Des del punt de vista purament economicista l’afirmació que els productors agrícoles no poden vendre a pèrdues, és difícilment discutible. Una activitat econòmica que perd diners no és viable. El problema és trobar una solució per a poder continuar produint. I obriré el camp de visió per vore si soc capaç de fer-me entendre.
L’afirmació sobre la necessitat de fer que l’activitat siga econòmicament sostenible, té algunes arestes quan l’apliques al món comercial i industrial. Imaginem esta mateixa determinació en el nostre sector del taulell, i decidir que dues fàbriques que estan perdent diners han de ser compensades amb quantiosíssimes ajudes públiques, sense analitzar els motius pels quals els perd. O hem de dir-li a la UE que canvie els estàndards de qualitat, o que rebaixe a normativa mediambiental perquè si no, no els hi ixen els números, o que permeta modalitats contractuals per als seus treballadors al marge de la normativa general…
Vull entendre que la diferència és que sense el sector primari no podríem subsistir. Opinió que òbviament compartisc, però igual ens estem equivocant en l’enfocament. Potser el camp i la ramaderia, han de replantejar-se la seua forma de produir. Potser va sent hora que arribe al sector primari també, una autèntica i global revolució industrial.
Perquè sí, l’agricultura industrial (agroindústria) no és cap contrasentit, ni una teoria, és ja una realitat. És un tipus d’agricultura que utilitza mètodes de producció específics de la indústria.
Els mètodes de l’agricultura industrial inclouen innovació en maquinària agrícola i mètodes agrícoles, enginyeria genètica (controlada, clar, però sense por), tècniques per aconseguir economies d’escala en la producció (el cooperativisme agrari encara té un gran camí per a recórrer), la creació de nous mercats per al consum, l’aplicació de protecció de patents per a la informació genètica i comerç global. Són mètodes ja generalitzats als països desenvolupats i són cada cop més habituals a tot el món. La majoria de carn, lactis, ous, fruites i verdures disponibles al supermercat es produeixen usant estos mètodes d’agricultura industrial. I pel que fa a la dita burocràcia per accedir a les copioses ajudes europees, cal recordar que no ocupa més temps i recursos que en qualsevol altra activitat econòmica.
Possiblement, allò que els sembla tan complex, té a vore amb una concepció poc “industrial“, poc professional, de la seua activitat. La indústria que fabrica tractors, o la farmacèutica que genera vaccins per al ramat, també han de gestionar documentacions davant les administracions. Però ho saben i tenen la seua estructura administrativa. Per què no al camp?
I això no entra en contradicció amb algunes de les reivindicacions del món del camp, que tenen tota la lògica i raó. La més òbvia, la necessitat que tots els productes importats i que els fan la competència, arriben amb garanties d’haver-se conreat amb les mateixes mesures fitosanitàries que les locals. I no només això, sinó també garantia de condicions sociolaborals dels productors, equiparables a les nostres. Cas contrari és competència deslleial, i un risc cert per a la nostra salut.
També he de dir, que del meu despatx vaig haver de fer fora una representació de llauradors valencians, que demanaven “importar morets” per a la campanya i després fer-los fora, i que quan amb xifres a la mà els vaig demostra que fins i tot als seus pobles concrets hi havia aturats, alguns del mateix origen que reclamaven, em van dir: “eixos no que ja els coneixem i no volen treballar”. En realitat el que no volien era treballar sense contracte, i a pèrdues! Amb salaris indecents.
El camp és fonamental per a la nostra economia i per a la nostra vida. I necessita i mereix tota la nostra atenció, i una administració que se n’ocupe de forma eficient. Però el camp té una revolució pendent. I anem tard. Molt tard.
