Un any després del 29 d’octubre, dones migrants que vivien en la zona 0 de la DANA a València continuen reconstruint la seua vida gràcies a un programa d’acolliment extraordinari en ple centre de la ciutat. Per a moltes, el temporal va suposar perdre quasi tot i va destapar una precarietat prèvia. Es definixen supervivents, però també oblidades, i encara necessiten suport per a cobrir el més bàsic: un sostre, menjar diari i acompanyament en tràmits i busca d’ocupació.
La iniciativa part d’una congregació de religioses vinculada als Jesuïtes i de l’Àrea d’Hospitalitat del Servici Jesuïta a Migrants (SJM). La seua proposta és senzilla i alhora determinant: un espai segur i una solució residencial mentres avancen cap a l’autonomia. Des del propi equip s’insistix que la DANA no va crear els problemes, els va fer visibles i més aguts en dones que ja afrontaven múltiples barreres per ser estrangeres, racialitzades i amb càrregues familiars. La vivenda s’ha convertit en la frontera més difícil: trobar un lloguer assequible a València i la seua àrea metropolitana frena qualsevol projecte de vida i allarga la dependència d’ajudes.
Acompanyament un any després
El procés d’acolliment va tirar a caminar amb l’arribada de persones desplaçades per la guerra d’Ucraïna i, després del temporal, es va reforçar gràcies a la crida del Col·legi Oficial de Treball Social de València. Des de llavors, el SJM ha canalitzat suports i derivacions de persones migrants i locals que van quedar en situació d’altíssima vulnerabilitat. Moltes havien perdut pertinences, documentació o la possibilitat de continuar treballant, i el repartiment de menjars diaris es manté per als qui no arriben a fi de mes.
L’acompanyament és integral: orientació social, suport en tràmits, derivacions a recursos i ajuda en la busca d’ocupació. L’objectiu és que cada dona recupere autonomia sense perdre la sustentació comunitària que ha anat teixint. Així i tot, l’accés a una vivenda digna i a una ocupació estable continua sent el coll de botella.
Històries de resiliència
Yolanda, de 57 anys i procedent de Colòmbia, va passar de gestionar una llar d’acolliment al seu país a convertir-se en acolliment a València. Cuidava a una dona major a Paiporta quan la riuada se la va emportar; des de llavors, este programa ha sigut la seua xarxa. Resumix la seua experiència amb una frase que repetix emocionada: han sigut àngels per a mi. Malgrat haver avançat en la seua documentació, no ha aconseguit encara un treball estable i viu eixe temps d’espera com un nou aprenentatge per a tornar a començar.
Carmen encara no troba forces per a relatar amb detall el viscut. El dia de la DANA es va separar del seu fill adolescent a Catarroja i van passar dies sense notícies, amb les comunicacions caigudes i cap familiar pròxim a Espanya. La certesa que els dos estaven vius va arribar tard: la mare ho va saber quan el jove va aconseguir el Perú. El retrobament encara no ha sigut possible.
Com elles, Alejandra, Khadija o Josselyn han trobat en la congregació un refugi on recompondre rutines i expectatives. Entre gestions, cites administratives i la busca incansable de vivenda, el dia a dia se sosté amb el voluntariat i l’equip d’acolliment. Més enllà de l’emergència, estes històries assenyalen una tasca de fons: obrir vies reals cap a vivenda i ocupació perquè l’autonomia no quede fora del seu abast.
