L’IVAM ha presentat l’exposició ‘Atrevir-se a més. València abans de l’art normatiu. 1947-1960’, que reunix més de 200 obres de cinquanta artistes que han desafiat l’academicisme decimonònic i el sorollismo imperant per a impulsar la renovació de l’art valencià en els anys cinquanta. La proposta ha recuperat un teixit creatiu més ampli del que es creia i ha posat el focus en processos col·lectius que han consolidat la modernitat local.
La direcció del museu ha explicat que la mostra és fruit d’una investigació dels comissaris, Joan Ramón Escrivà i Nacho París, que durant dos anys han rastrejat treballs d’artistes i col·lectius que van obrir una bretxa en la tradició academicista. El recorregut ha rebatut la idea que 1947-1960 fora una etapa erta, en evidenciar la varietat de llenguatges i l’existència de peces inèdites, com el conjunt artístic del col·legi El Pilar, descobert durant la investigació. Estes incorporacions han permés recompondre xarxes, afinitats i línies estètiques que ja estaven latents a la ciutat.
El títol ‘Atrevir-se a més’ procedix d’un escrit de Manolo Gil, l’obra i els postulats del qual teòrics han articulat bona part de l’exposició, que també ha volgut retre-li homenatge davant el centenari del seu naixement en 2025. Gil va ser un dels impulsors del Grup Z, en el qual van participar Jacinta Gil, José Vento, Custodi Marco, Federico Montañana, Manuel Benet, Carmen Pérez Giner i Ricardo Zamorano.
Contrasorollismo i avantguarda
Durant la presentació, el comissari Nacho París ha detallat que estos artistes eren estudiants que s’han organitzat contra l’academicisme d’orientació sorollista impartit en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, tal com es mostra en la primera sala. Juntament amb el Grup Parpalló, estos col·lectius han protagonitzat un procés de reconstrucció cultural i de recuperació de postulats d’avantguarda. La ruptura amb els cànons dominants ha obert espai a llenguatges més experimentals i a una visió menys complaent de l’entorn.
El també comissari Joan Ramón Escrivà ha relatat que l’intent de renovació s’ha produït en el context d’un nou urbanisme, traduït en nombroses intervencions públiques. En eixa línia, l’exposició ha abordat la importància de l’art sacre que, paradoxalment, s’ha convertit en una via de difusió de noves formes d’expressió. Els encàrrecs eclesiàstics han oferit un marc estable per a integrar pintura, escultura i disseny contemporani en edificis de nova planta.
Art sacre, arquitectura de l’oci i muralisme
Entre els exemples, la mostra ha assenyalat les parròquies de Sant Francesc d’Assís a Oliva; Sant Nicolás de Bari en el Grau de Gandia, amb un mosaic ceràmic en l’Altar Major de l’escultor Nassio Bayarri; i la Verge del Remei a València, amb obres de Joaquín Michavila, Nassio Bayarri i Esteve Edo. Sobre esta última, Escrivà ha subratllat que es tracta de ‘un extraordinari exemple de la simbiosi entre el treball d’un arquitecte compromés amb la renovació del llenguatge constructiu i un grup d’artistes vinculats al Grup Parpalló’.
L’exposició també ha mostrat la irrupció de l’arquitectura hotelera amb els primers hotels, com el Recatí o el Bayrén, edificis racionalistes en els quals han intervingut de nou els artistes de l’època, propiciant l’auge de l’arquitectura de l’oci. Eixa col·laboració entre arquitectes i creadors ha facilitat la circulació d’obres en espais quotidians i ha ampliat el públic de la nova sensibilitat estètica.
Un altre dels apartats s’ha dedicat al muralisme, clau per a esta generació, amb exemples com els murals de Manuel Baeza per als pavellons de bany de la platja del Postiguet a Alacant, els esbossos de Manolo Gil per a la Universitat Laboral de Tarragona o la intervenció de Jacinta Gil en el Centre d’Estudis Nord-americà de València. Estes peces han subratllat com el gran format i la inserció en l’arquitectura han actuat com a catalitzadors de la modernització visual.
Sobre el debat de l’època entre abstracció i figuració, els comissaris han conclòs que ‘va ser una separació profundament maniquea‘. El debat també ha aconseguit a la jerarquia eclesiàstica, que ha apostat per impulsar en les arts de l’Església una figuració amable i estilitzada d’arrel metafísica enfront d’obres abstractes o expressionistes que ‘transmetien un grau insuportable de violència’, segons Escrivà.
El recorregut ha conclòs amb la irrupció del Grup Parpalló, col·lectiu que ha sabut aglutinar a pintors, escultors, crítics, arquitectes i interioristas. ‘Va ser l’intent més important d’impuls a la modernització artística a la ciutat de València’, ha resumit Nacho París. L’exposició ha proposat, en conjunt, una lectura coral que recol·loca a esta generació com a frontissa entre tradició i innovació, i ha mostrat com les seues estratègies col·lectives han deixat empremta en la cultura visual de la Comunitat Valenciana.
