La finalitat d’este article (el primer d’una sèrie en tres parts) és analitzar «l’acord de cooperació» que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha firmat amb la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i amb la Universitat de les Illes Balears (UIB). Eixe document, tot i que l’IEC el va proposar en desembre del 2019 i l’AVL el va aprovar en gener del 2020, no s’ha comunicat al públic fins a este dijous, 16 de juliol. Encara que l’Acadèmia no ha volgut fer públic l’acord, el podeu llegir ací.
La coordinació entre les parts d’una llengua: positiva
Les realitats que anomenem llengües varien molt perquè les causes que determinen que una varietat lingüística siga qualificada com a llengua inclouen factors socials i polítics, com ara la cohesió social que pot aportar. Això explica la variació immensa que hi ha en les realitats lingüístiques considerades llengües: maneres de parlar molt diferents són vistes com a una llengua (el xinés, l’àrab); i maneres de parlar pròximes (amb intercomprensió) són tractades com a llengües diferents (com ara la majoria de les llengües eslaves).
[predef-nofollow]valncia-grup-de-facebook-595[/predef-nofollow]
Des del punt de vista purament lingüístic, per comparació amb les llengües romàniques podem dir que els parlars balears, els valencians i els catalans constituïxen una llengua, ja que les diferències internes no són més grans que en castellà, i són prou més reduïdes que en occità o en italià.
Sempre que una llengua és compartida per diversos pobles, és convenient i positiu que hi haja coordinació lingüística entre ells. De fet, els renaixentistes balears, els valencians i els catalans del segle xix ho entengueren així. Seguint en la mateixa línia, des de la meua joventut he sigut partidari que els balears, els valencians i els catalans estigam coordinats lingüísticament. Per tant, per a mi no hi ha cap problema en el fet que la Secció Filològica, l’Acadèmia i la UIB hagen volgut coordinar-se.
Ben contrari, el fet en ell mateix és positiu. Positiu i, també, esperable i desitjable. Si hi ha algun problema, serà en el contingut del document firmat. Això hauria de quedar clar des del principi si volem fer un debat clar, net i fructífer: des de la meua perspectiva, no hi ha res negatiu en la coordinació; el tema és el contingut del document. Per a poder entendre’l més bé, l’emmarcarem.
Causa inicial del document
Durant els primers setze anys de l’Acadèmia (2001-2016), la Secció Filològica no tingué relacions amb la institució valenciana. En els anys 2016 i 2017, tragué una gramàtica i una ortografia que canviaven regles ortogràfiques unilateralment (és a dir, sense haver-ho acordat amb l’Acadèmia). Com que les publicacions de les institucions valencianes (amb inclusió del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació) estan obligades a seguir la normativa de l’Acadèmia, els canvis ortogràfics de la Filològica no es podien aplicar en la societat valenciana si prèviament l’Acadèmia no els acceptava.
Això podria explicar que, a partir del 2016, la Filològica buscara relacions amb l’Acadèmia. El dia 1 de juny del 2018, la institució valenciana acceptà les variacions ortogràfiques de la institució catalana. Cal dir que l’Acadèmia actuà així per responsabilitat (per a evitar dos ortografies diferents), sense ni tan sols estudiar i modificar com tractava la seua gramàtica les qüestions canviades.
En eixe marc, la Secció Filològica aprovà el dia 13 desembre del 2019, per unanimitat, un acord amb l’Acadèmia i amb la Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic (de la Universitat de les Illes Balears). El document va ser presentat als membres de l’Acadèmia en el Ple del dia 10 de gener del 2020, al cap d’un mes d’haver-lo aprovat la Filològica. No es podia fer cap modificació al document que havia aprovat la institució catalana: o s’aprovava com estava o no s’aprovava. En el llibre ‘Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua’ (§6.3) tracte les irregularitats del procediment seguit, si algú vol aprofundir en el tema.
De moment, estudiarem el document firmat en el tercer article. Primer, per a facilitar la comprensió de la situació en què ens trobem, farem dos operacions. La primera serà mostrar que no és difícil elaborar una proposta clara i simple de coordinació. En el segon article, mostrarem els objectius i les condicions que establix una aportació normativa important de l’Acadèmia, del 2005. Finalment, el tercer article explicarà per quines raons el document que ha firmat la institució (2020) té l’orientació contrària de la seua aportació del 2005.
És fàcil elaborar una proposta de coordinació clara i simple
La proposta de coordinació hauria de ser clara i simple: exposar el motiu i els objectius de la coordinació. Des de la perspectiva valenciana, la causa de la coordinació és legal: en la legalitat valenciana, el balear, el valencià i el català són una llengua o «sistema lingüístic». Ho diu la Llei de creació de l’Acadèmia (aprovada per les Corts Valencianes), ho diu el document oficial Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià (2005, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana), i ho diu la definició de valencià i català del diccionari de l’Acadèmia.
Si uns pobles volen coordinar-se lingüísticament, buscaran reduir les diferències internes enriquint la comunicació i mirant de reduir les formes innecessàries. Sempre respectant la condició que eixos canvis han de ser factibles per a cada poble. En una concepció humanista i democràtica, les llengües estan al servici dels parlants i dels pobles. En les concepcions essencialistes i elitistes, la relació és la contrària. Posarem un exemple al respecte.
Una dualitat clàssica és diferenciar entre llevar (‘apartar’) i traure (‘llevar des de l’interior d’una cosa’). Però, en català, és possible usar traure (en la forma treure) amb el valor de llevar. Per tant, és factible dir ‘Treu-te la jaqueta’. La jaqueta no està dins de la persona i, com a conseqüència, per a un valencià no té sentit que u es traga una jaqueta: ens podem traure un mocador de la butxaca (ara sí que hi ha interioritat), però no la jaqueta; un valencià es lleva la jaqueta. I bé, si l’actuació valenciana és clàssica i és més rica que la catalana serà preferible.
Ara bé, al costat de la coordinació interna, és factible mirar si és possible arribar a un model lingüístic que siga vàlid per als documents que, des d’una institució externa (com ara una espanyola o una europea), tinguen com a destinataris els tres pobles (el balear, el valencià i el català). I, fins i tot, la direcció també pot ser la contrària: un document comú dels tres pobles que tinga una destinació externa. Cal dir que la coordinació externa no és freqüent entre els pobles. Com ara, Portugal i Brasil no l’han aconseguida; o no existix entre Anglaterra i Estats Units.
De fet, a voltes, algú ha demanat a institucions espanyoles i a empreses privades que no consideren llengües diferents el valencià i el català. Però eixes peticions no tenien al costat estudis (coherents i acceptables) sobre com hauria de ser un model lingüístic vàlid per als balears, per als valencians i per als catalans. El resultat és que, de tant en tant, un valencià demana a una institució pública o a una empresa privada la versió encapçalada per «Bon dia» o «Benvinguts», i li ix la versió en el model lingüístic català, actuació que sovint no anima a tornar a demanar la versió en valencià.
Cal notar que, en una concepció democràtica, la coordinació ha d’arribar a on vullguen el poble balear, el valencià i el català. Les llengües no poden existir sense els seus parlants, i (com ja hem dit) han d’estar al servici dels pobles que parlen cada una. Això comporta que les Corts valencianes i els Parlaments català i balear haurien d’estar d’acord amb els objectius generals de la coordinació lingüística que plantegen les institucions lingüístiques oficials (ara, el document que estudiarem en el tercer article).
Com podem comprovar, es pot parlar d’una forma clara i simple sobre la coordinació lingüística. Una altra cosa és que siga factible portar-ho a la pràctica. Entre 1950 i l’actualitat, el valencià escrit s’ha acostat repetidament al model català. Però el procés complementari és rar o inexistent, com han constatat Artur Quintana en estudis sobre el lèxic i Josep Lluís Polanco, en la flexió.
