Emiliano García-Page ha carregat contra les confederacions hidrogràfiques pel seu funcionament i ha demanat revisar el seu paper. Al seu juí, s’han convertit en òrgans amb un sentit patrimonial del riu i es gestionen de manera llunyana als territoris afectats. Va qualificar la seua actuació de rematadament dolenta i les va definir com una tortura per a tothom, en referència a la ciutadania, ajuntaments, regants i sectors que depenen de l’aigua.
El mandatari autonòmic va emmarcar les seues paraules en abordar la situació del Tajo i el transvasament cap al Segura. Va insistir que el Tajo és de tots, però va retraure que, en la pràctica, sembla que el riu no és de Múrcia ni de Castella-la Manxa, sinó de la pròpia confederació. En la seua opinió, estes entitats figuren entre les administracions que pitjor funcionen a Espanya i han consolidat dinàmiques que les allunyen del control i la rendició de comptes.
Revisió del model de gestió
Page va defendre una revisió a fons del model, en considerar que l’estructura actual genera decisions lentes i poc comprensibles. Va assenyalar que el dia a dia amb les confederacions es traduïx en tràmits complexos, respostes tardanes i criteris que no s’expliquen amb claredat, la qual cosa alimenta conflictes entre usuaris de l’aigua i friccions entre territoris. D’ací la seua crida a reordenar competències i a introduir procediments més transparents i previsibles.
També va lamentar que ningú s’haja preocupat a investigar i explicar com funcionen i com es prenen les decisions. Va descriure a les confederacions com a òrgans satèl·lit que viuen al seu aire, la qual cosa, segons el seu diagnòstic, dificulta la coordinació amb altres administracions i debilita la confiança pública. Per a corregir-ho, va plantejar obrir un procés que aclarisca responsabilitats, millore la supervisió i obligue a justificar cada resolució amb criteris accessibles.
El Tajo i el transvasament, en el rerefons
El debat sobre el Tajo i el transvasament cap al Segura va ser el context de les seues afirmacions. Page va subratllar que un riu compartit no pot gestionar-se com si fora patrimoni d’un organisme, sinó amb regles conegudes i participació dels territoris implicats. En cas contrari, va advertir, es perpetua la sensació d’arbitrarietat i s’agreugen les tensions quan escasseja el recurs o sorgixen necessitats contraposades.
El president va remarcar que la seua crítica no es limita a un cas concret, sinó que aconseguix a totes les confederacions que coneix. Enfront de la idea que si tots es queixen és perquè la institució funciona, va replicar que la queixa generalitzada és precisament el símptoma que alguna cosa va malament. Per això, va emplaçar a obrir un debat seré i útil que redefinisca el paper de les confederacions, augmente la transparència i facilite decisions comprensibles per a la ciutadania i els sectors afectats.
