Els grans eclipsis solars dels segles XIX i XX han servit per a impulsar col·laboracions científiques mundials i també per a acostar països en moments polítics complicats. Així ho ha recordat el catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València (UV) Pedro Ruiz-Castell, que ha investigat a fons el paper d’estos fenòmens astronòmics.
Segons ha explicat, des de la segona mitat del segle XIX s’ha creat una autèntica cultura expedicionària al voltant dels eclipsis. Cada cita astronòmica ha concentrat telescopis i mirades cap al cel, amb projectes transnacionals en què s’acordaven prèviament els objectius científics.
El pròxim 12 d’agost, un nou eclipsi solar tornarà a despertar este interés global. Per a Ruiz-Castell, episodis històrics anteriors ajuden a entendre com estes observacions han tingut també una clara dimensió política i diplomàtica.
La Guerra Civil i la diplomàcia científica
Ruiz-Castell ha recordat que durant la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial la posició internacional d’Espanya era ‘incòmoda’. En eixe context, ‘l’astronomia es va convertir en un instrument de diplomàcia científica’, ha afirmat.
Segons el catedràtic, esta via servia per a mantindre contactes internacionals quan els canals polítics estaven pràcticament tancats. Les expedicions per a observar eclipsis permetien col·laborar amb científics d’altres països i demostrar capacitat tècnica.
Un dels primers episodis destacats data de 1860. Aquell any, una expedició italiana liderada per Angelo Secchi va observar un eclipsi al Desert de les Palmes, a la província de Castelló. Durant aquella campanya es van prendre unes fotografies de la corona solar que van tindre una gran repercussió científica.
L’autor material d’estes imatges va ser José Montserrat i Riutort, catedràtic de Química de la Universitat de València. Este treball va situar la institució valenciana dins dels cercles internacionals dedicats a l’astronomia i a la física solar.
Descobriment del heli i grans noms de l’astronomia
En l’eclipsi de 1868 es va detectar per primera vegada una línia espectral que no s’havia identificat mai a la Terra. Era la del heli, element que més tard es confirmaria com a present en el Sol i en altres estrelles.
Ja al segle XX, els eclipsis de 1900 i 1905 van portar a Espanya figures de primer nivell. Entre ells, Camille Flammarion, considerat un dels grans divulgadors de l’astronomia, i Pierre Jules Janssen, descobridor del heli en 1868.
Estes observacions van suposar, segons Ruiz-Castell, ‘un punt d’inflexió per al desenvolupament de la disciplina en l’Espanya de principis del segle XX’. Van introduir noves tècniques, van afavorir més suport institucional i van impulsar la creació de nous observatoris astronòmics.
L’empremta valenciana en els eclipsis
L’artista valencià Francisco Pallás i Puig va dissenyar en bronze una moneda commemorativa de l’eclipsi de 1900. La peça ret homenatge a Flammarion, que va observar aquell fenomen des del conegut Hort del Cura, a Elx (Alacant).
Ruiz-Castell ha subratllat que aquella observació va obrir ‘un període que va actuar com a palanca de canvi’ per a l’astronomia espanyola. Un efecte semblant es va produir amb els eclipsis de 1952, 1954 i 1959, utilitzats com a ferramentes per a canviar l’actitud de la comunitat internacional cap a Espanya.
Esta efervescència també va deixar una marca especial a terres valencianes gràcies als germans Tarazona. Antonio Tarazona va calcular el mapa de la ombra de totalitat de l’eclipsi de 1905. El seu germà menut, Ignacio, el va acompanyar en la expedició de 1900 a Plasència.
‘Les relacions que va tindre Ignacio Tarazona en l’eclipsi de 1900 van ser molt valuoses per a acabar instal·lant els observatoris de les universitats de Barcelona i València’, ha apuntat l’historiador.
Fruit d’aquell impuls, l’observatori astronòmic valencià es va crear en 1910. Va començar amb un telescopi equatorial de la firma irlandesa Grubb, instal·lat a l’edifici del carrer de la Nau, onde es cursaven aleshores els estudis de Ciències.
Després d’un incendi, este equipament es va traslladar a l’actual seu del Rectorat de la Universitat de València. L’observatori ha continuat la seua activitat fins a consolidar una important tradició investigadora.
Els grans episodis de la postguerra
Segons Ruiz-Castell, el primer gran episodi de la postguerra va arribar en 1952. Aquell any, la ombra de totalitat d’un eclipsi solar va travessar la Guinea Espanyola, aleshores colònia de l’Estat.
L’episodi ‘es va percebre com una obligació nacional’. ‘Calia mobilitzar la colònia espanyola i enviar astrònoms perquè observaren el fenomen i feren vore a la comunitat científica que hi havia capacitat per a mobilitzar aquells territoris’, ha explicat.
El següent hito va estar relacionat amb l’exportació de coneixement. L’astrònom José María Torroja havia desenvolupat un mètode propi per a determinar amb precisió els contactes d’un eclipsi.
Va provar esta tècnica en 1952 i la va perfeccionar en 1954 durant una expedició a Suècia, a l’illa de Sydkoster. La literatura científica internacional va reconéixer eixe treball com una aportació rellevant a l’observació d’eclipsis.
El tercer gran episodi es va produir en 1959, amb una mobilització molt més gran i el suport explícit de la Unió Astronòmica Internacional. Aquella experiència va cristal·litzar en la creació de l’Observatori Astronòmic del Teide, que hui és una instal·lació de referència.
Cicle actual i astronomia espanyola
Pel que fa al cicle actual de tres eclipsis observables en tres anys seguits, Ruiz-Castell demana prudència. ‘Sense perspectiva històrica és molt difícil valorar-ho’, ha assenyalat.
No obstant això, apunta un canvi de fons respecte als segles anteriors. ‘L’astronomia espanyola està hui perfectament integrada, i observatoris com el del Teide situen l’astronomia i l’astrofísica espanyoles en primera línia internacional’, ha conclòs.
