior de la cúpula amb frescos del pintor José Segrelles. La mort del prelat va frenar el finançament i va deixar inacabats eixos ambiciosos plans, en els quals també s’havien implicat el comte de Carlet i Carles IV.
Quan la restauració es va adjudicar públicament a l’empresa especialitzada Estudi Mètodes de la Restauració (EMR), les obres estaven pensades en un primer moment només per a l’envolupant exterior, que mostrava una deterioració estructural avançada. La presència de grans fissures i assentaments impedia recórrer a una bastimentada convencional recolzada sobre la pròpia cúpula sense posar en risc la fàbrica original.
Les responsables tècniques del projecte expliquen que la major dificultat residia precisament en què la bastida no podia descansar sobre la coberta històrica. La solució passava per idear una estructura independent que se sostinguera únicament en la part inferior del tambor i s’enriostrara sobre si mateixa, creant un entramat rígid capaç d’aconseguir l’altura necessària sense traslladar empenyiments a la calota.
La intervenció exterior es va concentrar en la calota de la cúpula, la llanterna superior i el tambor, greument afectat per moviments de l’edifici i per diverses clivelles de gran grandària. Per a assegurar l’estabilitat general es va col·locar un anell metàl·lic de reforç, una espècie de cinturó estructural perimetral, i es va actuar sobre les zones més danyades tant des de l’exterior com des de l’interior, consolidant fàbriques i cosint fissures.
Més de 35.000 teules recol·locades una a una
Un dels treballs més cridaners va ser el desmuntatge integral i posterior recol·locació de la coberta ceràmica. La cúpula compta amb uns mil metres quadrats de superfície i supera les 35.000 teules entre peces de canal i d’acull, la qual cosa va obligar a organitzar un minuciós procés de retirada, classificació i reinstal·lació. Prop de 7.000 teules van haver de ser substituïdes perquè presentaven trencaments, despreniments de vidriat o pèrdues de material incompatibles amb una simple reparació.
Per a garantir la coherència estètica del conjunt, les noves teules vidriades es van fabricar de manera artesanal a València, utilitzant diferents tons de blau per a harmonitzar amb les peces originals i evitar contrastos que delataren les substitucions. Al mateix temps, un gran nombre de teules antigues es van restaurar manualment in situ: especialistes en ceràmica van retocar esmalts, van reposar xicotets que manca i van consolidar desperfectes d’un en un, amb l’objectiu de preservar al màxim la pell històrica de l’edifici.
Les responsables de l’obra subratllen que en una intervenció d’este tipus no es tracta només de reparar o substituir elements danyats. Insistixen en la necessitat de comprendre els materials originals de l’edifici i els seus comportaments, i d’actuar amb respecte tant cap als qui ho van alçar en el segle XVIII com cap a les generacions que podran contemplar-lo en el futur. Eixa mirada a llarg termini explica l’elecció de tècniques i materials compatibles amb la construcció històrica.
En eixe sentit, el projecte ha recuperat de manera deliberada tècniques tradicionals. Tota la restauració s’ha executat amb morters de calç, molt més adequats per a edificis antics que els ciments que es van popularitzar en les restauracions dels anys setanta i huitanta. Segons assenyalen les responsables, la introducció massiva de ciment en eixes dècades va acabar resultant molt perjudicial per a molts monuments, perquè es tracta d’un material rígid i impermeable.
A diferència del ciment, la calç permet que els murs respiren, facilita l’evacuació de la humitat i evita l’acumulació de sals a l’interior dels paraments. Eixa capacitat de regulació reduïx el risc que la pedra i els revestiments es fisuren o es desprenguen amb el pas del temps, i s’alinea millor amb els sistemes constructius de l’època en la qual es va alçar la cúpula.
De l’exterior a l’interior: gir del projecte
La intervenció va fer un tomb quan els equips de treball van accedir a l’interior de la cúpula per a abordar les clivelles des de dins. Les inspeccions van permetre comprovar que la humitat acumulada durant anys havia deteriorat en profunditat els nervis estructurals pròxims a la llanterna, fins al punt de generar risc real de despreniments cap a l’interior del temple.
Davant eixe diagnòstic, va ser necessari redactar un projecte modificat que incorporara la consolidació interior. Es va alçar una gran torre de bastides en el cor de l’església per a aconseguir les zones més danyades, algunes situades a més de 40 metres d’altura. Treballar en eixa cota va resultar especialment difícil, perquè la llanterna estava segellada i a penes existia ventilació, la qual cosa provocava una condensació constant. Els qui pujaven descrivien un ambient de calor i humitat extrems que complicava les tasques i obligava a extremar les mesures de seguretat.
La recuperació funcional de la llanterna va permetre reobrir entrades de llum natural i millorar la ventilació interior gràcies a la incorporació de reixetes que generen un efecte ximenera, de manera que l’aire calent i la humitat troben una via de fuita. Esta millora no sols contribuïx al confort interior, sinó que protegix la pròpia fàbrica de nous episodis de condensació, que a la llarga podrien reactivar els problemes de deterioració.
Durant els sondatges arqueològics realitzats en les pintures interiors es van localitzar restes decoratives que van ser restaurats parcialment, respectant els fragments originals conservats. La intervenció no sols ha retornat estabilitat a l’estructura, sinó que ha recuperat detalls artístics que ajuden a entendre millor la història estètica del temple.
L’actuació en l’Escola Pia se suma a altres treballs desenrotllats per la mateixa empresa en monuments repartits per tota Espanya, des de la Sagrada Família de Barcelona fins a la Catedral de Santiago, així com en muralles, castells o aqüeductes històrics. Eixa experiència prèvia en edificis de gran complexitat ha sigut clau per a afrontar un projecte on confluïxen enginyeria, artesania i coneixement de tècniques tradicionals.
La recuperació dels oficis artesans
Més enllà de l’èxit tècnic, les responsables de la restauració alerten sobre un problema creixent en el sector: la desaparició progressiva dels oficis tradicionals vinculats al patrimoni. Assenyalen la falta de picapedrers, ferrers o fusters especialitzats, i recorden que molts d’estos professionals es jubilen sense relleu generacional. Al mateix temps, les escoles-taller i bona part de la formació artesanal han anat desapareixent amb els anys.
Consideren que són precisament eixos coneixements transmesos de mestre a aprenent els que permeten retornar la vida a edificis històrics com el de l’Escola Pia. Darrere d’una gran cúpula restaurada no sols hi ha càlculs estructurals o decisions arquitectòniques; també hi ha mans expertes capaces de treballar la pedra, el metall, la fusta o la ceràmica amb la mateixa lògica amb la qual es van alçar els monuments fa segles. Sense eixos oficis, advertixen, cada vegada seria més difícil repetir intervencions com la que ha rescatat esta cúpula valenciana per a les pròximes generacions.







