València podria viure estius quasi permanents a la fi de segle pel canvi climàtic. Així ho conclou un estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV), que preveu onades de calor més freqüents, intenses i duradores, i advertix d’un fort augment del risc sanitari, especialment per a majors, xiquets i altres col·lectius vulnerables. En escenaris d’altes emissions, la ciutat afrontaria fins a 300 dies anuals de calor extrema.
La investigació, realitzada per equips de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA) i del Departament d’Urbanisme de la UPV, analitza l’evolució històrica i futura de la calor a València entre 1979 i 2100 i es publica en la revista Urban Climate. El treball observa com la calor extrema guanya pes en el clima mediterrani urbà i es convertix en un fenomen cada vegada menys excepcional.
Les dades històriques ja mostren un canvi sostingut: des de 1979 s’afigen de mitjana dos nous episodis d’onades de calor per dècada, i la seua duració típica ha passat de menys de deu dies a quasi 25. Esta prolongació implica més dies consecutius amb estrés tèrmic, major acumulació de calor en l’espai urbà i finestres més curtes d’alleujament tèrmic entre esdeveniments.
Onades de calor més llargues i intenses
L’equip subratlla que el més preocupant es concentra en les pròximes dècades: si les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle continuen al ritme actual, València podria encadenar una temporada de calor pràcticament contínua. La investigadora Ana Fernández-Garza resumix: ‘Estem veient com els estius s’allarguen i els episodis de calor s’intensifiquen. Si no es prenen mesures urgents de mitigació, la ciutat podria viure fins a sis mesos seguits amb risc tèrmic elevat i aconseguir temperatures que superen els 50 graus‘. En este context, l’estiu deixa de ser una estació delimitada per a convertir-se en un marc climàtic dominant durant bona part de l’any.
L’estudi incorpora l’índex de calor com a variable clau, un indicador que combina temperatura i humitat per a estimar l’impacte real sobre les persones. Els resultats assenyalen que l’augment de la humitat relativa amplifica l’estrés tèrmic i eleva el risc de colps de calor, un efecte que afecta amb especial intensitat a majors, xiquets i persones amb condicions de salut prèvies. A més humitat, el cos dissipa pitjor la calor, la qual cosa acurta els temps segurs d’exposició i exigix més descansos i hidratació.
La projecció es desglossa en tres escenaris. En el més optimista, amb una reducció dràstica de les emissions, el nombre mitjà d’onades de calor a València es duplica respecte als valors actuals, amb pics per damunt de 40 graus i episodis d’una duració mitjana de 15 dies. El canvi no desapareix ni tan sols amb mitigació forta, però es conté i deixa més marge a l’adaptació urbana i sanitària.
En un escenari intermedi, amb polítiques de mitigació parcials, la ciutat experimenta entre sis i huit onades de calor cada estiu, algunes per damunt de 30 dies consecutius, i un índex de calor que escala fins als 45 graus. Este patró multiplica la pressió sobre els servicis de salut i obliga a reorganitzar activitats a l’aire lliure, horaris laborals i escolars durant les fases més crítiques.
L’escenari més pessimista, sense reduccions significatives d’emissions, projecta una temporada càlida d’abril a novembre, amb sensacions tèrmiques que superen els 50 graus i onades de calor prolongades durant quasi la mitat de l’any. L’investigador Eric Gielen advertix: ‘El número, la duració i la intensitat de les onades de calor augmenten de manera contínua. Si no s’actua, podríem enfrontar-nos a un escenari en el qual l’estiu pràcticament no acabe, amb 300 dies anuals de calor extrema en escenaris d’altes emissions’.
Adaptació urbana i salut pública
Davant este horitzó, l’equip proposa mesures d’adaptació que poden reduir el risc tèrmic en ciutat: més vegetació i superfícies verdes, cobertes fredes i materials reflectors, creació de refugis climàtics i sistemes d’alerta primerenca, juntament amb polítiques urbanes centrades en la salut i l’equitat climàtica. La revisió d’estratègies urbanes i sanitàries es planteja com una prioritat.
Estes actuacions actuen per diverses vies: la vegetació aporta ombra i evapotranspiració que moderen la sensació tèrmica; els materials reflectors i les cobertes fredes disminuïxen l’acumulació de calor en edificis i carrers; els refugis climàtics oferixen espais segurs en els pics de calor; i les alertes primerenques permeten anticipar recursos sanitaris i assistència als més vulnerables. La coordinació entre planificació urbana, salut pública i protecció civil es torna determinant per a reduir impactes immediats.
La investigació emmarca les seues conclusions en una idea central: el canvi climàtic ja afecta a les ciutats mediterrànies i exigix decisions de mitigació i adaptació des de hui. El treball forma part del projecte europeu The HUT (Human-Tech Nexus – Building a Safe Haven to Cope with Climate Extremes), finançat pel programa Horizon Europe. Com resumix Eric Gielen, ‘El canvi climàtic no és un fenomen futur, és una realitat que ja afecta a les nostres ciutats. València, com altres ciutats mediterrànies, necessita preparar-se per a conviure amb la calor extrema de manera segura i resilient’.
