Abans que al migdia d’este dimecres isquen a la llum els papers del 23F, desclassificats per decisió del Consell de Ministres, esta guia situa qui va ser qui en la temptativa del 23 de febrer de 1981, de la qual es complixen 45 anys, i com es van encadenar els moviments que van portar al fracàs del colp.
Els protagonistes del 23F
ANTONIO TEJERO. Tinent coronel de la Guàrdia Civil que va assaltar el Congrés al capdavant d’un grup d’agents i va mantindre al voltant de 18 hores segrestat al Govern i als diputats. Va ser sentenciat a 30 anys de presó per rebel·lió militar i va acabar sent l’últim condemnat a abandonar la presó, després de complir quinze anys i nou mesos, la major part al castell de Figueres (Girona), del qual va arribar a ser l’únic reclús. La seua irrupció armada va segellar la imatge més recordada d’aquella nit.
JAIME MILANS DEL BOSCH. Capità general de la II Regió Militar i un dels capitostos de la temptativa. Va imposar l’estat d’excepció a València i va traure els tancs al carrer, una maniobra amb la qual va buscar arrossegar suports militars i forçar una eixida de fet. Al juny de 1982, el Consell Suprem de Justícia Militar li va condemnar a trenta anys de presó i a la pèrdua d’ocupació per rebel·lió militar. Lloc en llibertat en 1990, va morir en 1997 i va ser enterrat en la cripta de l’Alcázar de Toledo.
ALFONSO ARMADA. General de divisió de l’Exèrcit de Terra designat pels conspiradors per a ocupar la Presidència del Govern en una eixida de força. La seua implicació es va conéixer públicament amb la seua destitució i arrest, cinc dies després de la temptativa. Va ser condemnat a 30 anys de presó i desposseït del seu rang militar. Indultat per raons de salut en 1988, després de complir sis anys de presó, va morir en 2013.
RICARDO PARDO CAMALLADA. Comandant d’infanteria que, en la matinada del dia 24, es va sumar amb 113 hòmens de la Policia Militar de la Divisió Cuirassada Brunete a l’ocupació del Congrés i va participar en la redacció del manifest de Tejero. La vespra del colp va viatjar a València per a informar el tinent general Milans del Bosch i, ja a Madrid, va comunicar al coronel Sant Martí l’arribada del general de divisió Torres Rojas amb el missatge ‘la safata està gravada’. Va ser condemnat a dotze anys i separat del servici; va obtindre la llibertat condicional en 1987.
JOSÉ IGNACIO SAN MARTÍN. Cap d’Estat Major de la Divisió Cuirassada Brunete. Va tornar de Saragossa, on realitzava maniobres, i es va encarregar de distribuir unitats de la Brunete per a prendre Prado del Rey, des d’on emetia TVE, amb l’objectiu de controlar la comunicació pública. Va ser condemnat a deu anys de reclusió i a la separació definitiva del servici; va eixir en llibertat condicional en 1986, després de complir més de les tres quartes parts de la pena. Va morir en 2004, als 80 anys.
JUAN GARCÍA CARRÉS. Únic civil entre els 30 inculpats. Exdirigente dels sindicats verticals del règim franquista, va participar en la reunió de juliol de 1980 en la qual es va forjar el colp, amb la presència dels tinents coronels Tejero i Pedro Mas Oliver, ajudant de Milans del Bosch. Va ser condemnat a dos anys de presó, que va complir. Va morir en 1986.
JOSÉ LUIS CORTINA PRIETO. Comandant d’infanteria i cap de l’agrupació operativa de missions especials del Cesid, el servici d’intel·ligència. Va ser un dels tres absolts en el juí, la qual cosa va il·lustrar la complexitat probatòria entorn del paper dels servicis d’informació.
La resposta institucional
EL REI JOAN CARLES I. El seu missatge per ràdio i televisió, a la 01.14 hores i amb l’uniforme de capità general dels exèrcits, va desautoritzar als colpistes. Aquella intervenció, després d’hores de desconcert, va tranquil·litzar als ciutadans i va marcar el punt d’inflexió: catorze minuts després, Armada va abandonar el Congrés i, seguidament, Milans del Bosch va ordenar la retirada de les tropes a València. Des d’eixe moment, el colp es va donar per fracassat.
SABÍ FERNÁNDEZ CAMPO. Secretari general de la Casa del Rei que va actuar com a coordinador amb el Congrés i va gestionar les comunicacions telefòniques que el cap de l’Estat va mantindre amb els comandaments militars aquella nit. En 1990 va ser designat cap de la Casa del Rei, càrrec que va ocupar fins a 1993; posteriorment va ser conseller privat de Joan Carles I. Va morir en 2009.
ADOLFO SUÁREZ. Primer president del Govern de l’era constitucional. Aquella nit era president en funcions, després de la seua dimissió del 29 de gener, mentres el Congrés celebrava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo. Quatre dies després, ja investit Calvo-Sotelo, el BOE va publicar el cessament de Suárez i la concessió real del títol de duc. Va morir en 2014, després d’onze anys retirat de la vida pública per malaltia.
MANUEL GUTIÉRREZ MELLADO. Vicepresident del Govern i tinent general de l’Exèrcit. Es va enfrontar a Tejero en l’hemicicle; el colpista li va sacsar mentres diverses ràfegues de subfusells crivellaven la cúpula. Suárez va acudir a socórrer-li. Va morir en 1995, en un accident de trànsit, quan tenia 83 anys, presidia la FAD i era membre permanent del Consell d’Estat.
JOSÉ LUIS ARAMBURU TOPETE. Director general de la Guàrdia Civil que es va posar al comandament de l’operatiu al costat d’altres Forces de Seguretat per a posar fi a l’assalt al Congrés. Va acudir al Palau de les Corts per a intentar convéncer a Tejero que deposara la seua actitud, un pas que buscava evitar més riscos per als diputats retinguts.
JOSÉ SÁENZ DE SANTAMARÍA TINTURE. Inspector general de la Policia Nacional. Va ordenar envoltar el Congrés i, ja en el juí, el seu testimoniatge va provocar un enfrontament amb Milans del Bosch en comparar la temptativa amb un segrest d’avió, la qual cosa va deslligar la frase del militar: ‘Em fa fàstic, em vaig’. Va ser nomenat tinent general en 1982 i director general de la Guàrdia Civil com el Govern del PSOE. Va morir en 2003, als 84 anys.
FRANCISCO LAÍNA GARCÍA. Director de la Seguretat de l’Estat que va evitar el buit de poder en actuar com a cap de Govern de facto. Va presidir el 23F la Comissió Permanent de secretaris d’Estat i subsecretaris, constituïda davant el segrest del Govern, per a mantindre la continuïtat administrativa essencial.
GUILLERMO QUINTANA LACACI. Capità general de la I Regió Militar. Les seues directrius van impedir que la Divisió Cuirassada Brunete es posara en marxa en suport dels colpistes, un fre clau a la seua temptativa d’estendre l’aldarull. Va ser assassinat en 1984 per ETA, als 67 anys.
JOSÉ GABEIRAS MONTERO. Tinent general i cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. La seua intervenció va desmuntar els intents de Milans del Bosch de convéncer als capitans generals que el rei estava darrere del colp. Va morir en 1995.
