La marxa de Pedro Martínez del Valencia Basket, anunciada este divendres pel club, ha tancat la seua segona etapa en l’entitat amb un guió quasi calc del primer cicle: arribada envoltada d’il·lusió, títols històrics i una eixida final marcada per la polèmica, esta vegada després de decidir fitxar pel Real Madrid.
Martínez va aterrar a València en 2015 després del final del projecte de Velimir Perasovic, en un moment en què l’equip no havia fet el salt competitiu que s’esperava. La destitució del tècnic croat a mitja temporada va donar pas a Carles Duran com a relleu provisional, fins que en estiu el club va apostar per l’entrenador que, amb el temps, s’ha convertit en el més llorejat de la seua història.
L’inici d’aquella primera etapa va ser fulgurant. El Valencia Basket va guanyar els seus primers 18 partits de la Lliga Endesa 2015-16 i en va encadenar uns quants més a l’Eurocopa, amb un joc atractiu que enganxava la grada. Amb el pas dels mesos, però, l’equip va perdre gas i va caure en quarts de final de la Copa del Rei, en la segona ronda de l’Eurocopa i en les semifinals de la Lliga ACB. Malgrat tot, la base competitiva ja havia quedat assentada.
Els grans fruits van arribar en la temporada 2016-17. El Valencia Basket va vore de prop un triplet històric, encara que també va estar a punt d’acabar sense cap títol. Va perdre una final de Copa molt ajustada i polèmica davant el Real Madrid, va deixar escapar la final de l’Eurocopa contra l’Unicaja després d’haver guanyat per 17 punts el partit decisiu i va donar la sorpresa major conquerint la seua primera Lliga ACB en derrotar el conjunt madrileny.
Després d’eixe títol lliguer, l’anunci del comiat de Martínez va obrir una gran controvèrsia. El tècnic havia comunicat al club, després de perdre la final europea i abans de guanyar la Lliga, que no volia continuar. Posteriorment va matisar la seua postura i va traslladar la seua disposició a seguir. Però en aquell interval la directiva ja havia tancat la contractació de Txus Vidorreta i va optar per no fer marxa arrere.
Durant els set anys següents, cap entrenador va aconseguir connectar de manera tan estable amb la graderia com ho havia fet Pedro Martínez. Ni tan sols la etapa de Jaume Ponsarnau, que va incloure un títol d’Eurocopa i una notable participació en l’Euroliga, va igualar aquella sintonia amb l’afició.
Per això, quan el club va començar a preparar el trasllat al Roig Arena, en un clima de decepció entre els seus seguidors, va tornar a recórrer a Martínez en l’estiu de 2024. El cicle es va reactivar.
La campanya 2024-25 va ser exigent i es va fer llarga, però va servir per a posar els fonaments del nou projecte. L’equip va caure en quarts de final de la Copa del Rei, es va quedar a les portes de la final de l’Eurocopa en unes semifinals molt ajustades davant l’Hapoel Tel Aviv, considerades una mena de final anticipada, i va perdre la final de la Lliga contra el Real Madrid.
En l’estiu de 2025, com ja havia passat en 2016, el club va acabar d’ajustar la plantilla al model de joc que volia el tècnic. Esta vegada el pla passava per possessions ràpides, gran volum de triples i una recerca constant del rebot. Amb eixa aposta clara, primer van arribar els resultats esportius i, després, de nou la polèmica.
El Valencia Basket va caure en un ja mític partit de semifinals de la Copa davant el Real Madrid. Després va protagonitzar una eliminatòria de quarts de final de l’Euroliga igualment històrica, en la qual va superar el Panathinaikos, encara que es va rendir finalment davant el conjunt blanc en les semifinals de la seua primera Final a Quatre. El colofó va ser la conquesta de la seua segona Lliga Endesa, esta vegada davant el Barça.
Un acord trencat pel camí
Després d’eixos èxits recents, semblava que el segon cicle no acabaria de manera abrupta. Club i entrenador havien pactat en març una ampliació de contracte fins a 2028 i, a diferència de 2017, les relacions personals no estaven erosionades per l’exigència competitiva. Totes dues parts ja tenien avançada la planificació de la pròxima plantilla i assumien la marxa d’alguns jugadors, seduïts per ofertes dels grans clubs europeus i franquícies de l’NBA.
En eixe punt, però, va aparéixer l’interés del Real Madrid. Encara que el Valencia Basket va intentar retenir Martínez amb una proposta similar a la oferta madrilenya, l’entrenador ha decidit acollir-se a la seua clàusula d’eixida i apostar per un projecte amb una exigència més gran i immediata, però també amb una major capacitat econòmica per a construir un equip d’enorme potencial.
El club taronja ha perdut així un tècnic capaç d’aconseguir el màxim rendiment de jugadors de perfil mitjà. Este detall li permetia competir de tu a tu amb els grans pressupostos i, alhora, impulsar un estil de joc atractiu que ha omplit el Roig Arena. A més, la seua eixida ha complicat la confecció d’una plantilla que s’estava dissenyant al gust del tècnic.
Més enllà de l’aspecte esportiu, el colp és també emocional. L’afició veu com el seu entrenador més idolatrat recala en un dels ‘enemics’ tradicionals del club després d’haver pronunciat un discurs, durant la celebració de la Lliga, que semblava confirmar la seua continuïtat. ‘Lo important és mantindre la filosofia, seguir junts i creure en el que fem’, va assenyalar aleshores. L’ovació unànime que va rebre aquell missatge s’ha convertit ara en crítiques des de determinats sectors de la graderia.
En el comunicat amb què ha anunciat l’adéu, el Valencia Basket ha subratllat que es tracta d’una decisió unilateral de Martínez, que ‘abandona’ l’entitat. Al mateix temps ha recordat els seus èxits i li ha agraït la faena i la professionalitat, però ha evitat la fórmula habitual de desitjar-li ‘el millor’ en el seu futur personal i professional. El cicle, una vegada més, s’ha repetit.
