El director de l’Institut Cervantes, Luis García Montero, en unes declaracions al programaLa Revuelta de RTVE, ha recordat que a Espanya es parlen altres idiomes, a part del castellà. «Els espanyols havíem d’aprendre dos coses. Una: que a Espanya, a part del castellà, es parlen altres idiomes». Ha dit també que «Fa falta un diàleg amb el català, amb el gallec, amb el basc… I l’espanyol no és un enemic, sinó una cosa que ens unix».
Les paraules del director del Cervantes haurien de tindre traducció en les lleis, i especialment en la Constitució, en els noms de cada un d’eixos idiomes, també espanyols. I clar que fa falta un diàleg, sempre que siga en igualtat de condicions. I per a això cal equilibrar les referències idiomàtiques de l’article 3 del text constitucional.
La Carta Magna espanyola de 1978 és la disposició legal que més reconeix la pluralitat lingüística d’Espanya des de l’abolició dels Furs, fa més de tres-cents anys, i obria la porta a la cooficialitat, quan disposa que «Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», cooficialitat que s’ha dut a terme en sis comunitats autònomes, Comunitat Valenciana, Catalunya, Illes Balears, Euskadi, Navarra i Galícia.
El reconeiximent d’eixa realitat plurilingüística, contingut en l’actual Constitució, és més explícit i clar que en la de la II República, que arreplegava el tema de les llengües d’esta manera: «El castellà és l’idioma oficial de la República. Tot espanyol té obligació de saber-lo i dret d’usar-lo, sense perjuí dels drets que les lleis de l’Estat reconeguen a les llengües de les províncies o regions. Excepte el que es dispose en lleis especials. A ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús» de cap llengua regional».
Però passats ja prop de cinquanta anys de vigència de la Carta Magna de 1978, es fa necessari un canvi constitucional o d’alt rang legal que empodere la nostra llengua i els altres idiomes espanyols perifèrics, perquè la davallada d’estos en l’ús social fan precises mesures que detinguen eixa baixada i propicien la seua recuperació en tots els àmbits. I, especialment, cal una reforma legal que supere l’actual tractament discriminatori de ‘les altres llengües espanyoles’ respecte al castellà en la Constitució, i que prescriga el caràcter oficial d’eixos idiomes en l’Administració de l’Estat, en el grau convenient. I que preceptue que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics. Per al reconeiximent com a llengua oficial a Europa, eixa admissió com a llengua de l’Administració estatal la faria factible, segurament.
Ara tenim anunciada una Llei de Plurilingüisme en un compromís acordat entre el Govern i Esquerra Republicana de Catalunya, amb el posicionament favorable d’altres partits, entre estos, Compromís. Eixa llei pot fer un gran paper en el reconeiximent de la pluralitat lingüística realment existent en l’Estat espanyol, almenys fins que es puguen abordar els canvis constitucionals necessaris.
I tenim el Consell de les Llengües Oficials, creat en 2008 pel Govern, presidit per Zapatero, que cal activar-lo i potenciar-lo, com a instrument legal d’anàlisi, impuls i coordinació de la política de l’Administració General de l’Estat, en relació amb l’ús de les llengües oficials de les comunitats autònomes, amb l’objectiu de procurar una millor atenció als drets lingüístics dels ciutadans.
Tornant a Luis García Montero, a qui cal aplaudir pel seu reconeiximent i recordatori de ‘les altres llengües espanyoles’, cal fer-li també una crítica, ja que, en la seua enumeració dels altres glotònims espanyols, no cita el valencià, nom que els valencians donem a esta parla, nom amb el qual s’identifica este parlar, i nom legal amb què l’Estatut d’Autonomia designa esta llengua, «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució amb capacitat i competència que determina la normativa lingüística del valencià, indica que «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de la Corona d’Aragó reconeixen com a propi». García Montero tampoc menciona, en l’esmentada entrevista, l’aragonés i l’asturià, parlats en una zona d’Aragó i en el Principat d’Astúries, respectivament, i reconeguts en les seues lleis pròpies. El nom que els valencians, històricament i actualment, donem a la parla valenciana, és a dir, ‘valencià’, deu aparéixer en les referències a tot este domini lingüístic, ‘valencià-català’/’català-valencià’, ‘valencianocatalà’/’catalanovalencià’ o qualsevol forma inclusiva que integre el glotònim ‘valencià’ al costat del ‘català’. No fer-ho aixina, i denominar-lo únicament ‘català’, al fer referència a tot el domini lingüístic, en la pràctica és excloent, és perpetuar el problema del nom i contribuir al seu rebuig. Cal recordar que el nom de la nostra joia lexicogràfica, obra de mossén Antoni M. Alcover i de Francesc B. Moll, el Diccionari català-valencià-balear, amb els adjectius català, valencià i balear formant un tot, no va crear cap problema destacable del Sénia al Segura en les primeres dècades de la seua publicació. I molt poca o gens d’oposició després. Seguirem amb este tema en alguna pròxima entrega.
I felicitacions a Luis García Montero per la seua sensibilitat i reconeiximent respecte als ‘altres idiomes espanyols’. Que condisca l’exemple entre moltes altres autoritats espanyoles.
