La disputa per dir genocidi al que ocorre a Gaza s’ha convertit en una pugna per fixar el marc del debat públic. No és només una qüestió moral o d’empatia: també implica conseqüències jurídiques i polítiques, perquè les paraules activen categories legals i orienten la percepció social.
La batalla pel marc
La RAE definix genocidi com l’extermini o eliminació sistemàtica d’un grup humà per motius com a raça, ètnia, religió, política o nacionalitat. Massacre, en canvi, al·ludix a una matança de persones indefenses. La lingüista Beatriz Gallardo recorda que genocidi és lèxic jurídic especialitzat: triar-ho situa la discussió en un terreny legal, mentres que optar per massacre emfatitza la magnitud del mal però evita eixa connotació penal. En la pràctica, qui aconseguix imposar un terme condiciona com s’interpreta el fet i quines responsabilitats es pressuposen.
Eixe enquadrament no és innocu. Si es parla de massacre, el focus recau en la violència i les seues víctimes; si es parla de genocidi, s’introduïx una hipòtesi sobre la intenció de destruir a un grup. Per això l’elecció no sols descriu, sinó que preselecciona les preguntes rellevants: quines proves es requerixen, quines autoritats han d’intervindre i quines conseqüències podrien derivar-se.
En el pla jurídic, la catedràtica de Dret Internacional Araceli Mangas subratlla que genocidi és un delicte internacional tipificat en la Convenció de 1948. No n’hi ha prou que hi haja moltes morts: s’exigix la intenció de destruir, totalment o parcialment, a un grup nacional, ètnic o religiós. Eixa intencionalitat, que pot ser explícita o deduir-se d’un pla de dirigents, distingix el genocidi d’altres atrocitats. Per això, massacre i genocidi no són sinònims: compartixen la gravetat del resultat, però diferixen en l’element subjectiu que activa la màxima responsabilitat penal internacional.
La ultima paraula en els tribunals
Mànegues recorda que els tribunals rares vegades han declarat genocidi i que convé respectar la distribució de competències: la qualificació ha de vindre d’un jutge. Hui existixen procediments oberts davant la Cort Internacional de Justícia, iniciats per la demanda de Sud-àfrica a la qual es van sumar altres països com Espanya, i en paral·lel causes en la Cort Penal Internacional. En este context, s’assenyalen com a possibles actes associats al delicte les violacions greus de mesures cautelars, com impedir l’accés a aliments o a tractaments mèdics, generant condicions de vida capaces de causar inanició. Així i tot, la clau continua sent demostrar la intenció i el pla.
Eixa prudència processal coexistix amb una lluita política pel llenguatge. El consultor Luis Arroyo recorda com, en la crisi de 2008, es discutia més si es pronunciava la paraula que les solucions econòmiques. Una cosa similar ocorre ara: dir genocidi o evitar-ho traça blocs simbòlics. Quan un terme s’imposa, pot aparéixer l’anomenada infiltració semàntica: l’adversari adopta el teu vocabulari i, amb ell, part del teu marc interpretatiu. Les paraules deixen de ser meres descripcions i es convertixen en armes retòriques, capaces d’agrupar fidels i expulsar dissidents.
El resultat és un debat on el continent competix amb el contingut: la discussió sobre l’etiqueta competix amb l’avaluació dels fets. No obstant això, mentres la justícia examina proves i valora l’existència d’un pla dirigit a destruir a un grup, el llenguatge continua marcant les expectatives. Parlar de genocidi anticipa exigències de rendició de comptes i possibles sancions; parlar de massacre subratlla la urgència humanitària sense fixar, d’entrada, el tipus penal màxim.
En definitiva, la controvèrsia no es reduïx a un matís. Triar entre genocidi o massacre és triar un marc cognitiu i jurídic. La primera opció activa la pregunta per la intenció i remitent a tribunals internacionals; la segona ressalta la dimensió tràgica immediata. Mentres, el sistema judicial internacional determina si els indicis aconseguixen el llindar que convertix una atrocitat en el crim més greu del dret internacional.
