Giuliano Bevilacqua, el fotògraf italià que va immortalitzar la famosa ‘Mà de Déu’ de Diego Armando Maradona en el Mundial de Mèxic 1986, ha tornat a posar-se darrere de la càmera als 85 anys. Este diumenge cobrirà la final del Mundial a Nova York, on espera capturar una altra imatge destinada a quedar per sempre en la memòria del futbol.
Afincat des de fa dècades a Alacant, Bevilacqua viu el seu sèxtim Mundial com a fotoperiodista. La seua trajectòria supera ja els seixanta anys de faena, amb trenta edicions de Jocs Olímpics, entre estiu i hivern, i molts dels grans esdeveniments esportius de les últimes dècades.
El 22 de juny de 1986, al mític Estadio Azteca, la seua càmera va capturar un dels instants més icònics de la història dels Mundials. Aquella acció de Maradona davant Anglaterra va entrar en l’imaginari col·lectiu del futbol i s’ha situat al costat d’altres imatges històriques, com la celebració de Marco Tardelli en la final d’Espanya 1982, Pelé a muscles després del seu tercer títol mundial en 1970 o Johan Cruyff protestant a l’àrbitre en la final d’Alemanya 1974.
‘No vaig vore la mà fins que vaig revelar la foto a l’hotel’
Bevilacqua ha recordat que van passar diverses hores fins que va ser conscient de la dimensió d’aquella fotografia. Treballava amb carrets, sense la possibilitat de revisar al moment cada dispar.
‘Fins que no revelaves no sabies quin material gràfic tenies. Al camp vaig vore alguna cosa rara en la jugada, però no va ser fins a la nit, a l’hotel, quan vaig revelar, que me’n vaig adonar’, rememora.
‘És veritat que es van sentir comentaris, però jo no vaig vore la mà fins que vaig revelar les fotos’, explica sobre la famosa ‘Mà de Déu’ amb la qual Maradona, simulant colpejar amb el cap, va burlar el porter anglés.
Aquella imatge ha quedat per sempre unida a un partit marcat per la tensió entre Argentina i Anglaterra arran de la Guerra de les Malvines, un conflicte ocorregut només quatre anys abans del duel mundialista.
Les ferides continuaven obertes, especialment en el bàndol argentí. ‘Aquell partit va anar molt més enllà d’un simple pols esportiu per entrar en les semifinals del torneig’, recorda Bevilacqua.
Per al fotògraf, la celebració desbordada de Maradona tenia també una lectura simbòlica: ‘Era una revenja pel robatori de les illes’, afirma sense embuts.
Pocs minuts després d’eixe gol amb la mà, el seu objectiu també va captar una altra obra mestra de l’argentí. Maradona ‘va regatejar mig equip anglés’ per a marcar el que es coneix com ‘el gol del segle’, un record que Bevilacqua reviu encara ‘amb passió’.
De la pel·lícula al món digital
La biografia de Giuliano Bevilacqua està plena de viatges i canvis. Abans de dedicar-se plenament a la fotografia, va treballar com a banquer al seu país natal. Després es va traslladar a Suècia, on va descobrir la seua vertadera vocació darrere de la càmera, encara que no va trobar allí la seua casa definitiva.
Fa quaranta anys que viu a la platja de l’Albufereta, a Alacant, junt amb la seua esposa espanyola. ‘A Suècia llavors feia molt de fred sempre, no com ara. Primer em vaig enamorar d’Águilas (Múrcia) i de la Mediterrània. Però Alacant tenia l’aeroport prop i això era clau per comoditat per als meus viatges’, explica.
Des de la seua residència alacantina, en un descans de la seua primera etapa de treball en este Mundial, reflexiona sobre la transformació radical del seu ofici. Ja ha cobert partits d’Espanya, Brasil, Argentina o França i es prepara per tornar prompte a la primera línia.
‘Hem passat del carret a lo digital. Ara és més còmode i treballem millor’, assenyala Bevilacqua, que assenyala els Jocs Olímpics de Sydney 2000 com un dels grans punts d’inflexió tecnològics en la professió.
Tot i això, mira el futur del fotoperiodisme amb preocupació: ‘Compare el que faig amb les botigues de barri, que cada vegada en queden menys perquè se les han engolides els supermercats’, lamenta.
Bevilacqua disfruta del respecte de companys de diferents generacions en un gremi que definix com ‘molt competitiu’. ‘Els jóvens em respecten prou, però els veterans ho haurien de fer més’, afirma.
Pedri contra Messi en la final somiada
Malgrat els seus 85 anys, l’italià no pensa en la retirada. Ara selecciona millor els destins i encàrrecs, però manté intacta la il·lusió. ‘Mentres ho permeta la meua salut, ací seguiré’, assegura.
Denuncia, això sí, que les condicions dels fotògrafs independents empitjoren cada vegada més. ‘Abans, la FIFA, per exemple en el Mundial dels EUA de 1994, donava facilitats als periodistes per als desplaçaments, com descomptes en bitllets de tren i allotjaments, però ara només pensa en recaptar’, critica.
Afirma que el Mundial de Catar de 2022 va ser ‘el més còmode’ per a treballar, gràcies a la proximitat entre estadis i la facilitat de moviments. Ho compara amb el format actual, amb seus repartides ‘en tres països que, a més, són gegantescos’. ‘En Catar podies arribar a temps a tot en amb prou faenes una hora’, recorda.
De cara a la final de diumenge, tornarà a buscar una imatge per a la història. Somia amb un enfrontament entre Espanya i Argentina. ‘M’encantaria vore Pedri contra Messi. I que guanye el millor’, confessa.
No amaga la seua simpatia pel Barcelona i pels seus jugadors, sentiment que atribuïx a ‘lo bé’ que, diu, sempre l’han tractat.
Bevilacqua es rendix davant el capità argentí. ‘Messi és el número u i vore’l guanyar el Mundial en Catar després d’una gran carrera va ser emocionant’, assegura.
Quatre dècades després de la ‘Mà de Déu’, el fotògraf que va capturar aquell instant mític tornarà a situar-se darrere de l’objectiu en la final mundialista de Nova York. Giuliano Bevilacqua continua perseguint eixa imatge immortal que quede gravada per sempre en la memòria de l’esport.
