Recorda «carrers bloquejats i olor a gasolina»: «Era com una pel·lícula però ningú ens venia a rescatar ni hi havia a qui preguntar»
MADRID, 7 (EUROPA PRESS)
Laura Bellés és actriu i creadora en la companyia ‘Unaovarias’. Nascuda a València fa 40 anys, viu des de fa 13 a Catarroja, una de les localitats més afectades per la dana que va patir la província el passat 29 d’octubre. «Encara estem verbalitzant l’ocorregut però encara no puc plasmar-ho», reconeix a Europa Press en recordar l’ocorregut aquell dia.
«Estava treballant en una reunió online, estava connectada i es va començar a anar la llum en la casa». Així comença el relat de Laura, que recorda que la seua parella li va contar que alguns familiars els van avisar perquè s’estava desbordant el barranc. «Però no se’m passava en cap moment tallar la meua reunió, era una sensació d’inconsciència», reconeix.
En este sentit, puntualitza que «a València és habitual que, quan plou, tot s’òmpliga d’aigua i puge un poc el nivell» però precisa que mai va imaginar «una riuada amb molta força i fang». «Tot va passar molt ràpid, es va anar la llum i per sort vivim en un tercer però era molt impactant el soroll que feien els cotxes quan s’estampaven contra els murs dels carrers, les alarmes dels cotxes sonant i també les dels mòbils», relata, per a afegir que «tots estaven apuntats a les finestres per a veure si calia ajudar a algú».
La dona recorda que la gent eixia a arreplegar els seus cotxes i que ella i la seua parella van pensar a fer el mateix però finalment es van quedar a casa. Va ser més complicat per al seu sogre –amo d’un bar–, qui va fer marxar-se als seus empleats quan va començar a desbordar-se el barranc i, quan va començar entrar l’aigua, va tancar el negoci i es va dirigir al seu domicili.
«Va haver de travessar un dels carrers mes damnificats i va acabar agarrat a un arbre. Finalment li va ajudar un veí i allà va passar la nit. Per sort, en els moments crítics, encara hi havia cobertura i vam saber que estava fora de perill, el mateix que la resta de familiars», indica alleujada.
En parlar d’aquella primera nit, Laura afirma que va ser «molt dura, sobretot pel so». En estes primeres hores, van estar esperant al fet que baixara l’aigua (sobre les 4 del matí) i, cap a les 7 del matí, amb les primeres llums del clarejar, va arribar «el pitjor moment». «Ací vam veure la destrossa, tots els carrers bloquejats, l’olor a gasolina dels cotxes destrossats, l’incendi d’una casa… Era com estar en una pel·lícula però ningú ens venia a rescatar ni hi havia ningú a qui preguntar», relata.
En este moment, van eixir del seu habitatge per a anar a veure als seus sogres, que viuen «a menys de 10 minuts» de la seua casa. Van tardar a arribar més de mitja hora. «Este matí va ser bastant dur i amb por que tornara a ocórrer. Va haver-hi un moment de confusió, en el qual pensàvem que tornava l’aigua, i tots anàvem corrent per a refugiar-nos. Per sort, mai va passar», indica.
Així va passar el primer dia en el qual, com reitera, «no va venir ningú». «Es va fer de nit i no hi havia servicis de Bombers, ni Policia ni Guàrdia Civil. Van passar com 48 hores fins que van arribar les primeres ambulàncies, els voluntaris van aparèixer abans», detalla.
Després de l’ocorregut, ella i la seua parella van reaccionar d'»una manera molt erràtica» i es van anar amb una motxilla a València, on viuen els pares d’ella. «A més, la meua parella també és actor i tenia funció a la setmana següent al Rialto. Però finalment es va posposar», postil·la.
«SENTIMENT I NECESSITAT» D’AJUDAR EN EL SEU POBLE
Durant estos primers dies, la parella «anava i venia». «Ens vam anar un dijous i vam tornar un dissabte. Quan arribem a València i vam veure la normalitat, va ser la primera vegada que plorem perquè a pocs quilòmetres tot era molt diferent. Teníem sentiments dividits i anàvem cada dos o tres dies a Catarroja a ajudar i tornàvem després a València a treballar, però eren quasi dos hores de caminada perquè no hi havia transport», recorda.
Finalment, al mes van tornar definitivament al seu domicili doncs tenien «el sentiment i la necessitat d’estar allí, i seguir ajudant en el que poguérem», assevera, per a qualificar d'»admirable» el treball realitzat per la comunitat de veïns, persones voluntàries . En este punt, destaca que el bar del seu sogre es va poder obrir «abans de Nadal encara que era molt difícil».
