Espanya va tancar els Mundials d’atletisme de Tòquio amb tres medalles i catorze llocs de finalista, una combinació que la va situar quinta en el medaller i dècima en la classificació per llocs. El balanç, el millor des de 2001, confirma amplitud de rendiment: a més dels podis, va haver-hi presència sostinguda en finals, un indicador de profunditat competitiva que acosta a l’equip al rècord històric de finalistes (17 en Edmonton 2001) i millora els 13 de París 2003.
El gran nom propi va ser María Pérez. Va conquistar el doblet en 35 i 20 quilòmetres marxa per segon Mundial consecutiu, una cosa inèdita en la categoria femenina. Va repetir la gesta de Budapest 2023 i es va inscriure en una llista d’elit que inclou a figures com Carl Lewis, Usain Bolt o Mo Farah, que també van encadenar dobles ors en edicions seguides, encara que en proves distintes. El seu domini reafirma a la marxa com a motor de punts i medalles per a Espanya.
Domini de la marxa
El bronze de Paul McGrath en els 20 quilòmetres va completar la collita en el podi i va apuntalar el pes específic del grup de marxa. Al seu deixant, Raquel González i Daniel Chamosa van firmar sengles sextos llocs en els 35 quilòmetres, mentres Cristina Montesinos va ser sèptima en la mateixa distància. En 20 quilòmetres, Antía Chamosa va acabar sèptima i Diego García Carrera, octau, sumant en eixa franja de finalistes que sosté la classificació per llocs. Este bloc no sols manté el llistó, sinó que l’eleva amb regularitat en cites majors.
Més enllà de la marxa, l’equip va deixar senyals sòlids en diverses disciplines de pista. Quique Llopis va ser quart en 110 tanques, a les portes del podi, i Mohamed Attaoui va acabar quint en 800 metres, confirmant relleu i present en el mediofondo. El relleu 4×100 femení, amb Esperança Cladera, Jaël-Sakura Bestué, Paula Sevilla i Maribel Pérez, va acabar quint amb 42.46, quarta millor marca espanyola de sempre i a 0.36 del rècord nacional. La progressió recolza l’aposta federativa pel Pla Nacional de relleus i la continuïtat d’un quartet que ja havia sigut plata en els Mundials de relleus quatre mesos abans.
Més senyals de progrés
Els campionats van deixar fites addicionals: Marta Serrano va batre el rècord d’Espanya sub-23 en 3.000 obstacles i Adrián Ben es va convertir en l’únic migfondista espanyol que ha sigut finalista en 800 i 1.500 en la història, aconseguint ara l’octau lloc en el 1.500. En longitud, Espanya va tornar a col·locar a dos atletes en una final per primera vegada en 42 anys, amb Jaime Guerra i Lester Lescay, este últim octau.
També va haver-hi quatre novenes places que no computen com a llocs de finalista, entre elles la de Marta Pérez en 1.500 metres, que va repetir a Tòquio el nové lloc que ja havia aconseguit en la final olímpica fa quatre anys. La tendència parla de continuïtat competitiva en proves exigents i de presència estable en rondes decisives.
No tot van ser bones notícies. Fàtima Diame va ser baixa a última hora en longitud, Dani Arce va patir un trencament en la nina dreta després d’una caiguda en la primera sèrie de 3.000 obstacles i Jordan Díaz va sentir molèsties en iniciar el seu concurs de triple salt. Estos contratemps van retallar opcions i van condicionar la baralla per més finals i medalles.
En l’anàlisi tècnica, el seleccionador Pepe Peiró va subratllar una lectura optimista: la marxa va tornar a estar a un nivell excel·lent i el conjunt manté una línia ascendent malgrat la mala fortuna amb les lesions. En la seua valoració va demanar posar en valor el creixement sostingut del grup, que competix cada vegada millor en escenaris de màxima exigència.
Amb tres medalles, catorze finalistes i presència en finals clau de velocitat, mediofondo, salts i marxa, Espanya ix de Tòquio reforçada. L’equip torna a fregar xifres històriques i es posiciona per a barallar per un nou salt de qualitat quan la salut i la continuïtat acompanyen.
