Per a acabar esta sèrie d’articles, parlarem del paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més d’establir la normativa lingüística valenciana, les Corts Valencianes han encomanat a l’Acadèmia una missió constructiva: ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de creació).
En contrast amb una objectiu tan alt i tan noble, els sectors implicats en la fractura social tenen una visió negativa de la institució: l’Acadèmia seria un cavall de Troia; per als uns, aprofitaria per a introduir, camuflat, el catalanisme; per als altres, faria avançar, subreptíciament, el blaverisme. Ací, anirem pel camí constructiu de la primera institució democràtica dels valencians (mirant de solucionar la fractura social entre els valencians).
Si apliquem la visió constructiva de les Corts, convindrem que l’Acadèmia hauria de ser una institució servidora i fidel davant de les necessitats lingüístiques del valencià i de la societat valenciana. Trobe que, per a aconseguir eixe objectiu, la seua activitat hauria de satisfer set condicions:
- Normes fonamentades i clares.
- Coordinació objectiva i transparent amb balears i catalans.
- Obres divulgatives (i argumentades) per a conformar un model valencià identificador, assimilable i practicable.
- Estudis sobre la normativa (i actuació ètica).
- Estudiar com rep la societat valenciana el model.
- Estudis sobre com s’ensenya el valencià.
- Coordinació amb els professionals de la llengua.
Pareix obvi que les normes lingüístiques de l’Acadèmia haurien d’estar fonamentades objectivament, i que haurien de ser clares. Una norma que no tinga una fonamentació objectiva difícilment serà adequada i justa. La fonamentació objectiva es completa amb evitar les redaccions fosques, ja que si els lectors no entenen una caracterització no sabran aplicar-la (també serà factible que hi hagen diverses interpretacions).
Cal dir que, en les gramàtiques, per ací i per allà apareixen afirmacions poc clares, de manera que no és sorprenent que també n’apareguen en la gramàtica de l’Acadèmia. Però també cal dir que l’obligació dels lingüistes valencians és indicar limitacions (i solucions) a fi que siga màximament clara i coherent una gramàtica que hauria d’estar en la majoria de les cases valencianes.
La segona condició que hauria de satisfer l’activitat de l’Acadèmia és seguir el camí de Teodor Llorente en la Renaixença, i de Sanchis Guarner i Josep Giner en la primera mitat del segle XX: mirar de coordinar-se lingüísticament amb els balears i amb els catalans.
Eixe objectiu comporta tres exigències: en primer lloc, ha d’haver voluntat de coordinació en els representants lingüístics dels altres pobles; en segon lloc, cal recórrer a criteris (sempre els mateixos i aplicats en el mateix orde); en tercer lloc, ha d’haver reciprocitat. Un exemple de reciprocitat és este: si el diccionari de l’Acadèmia aprova la incorporació de les formes conéixer (valencià i català occidental) i conèixer (català oriental i balear), el diccionari de l’IEC també hauria de contindre eixes dos formes.
Sense els tres factors dits, no hi hauria coordinació, sinó probablement subordinació, la qual és incompatible amb la dignitat. El diccionari de l’Acadèmia (2016) ha incorporat moltes característiques catalanes, però l’actuació recíproca no s’ha produït encara en el 2020 (com ara la incorporació de les paraules que tenen e tancada en valencià i en català occidental, conéixer).
Davant del model poc adequat que hi havia en els anys 70 i 80, és normal que l’Acadèmia haja incorporat moltes paraules, molts formes, i també construccions. Convindria que hi hagueren obres divulgatives que, a més d’informar sobre les variacions en la normativa, orientaren els parlants sobre quines paraules, quines formes i quines construccions són més adequades en el model lingüístic valencià, procurant argumentar tant com siga possible. Com ara, després de constatar que hi han dos grafies normatives, conéixer i conèixer, l’Acadèmia hauria d’exposar per quines raons convé usar conéixer en el model lingüístic valencià.
L’objectiu és anar conformant un model lingüístic valencià identificador, assimilable i practicable en la comunicació pública, que és un procés llarg. En l’objectiu d’elaborar un model identificador, assimilable i practicable, hi ha un altre avantatge: si anem ben orientats, ens acostarem a la situació de poder escriure i parlar seguint el mateix model. Hem de tindre en compte que el fet d’aplicar el mateix model a l’oralitat i a l’escriptura dona seguretat als parlants, sentiment que afavorix que un valencià trie el valencià per a parlar en públic. Per ara [2020], l’Acadèmia no ha fet divulgació de les seues aportacions.
Però conformar un model identificador, assimilable i practicable és un objectiu que no s’aconseguix de colp i per a sempre. Al contrari, sempre hi han qüestions no resoltes, i apareixen problemes nous. Això comporta que una de les obligacions de l’Acadèmia és fer estudis sobre les qüestions fosques o que fan dubtar. També és factible encomanar els estudis.
A més d’analitzar, també convé aplicar l’ètica. Si un membre de l’Acadèmia no assimila i practica una norma parlant dins de la institució i parlant en públic (com ara canviar el dèneu viu per la forma que proposa la GNV 2006, dènou), convindrà preguntar-se si la norma és adequada. Recordem que una de les característiques de la ciència i de l’humanisme és l’autocrítica. A més, l’ètica exclou que fem exigències als altres que prèviament no ens hem fet a nosaltres.
En el procés reflexiu i crític que estem seguint, la passa següent és promoure estudis sobre com rep la societat valenciana la seua proposta de model lingüístic valencià. Hem comentat que cap al 80% no canviaria la seua forma de parlar, percentatge que en pocs anys s’hauria de reduir fortament. Correlativament, haurien d’augmentar molt aquells valencians que fan canvis en la seua forma de parlar quan intuïxen que la variació no és conflictiva socialment (actualment, serien cap a un 15%).
En l’ensenyament, l’Acadèmia hauria d’afavorir que es facen estudis sobre com són els manuals escolars: ¿focalitzen la comunicació, ensenyen estructures lingüístiques del valencià i promouen la identificació dels lectors amb el valencià i com a valencians? Quan els centres escolars acaben l’ensenyament mitjà (tant els públics com els privats), els alumnes ¿saben parlar en valencià (com demanen les lleis valencianes)?
Fins ara [2020], l’Acadèmia no ha publicat ni ha impulsat estudis de normes, estudis de l’assimilació social de normes ni estudis sobre com s’ensenya el valencià. No cal dir que, en tots els estudis dits, l’Acadèmia hauria d’estar ben unida i coordinada amb els professionals de la llengua, començant pels docents, els lingüistes, els escriptors i els tècnics lingüístics.
Ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de comportar un orgull immens, només comparable a la responsabilitat que hauria d’implicar. Repetim-ho: fugint de les sofisticacions dels elitistes (tan allunyades del caràcter pla, que predomina entre els valencians), l’Acadèmia deu ser un servidor fidel de les necessitats lingüístiques dels valencians; fidel i també incansable, d’acord amb una altra característica destacable dels valencians (ser treballadors).
Si ara passem a com es veu l’Acadèmia des de fora, seria molt positiu que es reduïren les afirmacions poc objectives (freqüents sobretot en els primers anys de la creació de la institució). Un exemple és el d’aquells que desqualifiquen la institució perquè en la societat valenciana no hi ha la política lingüística que ells pensen que convé al valencià. Eixa afirmació es fa tenint poc en compte que, en un país democràtic, la política lingüística depén de qui governa.
Com a segona objecció típica, podríem posar la d’aquell comportament que consistix en separar la llengua i la societat. Apareixen afirmacions que tindrien sentit si estiguérem en Argentina, o en Estats Units, o en Puerto Rico, o en Flandes, o en Àustria, o en Finlàndia: en un conjunt de llocs que no tenen precisament les característiques lingüístiques i sociolingüístiques de la societat valenciana.
Una tercera intervenció està unida a la primera (la dels qui no consideren la normativa lingüística): pregunten per a què volem l’Acadèmia a la vista que l’ús públic del valencià retrocedix. Pareix una obvietat dir que una llengua marginada socialment es recupera si es satisfan estes dos condicions: que hi haja una voluntat majoritària; i que els moviments socials estiguen coordinats entre ells, és a dir, quan cada sector social fa la faena que li correspon.
Si l’Acadèmia complix els objectius dits, contribuirà a fer surar l’ús del valencià. I, si els qui fan les objeccions anteriors treballen i es coordinen dins del sector social que els correspon, també ajudaran a recuperar l’ús públic del valencià (i a fer que l’adhesió al valencià siga més gran).
En definitiva, de la mateixa manera que un valencià hauria de vore la Generalitat com a la plasmació política de la identitat valenciana, els valencians hauríem de pensar que l’Acadèmia és la institució que ha de treballar per millorar la identitat lingüística dels valencians. Una institució que té el deure d’orientar civilitzadament (és a dir, amb arguments, no amb dogmes). I les orientacions haurien d’estar envoltades per afecte i per satisfacció. Si els valencians no ens estimem a nosaltres mateixos com a persones i com a parlants, és segur que no ho farà ningú per nosaltres.
*Els lectors interessats per la bibliografia citada, la trobaran al final d’este enllaç.
