Yerai Cortés acaba de publicar Popular, un disc en el qual reafirma el seu orgull pel flamenc alacantí i per acostar el gènere a un públic ampli sense renunciar a l’essència més crua i tradicional. El guitarrista i compositor fa un pas avant respecte al seu debut i convertix les seues vivències recents, la seua família i la seua manera d’entendre la música en l’eix central d’este nou treball.
El títol Popular no sols al·ludix a la seua exposició pública després del documental La guitarra flamenca de Yerai Cortés, que el va situar en el focus mediàtic, sinó també a la seua intenció de retornar el flamenc al poble. Aquell projecte audiovisual va convertir la seua vida quotidiana i les seues emocions en material conegut per a molts espectadors, i el músic ha volgut assumir eixa visibilitat integrant-la en el concepte de l’àlbum, jugant fins i tot amb la idea d’un periòdic fictici en el qual el seu nom ocupa les portades com si fora notícia constant.
Orgull d’un so cru i pròxim
Yerai Cortés es mostra especialment satisfet amb el resultat sonor de Popular. Explica que al costat del productor Fart Rodríguez ha aconseguit un treball que considera superinteresante, perquè espenta el flamenc cap a un territori encara més popular i directe, sense artificis. Eixe caràcter cru, recognoscible i pròxim és, segons subratlla, la qual cosa li fa sentir-se molt orgullós del disc, ja que connecta amb la seua manera de comprendre la tradició: respectuosa, però oberta a noves maneres d’arribar a l’oient actual.
Este segon treball arriba dos anys després del seu primer disc, també titulat La guitarra flamenca de Yerai Cortés, publicat en 2024 com a prolongació del documental. No obstant això, el procés de creació de Popular ha sigut completament diferent. No va haver-hi cambres seguint cada pas, i a més el músic es va veure obligat a detindre la seua activitat per una greu lesió: es va trencar el noranta per cent d’un dit de la mà esquerra amb una copa de cristall, un accident que va posar en dubte la seua capacitat per a tornar a tocar amb la precisió que exigix el seu estil.
La recuperació es va prolongar durant set mesos, menys del que temia el seu entorn, però va coincidir amb l’inici de la composició de l’àlbum i va canviar la seua manera d’enfrontar-se a les cançons. Al no poder centrar-se només en la guitarra com abans, el músic va començar a donar més pes a les lletres i a l’estructura vocal, la qual cosa explica que en Popular hi haja molta cançó i molta paraula. Eixa limitació física temporal es va transformar així en una oportunitat creativa per a explorar altres matisos del flamenc i per a secundar-se en l’emoció més que en el virtuosisme tècnic.
Un cor femení i l’energia del tablao
Un dels trets més cridaners del disc és el seu format. A la guitarra de Yerai Cortés l’acompanya un cor de sis veus i palmes, sis dones que aporten textura i força col·lectiva a les peces. L’artista subratlla que li resultava especialment atractiu que no hi haguera cantants solistes a l’ús, sinó un cor que funcionara com una veu popular compartida, reforçant el concepte de l’àlbum i acostant l’experiència a la d’un cant comunitari.
Abans d’iniciar la seua carrera en solitari, Yerai Cortés es va dedicar durant anys a l’acompanyament i al tablao, i es declara molt fan d’eixe món. D’ací ve que en Popular recupere la forma particular en què es toquen les palmes en eixos espais, on la intensitat emocional es transmet físicament. Descriu com, quan l’emoció aconseguix un punt àlgid, tothom se suma a corejar, de manera similar al que ocorre en una missa o en un estadi. Eixa energia compartida és la que buscava reproduir en el disc, de manera que qui escolte senta que participa d’un moment col·lectiu més que d’un recital individual.
L’àlbum també ret homenatge a Alacant, la seua terra natal, que es convertix en protagonista de diversos talls. En un dels moments de major exaltació, una veu proclama ‘Visca el castell de Santa Bàrbara!’, un dels símbols de la ciutat. Yerai dedica tres peces filades a eixe paisatge emocional: una taranta en honor a la seua ciutat, seguida de les cantiñas de Ni en els ports italians i Ni en els cafés parisencs, plantejades com a buleries festeres. Amb este bloc, el músic reivindica a Alacant dins del mapa del flamenc, on altres territoris com Jerez, Sevilla o Màlaga compten des de fa dècades amb estils molt definits.
Compte que ha investigat en profunditat eixes estètiques regionals i ha comprovat que, malgrat l’existència de molts artistes a Alacant, encara queda un ampli marge per a construir una identitat flamenca pròpia vinculada a eixa terra. Per això ha volgut incloure-la de manera insistent en Popular i es mostra especialment feliç de poder fer pàtria xica des de la música, aprofitant la seua posició per a visibilitzar eixe paisatge sonor com un llenç encara en desenrotllament.
Entre les tretze peces del disc, dos temes apareixen units per un fil invisible i un homenatge subtil al bolero clàssic dels Panchos Si tu em dius veuen. Es tracta de la delicada Com deien els mestres i d’Ho deixe tot, que seguixen l’estructura d’una tossuda lliure en el seu inici i una segona part acompanyada de ball. Esta decisió reforça el diàleg entre pals tradicionals i referències populars llatines, subratllant la voluntat de Yerai Cortés de beure de diferents tradicions sense abandonar el cor flamenc del projecte.
Popular fa honor al seu nom també en el sentit de música popular o pop. L’àlbum reunix tretze corts que, en quasi tots els casos, ronden els tres minuts o es queden per davall d’eixa duració. Per a l’artista, es tracta d’una qüestió d’escolta generacional: compon com li agrada escoltar, amb peces compactes i directes, i reconeix que no se sent còmode amb temes excessivament llargs. D’esta manera, adapta els temps del flamenc als hàbits actuals de consum musical sense perdre profunditat expressiva.
En els últims anys, la mescla de respecte per la tradició i unes certes audàcies estilístiques ha portat a molts a presentar a Yerai Cortés com una de les figures cridades a modernitzar el flamenc i a obrir-lo a públics més jóvens, quasi com un triat per a encapçalar eixa renovació. Ell, no obstant això, rebutja eixa etiqueta individualista i preferix veure’s com a part d’un moviment col·lectiu en el qual conviuen artistes com Israel Fernández, María Terremoto o Ángeles Toledano.
El músic insistix que tots ells aporten el que poden i el que tenen, i que la força d’esta etapa del flamenc residix precisament en la diversitat de veus que l’impulsen. Amb Popular, Yerai Cortés vol que la seua contribució mantinga viu el caràcter popular del gènere, convençut que el flamenc és, abans de res, la música del poble i que pertany a tots, tant als qui l’han heretat de generacions anteriors com als qui s’acosten per primera vegada atrets per noves formes i sons.
