Este dissabte es complixen vint anys del penal fallat per Juan Román Riquelme davant l’Arsenal, una jugada decisiva en la volta de les semifinals de la Lliga de Campions que va deixar al Vila-real a les portes de la final i va marcar per sempre la memòria del club i de la seua afició.
El 25 d’abril de 2006, l’antic Camp del Madrigal, hui Estadi de la Ceràmica, va acollir el partit de tornada d’aquella primera semifinal de Champions que disputava el Vila-real. El conjunt groc arribava amb desavantatge després de perdre per 1-0 en el partit d’anada a Londres, per la qual cosa necessitava almenys guanyar per un gol per a igualar l’eliminatòria i forçar la pròrroga.
Des de l’inici, el Vila-real es va mostrar superior al seu rival, espentat per un estadi entregat davant l’oportunitat històrica de veure al seu equip barallar per una final europea. El domini local es va traduir en diverses ocasions clares de gol que, no obstant això, no van arribar a concretar-se. Cada ocasió malgastada augmentava la tensió en la graderia i sobre la gespa, a mesura que el temps es consumia.
Mancant tot just dos minuts per al final del temps reglamentari, el Vila-real va trobar l’opció que havia estat buscant durant tota la trobada. El col·legiat va assenyalar un penal sobre José Mari Romero, la qual cosa obria de nou la porta a la pròrroga i alimentava l’esperança de remuntar l’eliminatòria davant un Arsenal que es veia acorralat.
La responsabilitat del llançament va recaure en la gran estrela local, Juan Román Riquelme, el futbolista que havia liderat a l’equip al llarg de la competició i que representava la màxima referència ofensiva del Vila-real. No obstant això, la pena màxima no es va convertir en gol: el tret de l’argentí va ser detingut pel portera alemany Jan Lehmann, una acció que va apagar de colp el somni de la pròrroga i, amb ell, les opcions del club castellonenc d’aconseguir la final de la Lliga de Campions.
Aquella parada de Lehmann al llançament de Riquelme es va convertir amb el temps en una de les imatges més icòniques de la història del Vila-real. La jugada va simbolitzar la prima línia que separa l’èxit del fracàs en competicions del màxim nivell: un sol llançament des dels onze metres va canviar el desenllaç de la millor campanya europea del club.
Un debut històric en la Champions
La trajectòria del Vila-real en la temporada 2005-06 en la Lliga de Campions va ser històrica per ser la seua estrena en la màxima competició continental i per la dimensió de la gesta que va protagonitzar. L’equip, entrenat llavors pel tècnic xilé Manuel Pellegrini, es presentava a Europa com un conjunt pràcticament desconegut per a gran part del continent i amb només cinc anys d’experiència en la Primera Divisió espanyola.
Malgrat eixa falta de recorregut en l’elit, el Vila-real va saber competir des de la fase de grups, en la qual es va mesurar a rivals d’entitat com el Manchester United, el Lilla i el Benfica. El conjunt groc va aconseguir superar esta primera ronda, demostrant solidesa defensiva i capacitat per a adaptar-se a escenaris exigents, una cosa clau per a continuar avançant en el torneig.
En els octaus de final, el Vila-real va eliminar al Glasgow Rangers, confirmant que la seua presència en la competició no era fruit de la casualitat. En els quarts de final va fer un pas més en el seu creixement europeu en deixar fora a l’Inter de Milà, un dels grans favorits al títol, la qual cosa va reforçar la idea que un club procedent d’una població xicoteta podia competir de tu a tu amb gegants del futbol continental.
El premi a eixe recorregut va ser la semifinal davant un Arsenal dirigit per Arsène Wenger, considerat en aquell moment un dels equips més poderosos i reconeguts d’Europa. El dol enfrontava a un aspirant sense tradició en Champions enfront d’un conjunt habituat a barallar per títols, la qual cosa subratllava encara més el mèrit del Vila-real per arribar tan lluny.
La campanya 2005-06 va convertir al Vila-real en el club que més lluny havia arribat en el seu debut en la Lliga de Campions i en un dels equips de procedència més humil a disputar unes semifinals. Aquell camí fins a la penúltima ronda va permetre que una localitat de dimensions reduïdes es vera en l’aparador del futbol europeu, amb la possibilitat real d’aconseguir una final.
Vint anys després, el record d’aquella eliminatòria i, especialment, de la parada de Lehmann al penal de Riquelme, seguix molt present a l’entorn del Vila-real. Per a molts aficionats, eixa nit simbolitza tant la frustració per una oportunitat perduda com l’orgull per haver fregat una final de Champions l’any de la seua estrena en la competició.
