Amaia converteix el Roig Arena en un saló íntim i festiu
Amaia ha convertit el Roig Arena de València en un gran saló íntim i festiu alhora, en el penúltim concert del seu gira Arenas amb el qual presenta el seu últim disc, Si òbric els ulls no és real. Davant unes 11.000 persones, segons dades de l’organització, l’artista ha unit potència vocal, naturalitat i un constant diàleg amb el públic durant prop de dos hores.
La nit ha arrancat amb una salutació en valencià, ‘Bona nit, València!’, que ha marcat des del primer moment el to pròxim del concert. Lluny de limitar-se a encadenar cançons, la pamplonesa ha fet broma, improvisat i compartit anècdotes i reflexions personals, creant la sensació d’una conversa contínua amb un públic ja entregat des dels primers minuts.
L’inici de l’espectacle ha apostat per una escenografia íntima: Amaia, asseguda en un tamboret dins d’un cubiculum, ha interpretat Visió i Tocotó, esta última una reinterpretació del popular tema infantil Corre, corre, cavallet. A partir d’esta obertura més arreplegada, l’escenari ha anat evolucionant des de la penombra cap a un desplegament de llum i color que ha acompanyat la progressió emocional del repertori.
Veu, piano i emocions
Al llarg del concert, Amaia ha alternat moments en solitari amb altres acompanyada per la seua banda, un grup de músics d’orquestra i un cor en diferents passatges. S’ha mogut amb soltesa entre el piano, la guitarra i fins i tot l’arpa, utilitzant cada instrument per a subratllar el caràcter de les cançons: de les més introspectives a les més festives, passant per peces en les quals ha explorat registres més folklòrics.
Quan a penes portava tres temes, un problema tècnic ha obligat a detindre breument l’avanç del repertori. Lluny d’incomodar-se, la cantant ha optat per entretenir al públic mentres se solucionava la incidència, la qual cosa ha reforçat la complicitat amb la graderia. En eixos minuts ha tingut temps de cantar l’aniversari feliç a una seguidora i de comentar, amb gest relaxat, que amb l’arribada de la ‘caloreta’ se sent més contenta, transformant un contratemps en un moment de proximitat.
Resolt l’incident, l’actuació ha continuat amb normalitat i Amaia ha anat enllaçant alguns dels seus temes més coneguts. Ha combinat cançons de caràcter festiu, com Jo convide, amb altres més íntimes i personals. Entre estes últimes ha destacat Comiat, composta per a la seua àvia morta fa diversos anys i que en esta ocasió ha volgut dedicar a un membre del seu equip que acaba de perdre a la seua mare, traslladant el sentit original del tema a una vivència recent de l’entorn del concert.
Després de recuperar Em pose acolorida, de Papà Llevant, ha arribat el torn d’Auxiliar, que ha dedicat a la seua mare. A partir d’ací ha obert un bloc més reflexiu entorn de la mort, encara que enfocat, segons ha explicat sobre l’escenari, no des de la tristesa sinó com una forma de celebració de la vida. Cançons com Ja està o Fantasma han servit per a insistir en eixa idea de comiat entés com a transició i record lluminós, en lloc de final fosc.
El tram final del concert ha anat guanyant intensitat amb temes com a M.A.P.S, Giratutto o La trobada, que han elevat l’ànim de la pista i les graderies. El punt d’eufòria col·lectiva ha arribat amb La cançó que no vull cantar-te, corejada amb força pel públic i acompanyada d’una pluja de regals i flors des de les primeres files. Amaia ha rebut eixos detalls amb evident emoció i agraïment, tancant un dels moments més càlids de la nit.
En la recta final, l’artista ha mostrat de nou la solidesa de la seua tècnica i la seua potència vocal amb Zorongo gitano, on ha tornat a demostrar la seua capacitat per a afrontar registres exigents. Eixa mateixa força ha aparegut en l’homenatge a Yamaguchi, l’emblemàtic parc de Pamplona lligat als seus records d’infància i al seu creixement com a artista, que ha convertit en una declaració d’afecte cap a la seua ciutat.
L’energia d’Aralar, una picada d’ullet a les seues arrels i al folklore, ha donat continuïtat a eixe viatge personal pel seu univers musical. A partir d’ací ha encadenat Tinc un pensament i Benvinguts al xou, tema amb el qual, de manera paradoxal, ha posat punt final a la nit a València. El comiat, lluny de sonar a tancament fred de gira, ha deixat la sensació d’una celebració compartida en la qual Amaia ha volgut subratllar tant el seu recorregut artístic recent com el vincle que manté amb el seu públic.
