Dansa València, el festival de dansa i arts del moviment de la Comunitat Valenciana impulsat pel Institut Valencià de Cultura, encara la seua recta final amb una jornada que reflexiona sobre el pas del temps, el llegat entre generacions i la construcció de la identitat a través del cos i el moviment.
La formació catalana Mal Pèl, fundada per Maria Muñoz i Pep Ramis i reconeguda amb el Premi Nacional de Dansa 2002, serà l’encarregada de tancar el festival el 19 d’abril en el Teatre Principal amb la seua obra ‘We. Nosaltres i els temps’. La peça es presenta com un diàleg entre els qui ballen hui i els qui el van fer abans, subratllant com l’experiència i la memòria es transmeten de cos en cos.
En este treball, el poema ‘Separation‘ de John Berger servix a la companyia com a punt de partida per a endinsar-se de nou en els temes del viatge, l’emigració i la pèrdua del lloc propi. A partir d’eixe text, Mal Pèl indaga en la idea de comunitat i situa en el centre el principi més bàsic del moviment escènic: caminar. Eixe gest quotidià es convertix en un llenguatge que parla de desplaçaments forçats, de canvis d’entorn i de com les persones s’organitzen i resistixen en grup.
La clausura del festival comptarà amb la presència institucional de la secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, que assistirà tant al tancament en el Teatre Principal com a altres propostes programades per a la jornada final. El seu recorregut inclourà els espectacles ‘Gush is Great’, de Production Xx, i ‘Oroimen’, de Akira Yoshida, que tindran lloc al matí en el Centre del Carme i en la Plaça del Mercat, respectivament.
Deambular com a oda a la resistència
El Centre del Carme Cultura Contemporània acull ‘Gush is Great’, dels francesos Production Xx, concebuda com una experiència hipnòtica interpretada per cinc jóvens. La peça s’articula al voltant del deambular com un gest constant, presentat com una oda a la rebel·lió dolça i a la necessitat de reinvenció. Els intèrprets exploren el moviment lent i la repetició com una manera de qüestionar les inèrcies del dia a dia.
Esta producció internacional, programada en la present edició de Dansa València, es configura com una intensa vivència sensorial que mescla poesia crua amb tensions contemporànies. Manipulacions, jocs d’il·lusió i una banda sonora envolupant acompanyen un espectacle en el qual la lentitud es convertix en acte de resistència. Enfront d’un ritme social accelerat, la proposta reivindica el temps propi i la possibilitat de transformar la realitat a partir de xicotets gestos insistents.
Dos solos entorn de la identitat
La jornada de clausura es completa amb dos propostes que se centren en la construcció del jo des de perspectives diferents, subratllant com la identitat es configura entre la memòria, el territori i les referències culturals.
En el Teatre Rialto, la creadora canària Paula Quintana presenta el seu solo de dansa ‘Atles d’anatomia’, on conjuga influències afrolatinas, herència andalusa i un present europeu. La peça es planteja com una reivindicació de la perifèria vinculada a la seua condició d’illenca, i convertix el cos en un mapa de llinatges i llegats que se superposen. A través del moviment, la peça mostra com estos traços familiars i culturals es relacionen, es tiben i se sostenen els uns als altres amb Atles com a eix simbòlic.
Per part seua, la Plaça del Mercat es transforma en escenari per a ‘Oroimen‘, del navarrés Akira Yoshida, format entre el ‘breaking’ i la dansa contemporània. En este solo, l’espai públic cobra protagonisme i es convertix en un territori compartit on es posa en joc la mirada de l’espectador sobre la intimitat de qui balla.
La peça se centra en un personatge que ha perdut el contacte amb la realitat i que, no obstant això, només desitja ser comprés. A través d’un viatge rememoratiu, l’obra proposa una reflexió escènica sobre una persona solitària que recorre la memòria de les accions viscudes per les mans: el tacte, la joventut, l’amor, la vida i la mort. Cada gest es convertix en un record físic, i el recorregut del personatge evidència com la identitat es construïx també a partir d’allò que s’ha tocat, perdut o estimat.
