La Sala penal del Tribunal Suprem ha confirmat la pena de 4 mesos de presó a un pare per un delicte de maltractament en l’àmbit familiar, després de causar-li lesions breus a la seua filla de quatre anys després de propinar-li un fort assot en les natges, causant-li lesions que no van necessitar assistència mèdica.
Tal com assenyala la sentència, la Sala assenyala que no existeix «cap empara» per a l’acusat, «tant més si el motiu de l’agressió és merament que plorava i no s’adormia«. Pel que va desestimar així el recurs de cassació interposat pel condemnat contra la sentència de l’Audiència Provincial de Valladolid que va confirmar la dictada per un jutjat penal de la mateixa ciutat.
A més de la citada pena de presó, el jutjat li va imposar la prohibició d’aproximar-se a menys de 500 metres de la seua filla durant 1 any i 4 mesos i el pagament d’una indemnització de 200 euros.
Segons els fets provats, el condemnat estava separat de la seua dona i tenia la custòdia compartida dels seus dos fills menors d’edat.
El 8 de juny de 2019, quan estaven amb ell en el seu domicili, va propinar “un fort assot” en les natges a la seua filla de 4 anys, que no volia dormir i no parava de plorar.
Com a conseqüència, la xiqueta va patir en la natja esquerra una àrea equimòtica en evolució de 7 per 4 cm i en la natja dreta una altra àrea més tènue de 3 per 2 cm, que no van requerir assistència mèdica i que van curar en 4 dies.
La sentència, ponència del magistrat Andrés Palomo Del Arco, explica que el recurs incorre en causes d’inadmissió perquè no justifica l’interés cassacional ni al·lega cap contradicció amb la jurisprudència de la Sala o existència de jurisprudència contradictòria de les Audiències Provincials.
Si bé admet que un dels assots «va haver d’aconseguir una rellevant intensitat i que va generar per això una lleu equimosi«, la prova pericial mèdic forense practicada, assenyala, va evidenciar «la levitat precisant que per a la curació dels vestigis de l’agressió no es va fer convenient cap assistència facultativa«.
«Enfront d’un fet de menor entitat i de caràcter aïllat que no comportava cap dificultat d’integració en l’experiència vital d’un menor de quatre anys, la reacció penal introdueix una paralització immediata en la relació del menor amb el seu pare i li sotmet imperativament a una vivència familiar monoparental«, adverteix.
I és que observa «un sever risc que les penes de presó i el llarg allunyament imposat, acaben viciant la que serà la seua relació paternofilial fins a l’edat adulta«.
