Un any després de la dana que va descarregar amb força sobre la Comunitat Valenciana, l’Albufera mostra una estabilitat només aparent. En poques hores l’aiguamoll va rebre més de 120 hectòmetres cúbics i va aconseguir un grau d’inundació natural inèdit, deixant al seu pas una estampa de residus i sediments que va alterar l’equilibri de l’ecosistema. Hui, el problema de fons continua sent el mateix: una crisi de sanejament i depuració que s’arrossega des de fa mig segle i que manté compromesa la qualitat de l’aigua i la salut del llac.
Carles Sanchis, president de la Junta Rectora del Parc Natural, resumix la situació amb un retorn al punt de partida: ‘La mala situació del parc, prèvia a la dana’. Després de l’emergència, es va actuar amb rapidesa per a reconstruir la xarxa de col·lectors i restablir el sistema en menys d’un mes, però subsistixen abocaments anteriors a les riuades que requerixen intervenció urgent.
Sanejament pendent
Els reptes immediats passen pel seguiment de flora i fauna i pel control continuat de la qualitat de l’aigua per a verificar que no persistixen efectes de contaminants acumulats. A això se suma la retirada de residus plàstics, dispersos en àmplies zones del parc i especialment en el sector nord, que condicionen tant l’hàbitat com la percepció social de l’aiguamoll.
Sanchis recorda que des de fa quinze anys es reclama una millora profunda del sistema de sanejament i depuració sense que s’hagen escomés les inversions necessàries. Els tancs de tempesta ja construïts encara no funcionen, una carència que, al seu juí, explica l’empitjorament sostingut de l’aigua: existix un ‘dèficit dramàtic’ d’infraestructures. La riuada va ser una ‘pertorbació natural’, amplificada per la contaminació urbana, però l’Albufera patix una crisi molt greu des de fa 50 anys que seguix sense resoldre’s i que requerix ‘un full de ruta urgent‘ i un compromís real de totes les administracions.
En les seues paraules, ‘Eixir més fortes d’esta crisi dependrà de si som capaces de posar el focus en este espai, no sols com a resposta a una pertorbació puntual, sinó a una degradació que s’arrossega des de fa mig segle’. La prioritat, insistix, és frenar les entrades contaminants i accelerar les obres pendents perquè els episodis de pluja intensa no tornen a desbordar un sistema insuficient.
Eutrofització i riscos
Antonio Camacho, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de València i president de la comissió científica del parc, alerta que l’aiguamoll continua en estat crític per la ‘eutrofització‘. L’Albufera és un sistema hipertròfic i malalt des del col·lapse ecològic dels anys setanta, un punt d’inflexió que va suposar la pèrdua de bona part de la seua biodiversitat i una alteració profunda del funcionament de l’ecosistema.
L’excés de nutrients d’origen principalment urbà i industrial alimenta una proliferació de fitoplàncton que enterbolix l’aigua, li dona un to verdós i reduïx l’oxigen en el fons del llac. Este escenari limita la recuperació d’hàbitats aquàtics, impacta a espècies sensibles i repercutix en l’economia tradicional vinculada a l’aiguamoll. El canvi climàtic intensifica estos processos, en fer més freqüents i intensos els episodis extrems que remouen sediments i arrosseguen càrregues contaminants.
Camacho reclama mesures estructurals immediates per a impedir noves entrades de contaminació: ampliar el col·lector oest, posar en marxa els tancs de tempesta ja construïts i construir depòsits addicionals que arrepleguen l’excés d’aigües pluvials. Afig la necessitat d’implantar un sistema de clavegueram separatiu que distingisca entre aigües pluvials i residuals, i d’avaluar amb rigor les càrregues externes que arriben al llac i les internes acumulades —matèria orgànica i nutrients— que mantenen el cicle d’eutrofització fins i tot en absència de noves aportacions.
El catedràtic recorda, a més, el paper de l’aiguamoll com a amortidor d’inundacions: ‘En unes hores es va engolir tota l’aigua que va inundar pobles i ciutats. Si no haguera estat l’Albufera, les conseqüències haurien sigut molt pitjors’. I advertix sobre la falta d’aprenentatge en ordenació del territori: ‘Les ocupacions de llits i zones d’inundació s’han produït històricament, i continuem fent-ho. Amb el canvi climàtic, les catàstrofes seran més intenses. Seria poc intel·ligent continuar igual’.
La conclusió que compartixen els experts és nítida: sense inversions en sanejament, depuració i gestió de nutrients, l’Albufera seguirà atrapada en un cercle de degradació. La finestra oberta per la resposta a la dana ha de traduir-se en obres, coordinació institucional i controls continus perquè l’aparent calma es convertisca en recuperació real.
