El passat 2 de març va acabar el termini de la consulta per a que les famílies de l’alumnat feren la tria de la llengua base en l’ensenyament valencià. Crec que tots, o la immensa majoria, tant els que som partidaris que el valencià, com a llengua pròpia dels valencians, siga idioma vehicular en l’ensenyança, i no minoritari, com els que pensàvem que amb eixa votació s’arraconaria i afonaria un poc més esta llengua a favor del castellà, estàvem equivocats. Afortunadament per al valencià i per als que volem el lloc que li correspon com a llengua pròpia que és. La majoria dels votants, encara que per la mínima, han optat pel valencià. I si comptem només les zones valencianoparlants, la votació a esta llengua ha sigut prou més àmplia.
Que en les condicions de minorització en què es troba el valencià des de fa molts anys, sense tindre la condició de llengua d’estat, sense exèrcit ni marina, ni caràcter obligatori, en una votació no sols no queda afonat, sinó que supera la llengua estatal amb l’“armament” que esta disposa, és voler i apreciar molt l’idioma propi.
Ha eixit la vena identitària lingüística, sobretot, però també el reconeixement i l’estimació del seu valor d’esta parla com a vehicular en l’ensenyança, com es demostra des de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
Respecte al sentiment d’identificació, és molt significatiu que en pobles al voltant de 50.000 residents, amb el castellà com a llengua del pati de les escoles, el valencià haja tret percentatges del 70% i més. I quotes més altes en pobles mitjans i menuts. M’ha complagut, especialment, que a Alzira, a on he estat vinculat professionalment i familiarment durant molts anys, la quota favorable a esta llengua haja sigut del 75%. I que en la ciutat de València l’hagen triada el 36% dona a entendre un bon apreci i estima a esta parla. Eixos suports són un bon senyal per a un bon futur per al nostre idioma, en primer lloc, per a poder parar la seua davallada en l’ús social i en la transmissió generacional. Sempre que, a més, entre altres accions, es dispose, per exemple, de canvis de rang constitucional, que prescriguen la condició de llengües de l’administració estatal, en el grau que convinga, a ‘les altres llengües’, que apunta la Constitució, entre estes, la nostra, aixina com disposar l’obligatorietat de conéixer-les per al personal al servici de l’Administració en els territoris amb llengua pròpia. I que el model lingüístic que es prioritze i divulgue siga més pròxim al valencià natural, apartat del patró artificiós universitari, establit en l’ensenyament i en sectors administratius i en alguns mitjans de comunicació.
L’alt suport al valencià en moltes ciutats i pobles mitjans i menuts en zones valencianoparlants en la referida consulta implica una decantació per esta llengua de bona part de votants del Partit Popular i d’altres conservadors o de dretes. Això ens du a concloure que per a aturar la baixada d’este idioma i aconseguir recuperar-lo, cal la transversalitat ideològica i social, cal la participació i aportació de tots, o de la gran majoria, els grups polítics i socials valencians. Perquè com diem, el valencià és de tots o no serà de ningú. I no val a dir que no és possible, perquè en l’aprovació de la LUEV i en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va poder ser. En un cas, governant el PSPV-PSOE i en l’altre, el PP.
