L’espionatge és una activitat antiquíssima i molt donada a ser representada en novel·les, relats de tota classe i en el cine. Els britànics, històricament, han practicat eixa activitat, cosa que ha donat lloc, probablement, a crear escola i d’ahí, les novel·les i pel·lícules de les Illes Britàniques i, per extensió, nord-americanes. Però eixa forma de combatre l’enemic, real o inventat, fa temps que es va generalitzar en països rics, poderosos i, teòricament, civilitzats. A Espanya hem tingut exemples d’eixe exercici. Un d’eixos és Joaquín Olaso Piera i la seua dona Lola García Echevarrieta, encara que mai es van casar. Ell era de Carcaixent, va nàixer en 1900 i ella, basca d’origen i valenciana d’adopció, protagonitzaren una història de novel·la i de pel·lícula, però real, plasmada magistralment per l’escriptor i periodiste Carles Senso en l’obra Los ojos de Moscú, editada per Reclam (2025), en castellà.
Joaquín Olaso va ser espia al servici de l’organització d’espionatge i d’intel·ligència de la Unió Soviètica de Stalin. També va ser informador d’alguns partits d’esquerres espanyols.
La seua dedicació a l’espionatge la va iniciar i continuar a partir de les seues conviccions comunistes, emmirallat, com estava, de la Revolució Russa de 1917. Als vint anys i pocs més ja ingressà en el moviment comuniste.
Olaso va ser un dels fundadors de la Federació de Llevant del Partit Comunista i durant la dictadura de Primo de Rivera va començar les seues estades a l’estranger, a França i Rússia, on va conéixer la Revolució de 1917 i l’expansió del sistema socialista al llarg del país més gran del món. La pista d’Olaso es pot seguir després en els esdeveniments que van tindre lloc a Catalunya a partir de la Segona República, quan el país es va introduir en una important efervescència política.
Joaquín Olaso Piera passa de la pobresa més extrema a Carcaixent a ser un dels espies més importants del govern de Stalin. Entremig, molta ambició. No personal, però sí en forma de convicció ideològica. La configuració del comunisme mediterrani dels anys vint i trenta passa en bona part per ell i quan la guerra tot ho taca s’implica i participa, primer a Espanya i després a França. La seua detenció mans de la Gestapo torna a demostrar la seua importància en la resistència contra el nazisme, que l’envia a Mauthausen.
Lola García Echevarrieta és la gran dona desconeguda de l’exili espanyol. Dona d’avantguarda, es va formar en política des de xicoteta, amb una casa familiar per on van passar insignes representants de les lletres i la política. Quan Pablo Neruda es va convertir en cònsol general de Xile a Barcelona la va voler com a secretària personal i va ser clau en l’exili d’espanyols cap a terres americanes. Quan va ser enclaustrada a Ravensbrück va ser una deessa per a les seues companyes, que sempre la van considerar absolutament necessària per a continuar amb vida. Va ser Clara Olaso, Charlotte Jeantet, Lola, Clara Díez, Carlota García. Clandestinitat i lluita. Va ser tan important que després va participar en els juïns de Rastatt contra les guardianes dels camps d’extermini.
Quan el nazisme està en recessió, algunes dones són desplaçades des de Ravensbrück a Mauthausen i Lola pot retrobar-se amb Joaquín més d’un any després de l’última vegada, quan van estar junts a la presó de Fresnes. La infermeria és el seu lloc de trobada, on tornen furtivament fins que són alliberats. Només dos parelles tenen eixe privilegi. Els protagonistes d’esta història i Josep Ester i Alfonsina Bueno, que ha de bregar en eixe moment amb el contrast de saber de la mort de son pare a les mans dels nazis. Una anomalia. Amor entre els filats. Ells mai es van casar, però van protagonitzar una història d’amor sincer i fidel que va passar per l’infern per a morir després, també junts, a casa, a París, en 1954, en estranyes circumstàncies que han provocat elucubracions diverses. Una suposada fuga de gas en ple hivern. Fred feia, és cert, però també és cert que les purgues comunistes estaven en funcionament en aquells dies.
El llibre de Senso, més enllà de l’exhibició literària, aprofundix en els anhels, els desitjos o els somnis dels protagonistes. Els humanitza. Per a això fa ús de relats de sensacions, d’explicacions de context en el qual s’observa la història oberta, les possibilitats que podia afrontar i els camins que van decidir prendre, també sovint obligats per la situació de context i pels rols assumits. És un llibre de profunditat quasi filosòfica, que parla sobre les grans preocupacions de la humanitat i que, per tant, té enorme vigència hui. No caduca.
El prestigiós historiador i escriptor supervendes Carlos Hernández de Miguel afirma sobre l’obra de Senso: “Emocionant, educativa, il·lustradora i molt ben escrita. Fusiona la Història i la Memòria amb la millor literatura. En cada pàgina s’aprecia la rigorositat de l’historiador, la sensibilitat de l’escriptor i la capacitat divulgadora del periodista. Una obra imprescindible per a conéixer la nostra història recent des d’una òptica íntima i, abans de res, humana. No hi ha fredes estadístiques ni successions de dades històriques. Només hi ha persones a les quals acompanyem en el seu llarg i dur periple vital”.
L’autor de Los ojos de Moscú, Carles Xavier Senso Vila, és Doctor en Història i llicenciat en Periodisme i Història. Va treballar onze anys en el periòdic Levante-EMV, del qual hui és columnista d’opinió. Col·labora amb diferents institucions públiques i empreses privades. Ha publicat més d’una vintena de llibres i diversos articles en revistes científiques. En l’actualitat col·labora amb múltiples mitjans com As, elDiario.es, Lletraferit, Superdeporte o El Periódico d’Espanya. En 2018 va guanyar el Premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació, a Barcelona. Amb la seua tesi doctoral va aprofundir sobre els mitjans de comunicació del final del franquisme i la Transició i va obtindre la nota de Matrícula Cum laude. Ha treballat en la Facultat de Comunicació de la Universitat de Castella-la Manxa i oferix classes en el Cefire, el Servici de Formació del Professorat Valencià.
