Pocs entrenadors de bàsquet poden presumir del palmarés de Sergio Scariolo, un dels tècnics més llorejats de la història recent. Després d’acumular títols amb seleccions i clubs en diferents països, a l’italià li queden ja molt pocs cims per coronar i una de les més evidents és l’Eurolliga, competició la Final de la qual a Quatre disputarà a Atenes al capdavant del Reial Madrid.
Scariolo va dir-li adéu a la selecció espanyola per centrar-se en clubs
Scariolo va decidir el passat estiu posar fi a una etapa gloriosa al capdavant de la selecció espanyola. Amb ella es va proclamar campió del món en 2019, va sumar quatre ors en l’Eurobasket (2009, 2011, 2015 i 2022), un bronze continental en 2017 i dos medalles olímpiques, plata a Londres 2012 i bronze en Riu 2016. Va tancar així un cicle històric per a centrar-se en el bàsquet de clubs i demostrar que també era capaç de tornar a guanyar títols des de les banquetes dels grans equips europeus.
El Reial Madrid va aparéixer com el lloc idoni per a eixe objectiu pel pes de la seua història, per l’ambició permanent de l’entitat i per la profunditat de la seua plantilla. A més, es tractava d’una casa coneguda: ja havia dirigit al conjunt blanc entre 1999 i 2002, una etapa en la qual va conquistar la lliga l’any 2000. Eixe precedent va facilitar la seua adaptació actual i va reforçar la idea que el projecte estava dissenyat per a optar a tot a Europa.
La seua aposta li ha col·locat de nou molt prop del trofeu de la màxima competició continental de clubs. L’equip va completar una gran fase regular de l’Eurolliga, acabant en la tercera posició, un lloc que va reflectir la solidesa del bloc durant mesos. En l’encreuament de quarts de final, el Reial Madrid va eliminar al Hapoel Tel Aviv per 3-1, una sèrie en la qual va saber reaccionar a moments de pressió i confirmar la seua condició de candidat al títol.
Durant bona part del curs, Scariolo va gestionar amb encert les càrregues de treball i els minuts dels seus jugadors per a arribar amb el grup fresc al tram decisiu. A menys d’un mes de la cita a Grècia, la sensació era que la plantilla estaria pràcticament al complet per a afrontar la baralla per l’Eurolliga, alguna cosa que reforçava l’optimisme entorn del rendiment de l’equip a Atenes.
Les baixes en el joc interior
L’escenari va canviar en l’últim moment. L’infortuni es va creuar en el camí del tècnic i les lesions dels seus dos pivots purs, Walter Tavares i Alex Len, obliguen a replantejar el pla inicial. L’absència dels seus hòmens més alts reduïx la intimidació en la pintura, altera les rotacions habituals i força a buscar solucions tàctiques diferents, ja siga amb quintets més baixos, ajustos defensius o una circulació de pilota que compense la falta de referència interior.
Amb este contratemps, Scariolo es veu obligat a reinventar-se sobre la marxa. Sense l’estructura interior que havia sigut clau en molts partits, al tècnic li tocarà ajustar sistemes tant en atac com en defensa per a mantindre el nivell competitiu. El repte immediat serà superar al València Basket en semifinals, un rival que ja li va privar del primer títol del curs en derrotar-li en la Supercopa d’Espanya, i que coneix bé l’estil del conjunt blanc.
En cas de victòria, el següent pas en la Final a Quatre seria encara més exigent: un encreuament contra el Olympiacos, primer en la fase regular, o contra el Fenerbahce, vigent campió. Qualsevol dels dos escenaris exigiria un esforç extra, més encara amb la rotació interior minvada, i posaria a prova la capacitat de l’entrenador italià per a adaptar els seus plantejaments a partits de màxima tensió i poc marge d’error.
La tercera oportunitat en una Final a Quatre
Per a Scariolo es tracta de la tercera participació en una Final a Quatre de l’Eurolliga, una experiència que afig pes a la seua figura en esta mena de cites. El primer precedent es remunta a 1991, quan dirigia al Scavolini Pésaro. Aquell equip va aconseguir la fase decisiva disputada a París, però va acabar quart després de perdre primer contra la icònica Jugoplastika i després enfront del Maccabi, un aprenentatge dur davant dos potències del bàsquet europeu de l’època.
La segona presència del tècnic en este format va arribar en la temporada 2006-2007. Llavors entrenava a l’Unicaja de Màlaga i, després d’eliminar al Barça en quarts de final, es va plantar en la Final a Quatre d’Atenes. Allí va caure en semifinals davant el Panathinaikos, que acabaria emportant-se el títol, i es va assegurar el tercer lloc en imposar-se en el dol pel bronze al Baskonia. Aquella edició va consolidar la seua reputació en l’elit continental i va confirmar que els seus equips podien competir contra els millors.
Ara aspira al fet que la tercera siga la vençuda. Si aconseguix conquistar l’Eurolliga amb el Reial Madrid, afegiria una peça més a una vitrina ja repleta. A més dels seus èxits amb la selecció, en la seua trajectòria figuren dos lligues ACB, dos Copes del Rei, una lliga i dos Supercopas italianes, una Eurocup i un anell de la NBA com a entrenador assistent. El títol de la màxima competició europea de clubs es presenta així com el gran compte pendent d’un tècnic que ha fet de la continuïtat en l’elit el seu segell distintiu.
A Atenes, amb un equip exigit per les lesions i per la història del club, Scariolo afronta una oportunitat que pot marcar un abans i un després en la seua carrera en les banquetes. Si supera els obstacles actuals i alça l’Eurolliga, tancarà un dels pocs capítols que encara quedaven oberts en un currículum quasi inigualable.
