“Quant més rics, més animals” és un aforisme interpretable, que té dos sentits, perquè pot significar dos idees molt diferents. L’altre dia, amb motiu de la traducció al valencià de La mort de l’anglés, d’Enrique Fink, escriptor, investigador de la impremta valenciana i emprenedor polifacètic, aparegué en la conversa entre ell i jo esta màxima, que jo pensava que era més prompte local, de la Ribera i un poc cap al sud, però Fink, que és de València i valencianoparlant, la coneix de tota la vida, via Russafa i Sagunt.
Un refrany, eixe dels rics i dels animals, que ben bé podria ser digne dels Marx, tant de Groucho i els seus germans, com de Karl, el jueu, que tant va parlar i escriure dels diners, dels rics i dels seus abusos i animalades. Ja sabem que “Tots els Marx estan d’acord”, com va dir Manuel Vázquez Montalbán. Tornant a l’amic Fink, este em va preguntar si coneixia el refrany. I tant. M’agrada per la seua ambigüitat, doble interpretació i una certa versatilitat.
Fa quasi 11 anys (12-04-3013) ja vaig escriure en la pàgina ‘Panorama’ de Levante-EMV un article titulat com l’aforisme que comentem, “Quant més rics, més animals”, a petició d’una companya mestra, a la qual li va fer gràcia eixe refrany.
Reproduïsc ací mateix la major part d’aquella columneta:
“La frase que encapçala la columneta de hui, equívoca i ambigua, és un aforisme, que era molt cert, i encara ho és, segons com es mire. És molt nostrada, però l’hauria subscrita el mateix Groucho Marx, per eixe humor corrosiu que el caracteritzava i que també, a voltes, ens caracteritza.
”De jove la sentia ara i adés en el meu poble, però com que té eixe ‘quant més’, que la normativa condemnava (i condemna en el llenguatge de llibre) en eixos contextos, pensava que era només una traducció del castellà, perquè també l’havia sentida en l’idioma de ponent, concretament a hòmens de Tous, poble castellanoparlant, limítrof del meu. Però ja fa temps, l’admirable Alfonso Rovira, periodista i mestre de periodistes i col·laborador etern de Levante-EMV, encapçalava la seua columna setmanal amb eixa sentència. Li vaig preguntar quan i on l’havia sentida. Em va dir que era molt pròpia de l’Alzira d’abans i de sempre, i que ell l’havia oïda als vells. La frase és interpretable, però en un sentit, diguem-ne més recte, vol dir que el nombre d’animals (cavalls, muls o ases) que tirava la carrossa fúnebre en un soterrar depenia dels béns patrimonials de la persona difunta. De manera que la rècua de cavalls/animals visibilitzava la riquesa del mort. Clar, que també podem interpretar l’aforisme en un sentit figurat i considerar que la riquesa no dona necessàriament quotes de solvència cívica.
”Trac a col·lació eixa tradicional sentència per exemplificar l’anomalia que, crec, es produïx amb la construcció ‘quant més… més’, condemnant-la a les tenebres de la incorrecció en frases com eixa. Per exemple, no podríem, normativament, dir o escriure “Els corruptes, quant més tenen, més en volen”, “Quant més en serem, més prompte acabarem”, i altres semblants. Segons la normativa, parcialment postissa, que tenim, només seria correcte “Com més rics, més animals”, que molt bé, perquè seria una construcció de l’època clàssica, però també caldria considerar la del títol com a bona, i les altres esmentades, perquè l’estrany per a un valencianoparlant és que “quant més… més” no siga correcta; almenys així ho veia Francesc de B. Moll en el seu diccionaribilingüe, apuntat per Josep Lacreu en l’excel·lent Manual d’ús de l’estàndard oral. I, sobretot, així ho veu i ho explica Abelard Saragossà en el llibre Com convé ensenyar el valencià?”.
Fa un cert temps, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja ha registrat la locució quant més en el Diccionari normatiu valencià.
Ara i sempre, en el món de les guerres abunden les animalades. La guerra ja és una gran animalada, que el diccionari definix com ‘Dita o acció impròpia dels éssers humans’, però resulta que l’ésser humà és el que fa més animalades, entre estes, organitzant guerres, cosa que els animals de quatre pates no fan. I qui és més ric i té més armes, més animalades o crims fa. Per tant, i aclarint del tot, quan no hi havia automòbils fúnebres, “Quant més ric era el mort, més cavalls o muls tiraven el carruatge o tartana fúnebre”.
Si només anava un burret, davant del carro, pocs havers deixava el mort als descendents. I també es pot interpretar, com a insult, que “Quant u era o és més ric, més animal”. Però això ja són elucubracions i hipòtesis.
