Subratlla que «cap mitjà de prova objectiu practicat» permet sostenir que Zaplana els «redactara o haguera tingut en les seues mans»
VALÈNCIA, 15 (EUROPA PRESS)
La Secció Quarta de l’Audiència de València que ha condemnat a deu anys i cinc mesos de presó a l’expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana per la trama de les ITV dins del cas Erial dedica un apartat de la sentència als documents denominats ‘full de ruta’ de la causa: els també anomenats ‘papers del sirià’ que van ser intervinguts en un registre en el despatx de l’advocat de Marcos Benavent, l’exgerente d’Imelsa i autodenominat ‘yonki dels diners’, al que se’ls va proporcionar un ciutadà d’esta nacionalitat i que va viure en un pis que havia sigut propietat de l’exministre.
Segons el tribunal, la «troballa casual lícita» d’estos documents –al·lusius al Pla Eòlic de la Comunitat Valenciana– «servix de punt de partida de la investigació policial i posteriorment de la instrucció de la causa, amb un valor de denúncia anònima». No obstant això, assenyala que estos papers «mal anomenats ‘full de ruta'», tenen «nul·la rellevància» en la sentència del cas, ja que el que determina el relat de fets provats i els conseqüents pronunciaments de la resolució és la valoració «racional i conjunta de la prova proposada i admesa en el plenari i no el relat contingut en els mateixos».
Així ho assenyala en la sentència, consultada per Europa Press, i en la qual fa un repàs a la història d’estos documents de l’existència dels quals es va saber arran d’una entrada i registre en el despatx d’advocats de Benavent en relació amb la investigació de la causa Imelsa, que instruïa un jutjat de València, i que van ser a repartiment i van acabar sent l’origen d’este cas.
La documentació rellevant per a la causa d’Imelsa la va traslladar al despatx d’advocats la família de Marcos Benavent. Els agents que van participar en el registre van explicar com es va dur a terme, en presència del lletrat, que no va posar objecció. Estos extrems els va corroborar un altre advocat col·laborador en la defensa de Benavent i el titular del despatx.
Es tracta de cinc fulles a màquina amb ratllades i una retallada de periòdic de data 3 de novembre, amb una notícia relativa a la concessió dels parcs eòlics, de 28 de novembre del 2003. Els guàrdies civils van declarar que Benavent va assegurar que els documents se’ls hi havia lliurat un ciutadà sirià que, al seu torn, els havia trobat en un buit de la paret del dormitori principal de l’habitatge en el qual havia viscut en lloguer entre 2008 i 2015 i que amb anterioritat, fins al 2006, havia pertangut a Zaplana.
La sala destaca que el ciutadà sirià sempre va mantenir la seua versió dels fets i que coneixia a Benavent perquè havia acudit a actes de l’Ajuntament i la Generalitat per ser responsable de la comunitat àrab. Si bé, subratlla que l’exgerent d’Imelsa va contradir parcialment a este testimoni sobre el lloc en el qual es van trobar els papers –«s’ho van inventar», va dir–.
Per a la sala, «del que no cap el menor dubte» és que el ciutadà sirià els va lliurar a Benavent, qui va canviar la seua declaració en el plenari enfront del que havia manifestat en instrucció al·legant que este dia «no estava en condicions mentals ni físiques» per a declarar i va ser «obligat» a això.
«DUBTES RAONABLES»
Esta nova versió sembra «dubtes raonables» sobre la seua credibilitat al tribunal, que afig que la seua conducta no «va resultar coherent amb les seues manifestacions». I posa esta declaració testifical –en la qual va assegurar que el ciutadà sirià li havia deixat caure que els papers se’ls havien donat des de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat– en relació amb la de l’excomissari José Manuel Villarejo, qui va afirmar en el juí que existia un «interès» en el seu propi partit a «desacreditar» a Zaplana; que per part de caps de la UCO es van investigar els fets per «pressió del CNI» i va asseverar tenir constància que el ciutadà sirià era «col·laborador del CNI».
Per al tribunal, esta declaració deu igualment ser valorada «amb cautela» en ser «afirmacions vagues sense esmentar la font de coneixement». En esta línia, subratlla que el propi Zaplana va negar «haver tingut coneixement d’estos documents, haver-los redactat o haver-los tingut guardats en el seu domicili en algun moment, negant també qualsevol tipus de vinculació amb els fets que en els mateixos es relaten».
El tribunal admet que «cap mitjà de prova objectiu practicat» en el juí permet sostenir que Zaplana «redactara o haguera tingut en les seues mans dits documents», ja que a més les pericials practicades van donar un «resultat negatiu»: ni es van trobar petjades ni restes d’ADN de l’exministre en ells.
Sobre este tema, puntualitza que la retallada del periòdic, per la data, va ser posterior a deixar l’habitatge Zaplana, mentre que el segon és un relat «anònim, escrit a màquina i amb ratllades» i amb referències a mercantils i societats instrumentals vinculades als Cotino i altres empreses i el pla eòlic.
La sala conclou que no hi ha prova suficient per a donar per provat que Zaplana oblidara aquest papers en l’habitatge, que els haguera trobat el ciutadà sirià ni la forma en què van arribar a mans d’este últim. Tampoc qui els va elaborar però sí que va ser qui se’ls va lliurar a Benavent i que van acabar sent localitzats per agents de la UCO en una diligència d’entrada i registre vàlida.
«Es va tractar doncs d’una troballa casual del que es va adonar al Jutge d’Instrucció i que va servir com de punt de partida de la investigació policial, sense més. El valor que ha de donar-se a estos documents que serveixen de punt de partida de la investigació policial i posteriorment de la instrucció de la causa, és el de la denúncia anònima», manté, i cita la legislació i jurisprudència que avalen aquest fet com a inici d’una investigació.
En tot cas, el tribunal no ha contemplat l’existència de delicte algun en relació amb l’adjudicació dels plans eòlics i considera que «no existix prova incriminatòria bastant» que permeta afirmar que, per part de Zaplana i la seua excap de gabinet, Juan Francisco García, «es va intervenir en alguna manera en el tràmit administratiu del procés d’adjudicació» del Pla Eòlic de la Comunitat Valenciana del 2003 per a aconseguir l’adjudicació a Projectes Eòlics Valencians SL (PEVSA), de les zones 5, 6 i 11, a canvi d’una contraprestació econòmica a satisfer pels germans Cotino, motiu pels quals els absol per estos fets.
