El periodista i escriptor alacantí Tomás Andújar ha convertit l’exili del músic socialista Deseado Mercadal en la novel·la ‘Donde acaba el agua’, on reconstrueix la seua vida des de la Guerra Civil fins al seu pas pels camps de treball francesos al nord d’Àfrica.
L’interés d’Andújar pels exiliats ha nascut d’una història familiar. Es va assabentar que el seu tio avi Ricardo havia estat tancat al camp de concentració d’Albatera, a Alacant. Aquell descobriment li va obrir la porta a investigar la repressió i els camps després del conflicte.
A partir d’eixa recerca sobre l’exili i els camps de concentració, sobretot al nord d’Àfrica, Andújar ha arribat a la figura de Mercadal. Este músic, de conviccions socialistes, va passar la Guerra Civil a Menorca i, per fugir del franquisme, va marxar a Algèria. No obstant això, en 1941 el van deportar al camp de treball francès de Kenadza, al Sàhara algerià, on va dirigir una xicoteta orquestra entre mines i duresa.
‘Deseado parlava molt, era una persona que contava contínuament a qui el volguera escoltar tota la seua experiència vital’, explica Andújar. En els nou capítols de ‘Donde acaba el agua’ relata eixe exili i posa el focus en el fet que Mercadal, per damunt de tot, va ser músic.
‘Sempre va dir que la música li havia salvat la vida’, recorda l’autor. Més enllà d’eixa idea de l’art com a salvació, Andújar pensa en la felicitat que Mercadal ha sentit dirigint aquella xicoteta orquestra a les mines de Kenadza. A partir d’eixe fil, es permet usar més recursos literaris per a contar el retrobament del músic amb la seua vocació després de l’exili.
El periodista descriu també la esclavitud i els treballs forçats que patien els presos en aquells ‘camps francesos construïts per un govern francès democràtic’, tal com remarca. Assenyala així la contradicció entre els valors declarats d’aquells règims i el tracte real als exiliats.
A més, Andújar recorda els represaliats republicans castigats per la seua ideologia. Insistix en els molts que continuen soterrats en parador desconegut, sense una sepultura digna ni per a ells ni per als seus familiars.
‘Enterrar els teus morts, encara que siguen avis o besavis, és un dret bàsic comú a qualsevol cultura. Encara que cada dia que passa és més difícil aconseguir-ho, cal continuar intentant-ho’, exposa.
Escriure les històries menudes
En ‘Donde acaba el agua’, publicada per Órbita, l’autor arreplega no sols les experiències que Mercadal va deixar escrites en els seus llibres. Incorpora també el llegat que sobreviu en la memòria de la seua família, especialment de la seua neta Celeste, que ajuda a completar el relat vital del músic.
‘Hi ha molt poca gent que ha deixat les seues experiències per escrit, perquè qui havia patit la guerra no contava absolutament res’, explica Andújar. El silenci, recorda, va marcar tota una generació que va preferir no remoure eixes ferides.
Per això, cada vegada que algú li porta una història familiar sobre la Guerra Civil, ell els anima a escriure-la. ‘Potser pensem que no val la pena, que és una història molt comuna, però la Guerra Civil va ser molt important en el devenir de la història. Eixes xicotetes anècdotes que ens parlen d’eixe moment són importants’, sosté.
Segons l’escriptor, moltes històries ja s’han perdut perquè les persones que les van viure han faltat. No obstant això, considera que hui hi ha una voluntat creixent de recordar aquells temps i tot el que va passar, sense la por que hi havia abans.
Al mateix temps, Andújar veu l’altra cara i lamenta que la memòria històrica o democràtica patixca ‘interferències partidistes polítiques que encara generen molt de debat’. Avisa que estes baralles polítiques dificulten un consens social sobre com recordar el passat.
‘Allò que tenim és molt més fràgil del que pensem. Si mirem al voltant, veem moviments polítics que tenen entre les seues principals banderes el rebuig al diferent per la condició que siga’, reflexiona.
La història de Deseado Mercadal, segons l’autor, ens connecta amb situacions actuals. ‘Només arribar a Alger, el rebutgen. Açò passa ara amb persones que fugen de guerres i arriben a les nostres fronteres. En diversos països fronterers de la Unió Europea hi ha camps de refugiats que estem finançant per a mantindre les persones als marges’, apunta.
Per a Andújar, el record del que van viure Mercadal i tants altres exiliats és un avís per al present. ‘No estem exempts que coses semblants a les viscudes el segle passat ocórreguen, així que recordar el que ens va passar ens ve bé per a estar alerta’, conclou.
