José Manuel Ochotorena va morir als 64 anys després d’una trajectòria que va unir una carrera notable sota pals amb un paper decisiu en l’etapa més gloriosa de la seleccion. Format en el Reial Madrid i consagrat al València, on va guanyar el Trofeu Zamora al porter menys golejat en la 89-90, va anar després preparador de porters d’Espanya durant 18 anys, peça silenciosa en els títols de l’Eurocopa 2008, el Mundial 2010 i l’Eurocopa 2012.
El Reial Madrid va expressar el seu pesar i ho va definir com ‘un dels porters històrics del nostre club’, recordant les seues sis temporades entre 1982 i 1988 i els títols reeixits en eixe període: 2 Copes de la UEFA, 3 Lligues i 1 Copa de la Lliga. ‘El Reial Madrid C. F., el seu president i la seua Junta Directiva lamenten profundament la defunció de José Manuel Ochotorena… El Reial Madrid vol expressar els seus condols i el seu carinyo als seus familiars, als seus companys i a tots els seus sers estimats, així com a tots els clubs dels quals va formar part’, va assenyalar el club, que va afegir: ‘El Reial Madrid fa extensives els seus condols a tot el madridisme. Descanse en pau’. L’RFEF també es va sumar al condol: ‘L’RFEF desitja mostrar el seu més sentit condol als familiars i amics de José Manuel Ochotorena’ i va destacar: ‘El mític portera, molt volgut per la família de la selecció, va ser campió del món i d’Europa com a preparador de porters de Luis Aragonés i Vicente del Bosque. Descansa en pau, ‘Ochoto».
Trajectòria i llegat
Nascut a Sant Sebastià el 16 de gener de 1961, Ochotorena va fer els seus primers passos en el futbol en el Campionat Playero de la seua ciutat abans d’incorporar-se al Reial Madrid en 1976. Després de destacar en juvenils, en 1979 va passar al Castella i va ser campió de Segona Divisió en la 83-84 al costat de la Quinta del Voltor, un context que li va adobar en l’elit. En 1984 va pujar al primer equip com a tercer porter, per darrere de Miguel Ángel i Agustín. A penes va tindre oportunitats excepte en la 85-86, quan va disputar 23 partits; en la 87-88 només va sumar 90 minuts, encara que va viure des de dins una etapa d’èxits col·lectius amb tres Lligues, una Supercopa i dos Copes de la UEFA.
En 1988 va fitxar pel València, on es va afermar com a titular i va ser la base del subcampionat de Lliga 89-90. Aquell curs va conquistar el Zamora, reconeixement al portera menys batut, i les seues actuacions li van obrir la porta de la seleccion: va debutar amb l’absoluta al setembre de 1989 a la Corunya davant Polònia (1-0) i va acudir al Mundial d’Itàlia 1990 com tercer porter, després d’Andoni Zubizarreta i Juan Carlos Ablanedo.
Va perdre la titularitat al València en 1991 i va continuar la seua carrera al Tenerife de Jorge Valdano, el Logroñés i el Rácing de Santander. Una lesió de genoll al febrer de 1995 va marcar la seua etapa en el Logroñés, que va acabar descendint, encara que ell va tornar a Primera amb el Rácing. En 1997 va iniciar la seua segona vida en les banquetes com a entrenador de porters: primer en el Logroñés, després al València i el Liverpool al costat de Rafa Benítez, i des de 2003 en la seleccion, a la qual va arribar amb Iñaki Sáez. Va sostindre la continuïtat del treball específic de porters al llarg de diversos seleccionadors —Luis Aragonés, Vicente del Bosque, Julen Lopetegui, Fernando Hierro, Luis Enrique i Robert Moreno— fins a la seua eixida al febrer de 2021. En els últims anys exercia com a preparador de porters del València.
Reial Madrid i València li retran homenatge en el Santiago Bernabéu el dissabte 1 de novembre, en el partit de la jornada 11 de LaLiga EA Sports. Ochotorena estava casat i tenia dos fills, un perfil discret fora del camp que va contrastar amb la seua rellevància professional tant sota el travesser com en el treball de formació de porteres.
