Antonio Tejero, extinent coronel de la Guàrdia Civil que va protagonitzar el colp del 23F, ha mort este dimecres als 93 anys a Alzira (València). La notícia arriba el mateix dia en què s’han desclassificat documents sobre l’intent de colp d’Estat de 1981, un conjunt de materials que permet reconstruir els seus antecedents, el desenrotllament de la nit del 23 de febrer i les seues conseqüències. Estos papers inclouen, entre altres, diàlegs del mateix Tejero amb altres participants i converses de la seua esposa, Carmen Díaz Pereira, registrades durant aquelles hores. La defunció es produïx l’endemà passat del 45 aniversari de la temptativa.
Trajectòria i antecedents
Nascut a Màlaga el 30 d’abril de 1932, va ingressar en 1951 en la Guàrdia Civil i va arribar a ser cap de la comandància de Guipúscoa. Va haver de demanar trasllat forçós després d’unes declaracions públiques en contra de la legalització de la ikurriña, un episodi que ja evidenciava la seua oposició als canvis polítics de la Transició.
Ja destinat a Màlaga, va desautoritzar una manifestació prèviament permesa, al·legant que Espanya estava de dol per l’assassinat del president de la Diputació de Biscaia. La Direcció de la Guàrdia Civil va ordenar el seu arrest. En 1978 va ser expedientat per una carta oberta al Rei publicada en ‘L’Imparcial’, on va expressar la seua disconformitat amb la nova Constitució. Eixe mateix any va tornar a ser arrestat en aparéixer el seu nom lligat a l’Operació Galàxia, iniciativa amb la qual es pretenia posar fi a la naixent democràcia espanyola. Per la seua participació, el 8 de juliol de 1980 va ser condemnat a set mesos i un dia.
El 23F i les conseqüències judicials
El 23 de febrer de 1981, al comandament de forces de la Guàrdia Civil, va assaltar el Congrés i va mantindre retinguts al Govern i als diputats, amb l’objectiu de forçar un canvi de poder. Durant la nit, autoritats militars com el general Aramburu Topete i el general Sabí Fernández Campo van intentar persuadir-li perquè deposara la seua actitud. Finalment, després de parlar amb el tinent coronel Fuentes Gómez de Salazar, qui li va comunicar que l’acció colpista havia sigut avortada fora de l’hemicicle, va firmar la seua rendició i va abandonar la Cambra a les 12 del matí del 24 de febrer.
Va ser expulsat de la Guàrdia Civil i, al costat d’altres caps i oficials, el 3 de juny de 1982 el Consell Suprem de Justícia Militar li va condemnar a 30 anys de reclusió. El Tribunal Suprem va confirmar la sentència el 22 d’abril de 1983, fixant com a pena principal els 30 anys i l’accessòria de pèrdua d’ocupació.
Va complir la primera part de la condemna a Alcalá de Henares (Madrid). El 6 d’octubre de 1982 va ser traslladat al Castell de la Palma, a Ferrol, després que el CESID descobrira una altra temptativa colpista. El 28 de maig de 1983 va ingressar a la presó del Castell de Sant Ferran, a Figueres, on era l’únic reclús.
Al setembre de 1987, el seu defensa va demanar l’absolució davant el Consell Suprem de Justícia Militar després de desaparéixer del codi castrense el delicte de rebel·lió en temps de pau, però la sol·licitud va ser desestimada. El 7 de febrer de 1991 el seu advocat va demanar la llibertat condicional al Jutjat de Vigilància Penitenciària Militar de Barcelona; la petició va ser rebutjada per no haver complit les tres quartes parts de la pena. A instàncies del seu defensor, el 13 de juny d’eixe any va ser traslladat de Figueres a la presó d’Alcalá de Henares.
Al setembre de 1993 va accedir al tercer grau, que només l’obligava a dormir a la presó. Dotze anys després del 23F, una associació de dones de militars va sol·licitar el seu indult. El Govern el va denegar, malgrat que la Sala Militar del Suprem va informar favorablement i en contra del criteri del fiscal togat militar, que va sostindre que el reu no mostrava penediment.
El 19 de novembre de 1996, el jutge militar de vigilància va iniciar el seu procés d’excarceració en reconéixer-li cinc anys i 57 dies de redempció de pena per treball. Amb eixe còmput, ja havia complit les tres quartes parts de la condemna. El 3 de desembre de 1996 va abandonar la presó militar d’Alcalá de Henares en llibertat condicional. Va ser l’últim dels condemnats pel 23F a eixir de presó.
Durant la seua etapa a la presó es va dedicar a cultivar un hort, escriure les seues memòries i pintar, activitat que va continuar després de quedar en llibertat. Es va traslladar a viure a Màlaga. Sobre el seu paper en el 23F, preferia no parlar. ‘Jo no vaig ser protagonista d’allò -va afirmar-, tan sols un actuant’, va dir. El 24 d’octubre de 2019 va acudir al cementeri del Pardo-Mingorrubio en els actes per a la reinhumació de Francisco Franco després de la seua exhumació de la Vall dels Caiguts.
En els últims anys vivia amb una de les seues filles a Alzira, localitat en la qual ha mort este dimecres. La seua mort coincidix amb la publicació dels documents del 23F, que oferixen detalls sobre comunicacions, decisions i moviments d’aquella nit, i ajuden a contextualitzar la seua trajectòria abans, durant i després del colp.
