Pablo Jarillo-Herrero, físic valencià del MIT i referent per la troballa del ‘angle màgic’ del grafé, ha demanat ‘més ambició i risc’ al sistema d’investigació espanyol si vol atraure als millors científics. Sosté que ‘fa falta que el sistema siga molt més meritocràtic i ambiciós’ i formula la seua crida durant la seua participació en Talent Arena, saló per a professionals digitals que se celebra en paral·lel al Mobile World Congress.
Ambició, meritocràcia i risc
L’investigador defén que una mentalitat verdaderament ambiciosa implica finançar i protegir projectes l’èxit dels quals no està garantit. Es pregunta: ‘I si ens gastem tots estos diners i no passa res? -es pregunta-. No és que no passe res: has explorat una àrea i no ha funcionat, d’acord, l’excloem com a interessant, però moltes vegades, quan explores nous territoris, trobes grans sorpreses intel·lectuals’. Eixa acceptació explícita del risc, argumenta, accelera l’aprenentatge del sistema: fins i tot quan un camí es descarta, es guanya coneixement i es buida el terreny per a noves hipòtesis.
A més, reclama un suport decidit als investigadors jóvens, ‘que solen ser els més disruptors’, i als qui ja han liderat ‘idees disruptores’. Eixe suport, suggerix, ha de traduir-se en oportunitats reals per a dirigir projectes, accés a recursos i estabilitat suficient perquè el talent florisca en el temps.
Per a explicar la seua tesi, recorre a una comparació coneguda: la ciència i l’esport d’elit ‘no són tan distints’. Recorda que a Espanya es veu natural que existisquen equips com Reial Madrid o FC Barcelona i que se sap què fa falta per a sostindre’ls: ‘tindre bones instal·lacions, ser capaces de reclutar jugadors i pagar-los bé’. Eixes mateixes condicions, traslladades a la investigació, permeten competir pel millor talent en un mercat global.
Per això insistix que l’arquitectura científica espanyola ha de poder atraure als millors investigadors ‘de qualsevol lloc del món’, oferir condicions salarials ‘competitives’ i donar garanties de carrera ‘iguals o millors’ que en altres països. ‘Només així pots fer ciència de primer nivell’, assevera, subratllant que la combinació de recursos, estabilitat i exigència per mèrits és el que convertix un ecosistema científic en un pol d’atracció internacional.
Twistrónica i reptes per davant
El seu nom s’ha remenat com a candidat al Nobel de Física pels treballs sobre l»angle màgic’ del grafé, però assegura que preferix ‘tocar de peus a terra’. Així i tot, admet una conseqüència que consideraria positiva: ‘Si el premi ajudara al fet que el Govern i la societat en general valoraren més la ciència, la impulsaren i la secundaren més, seria genial’.
En 2018 va liderar la demostració experimental del ‘angle màgic’, que mostra com en girar dos capes de grafé un xicotet angle emergixen propietats noves, com la superconductivitat. ‘Una cosa que va ser decisiva és el factor de risc’, recorda ara. A eixa clau suma la ‘fortuna’ de topar amb sorpreses ‘molt majors a les esperades’ i la solidesa d’un equip ‘molt bo’ i persistent davant els reptes, una combinació que il·lustra per què tolerar la incertesa és part del mètode científic quan s’exploren fronteres.
Huit anys després, explica que la ‘twistrónica’ —girar capes de materials per a alterar les seues propietats— es pot aplicar més enllà del grafé i té utilitat en àmbits que usen elements quàntics, com la supercomputación. Així i tot, advertix que queda camí per recórrer: ‘No ho entenem al 100% del tot, amb la qual cosa falta molta investigació bàsica‘. Posa com a exemple que del grafé de ‘angle màgic’ encara no es comprén ‘de manera precisa’ per què es torna superconductor. Augura que, quan es resolga eixa incògnita, es podran dissenyar materials superconductors ‘moltíssim més forts’ fins i tot a altes temperatures, un salt que reforçaria la seua crida inicial: sense ambició, meritocràcia i risc, les grans respostes tarden més a arribar.
