Carta a Ferran Suay [baix, referències sobre qui és]
Este dilluns (2025-12-22), vaig anar a l’edifici Octubre (seu d’Acció Cultural del País Valencià) a l’homenatge que feien a Joan Senent, un valencianiste modèlic dels 50 i els 60, fins a la seua mort prematura (1916-1975). Era com si fora un acte dels 70. Però és d’ara: cinc décades després. En la ideologia que transmetien els discursos, no hi havia cap variació, a pesar dels fets que han passat durant 50 anys i les conseqüències que han tingut. Per a mi, l’efecte principal ha sigut soterrar el valencianisme polític i frenar la recuperació dels valencians i del valencià (en eixe orde). Ho vaig trobar molt trist.
Contra això, necessitàvem (i necessitem) un valencianisme prudent, intel·ligent i humaniste, capaç de parlar, fer propostes i pactar amb els partits polítics d’àmbit espanyol. Allà a on som un zero a l’esquerra en la societat valenciana actual, els parlaments presentaven el seu valencianisme com si fora el motor que hauria modernitzat la societat valenciana.
Me n’aní quan estava cinc quarts allí, a les 7,45. Jo, que tinc setanta anys, estaria entre els jóvens de l’acte. En el 2015, em doní de baixa com a afiliat del Bloc Nacionaliste Valencià. Ho vaig fer perque, després de l’evolució positiva dels 90, els dirigents posaven ser d’esquerres per davant de ser valencianiste. Em vaig sentir orfe. Sempre he vist el meu treball com a gramàtic unit al valencianisme polític, i estava afiliat des de feia més de trenta anys (des de la fundació de la Unitat del Poble Valencià, en 1982). Entrí a Demòcrates Valencians, que impulsava en aquella época un alumne meu, Alexandre Llopis. Però, posteriorment, Demòcrates fracassà i s’ha desfet com a partit polític.
L’acte d’este dilluns, a més de trist, va ser per a mi molt dolorós. Era la mostra que el valencianisme en que m’he format es nega a reflexionar sobre qué ha fet bé i qué no ha fet bé, de manera que puga millorar la seua actuació. L’absència d’autocrítica és sempre negativa; però ho és prou més quan u ha fracassat. En eixe cas, és com estar mort en vida. Per tant, a la desolació política he d’afegir ara la desolació social.
Intentaré seguir treballant com a gramàtic, i mirar, buscar i ajudar a conformar un valencianisme social i polític que no tinga les idees errònies del valencianisme que, este dilluns, vaig vore morir. D’organitzacions significatives, no en veig. Però, de persones, sí.
T’he escrit perque ahir, estant en l’acte, vaig pensar en tu, que et vares apartar d’Acció Cultural després de tindre càrrecs significatius. Crec que t’he llegit que, sense reconéixer els errors que havia fet, eixe valencianisme no tenia futur.
[Ferran Suay, després de llegir la carta, m’ha confirmat les paraules de dalt, i m’ha dit que compartix amb mi «el sentiment d’orfandat política i social». Suay (doctor i professor de psicologia en la Universitat de València) ha sigut:
- President de la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística
- Membre de la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià
- Director del Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa de la Universitat de València
- Director de Política Lingüística de la Universitat de València.
Premis:
- Premi Sant Jordi Lupa d’Or (2011), atorgat per la Societat Catalana de Sociolingüística (IEC) al millor llibre sobre la matèria per Sortir de l’armari lingüístic (2010; 8 edicions per ara).
- Premi Baptista Basset 2011, concedit per l’Associació Tirant lo Blanc en reconeixement de l’activitat valencianista de base.]



