Ferrero compara Alcaraz amb Nadal i Federer
Juan Carlos Ferrero considera que el tenis de Carlos Alcaraz és una mescla entre Rafa Nadal i Roger Federer, una combinació poc freqüent que, segons explica, naix de la varietat de recursos tècnics del murcià i d’un caràcter competitiu molt marcat. Durant els anys en què va ser el seu entrenador, un dels seus principals desafiaments va ser ordenar quin tipus de joc havia de desplegar a cada moment, precisament perquè el jugador dominava amb soltesa moltes solucions distintes dins d’un mateix punt.
Ferrero ha participat en la conferència de clausura de Opendir Fòrum Obert per a Directius, celebrada a l’Auditori de la Diputació d’Alacant sota el títol ‘El Nou ADN del Directiu: Propòsit, Acció i Impacte’. Davant els assistents, ha compartit detalls de la seua etapa com a tècnic d’Alcaraz i ha explicat com la gestió del talent, la disciplina diària i la presa de decisions en pista es van convertir en elements clau del seu treball conjunt.
L’ex número u del món ha relatat que la primera vegada que va veure jugar a Alcaraz va ser quan este tenia 12 anys, en un campionat d’Espanya per autonomies celebrat en l’acadèmia que dirigix a Villena. En aquell moment, mentre entrenava a l’alemany Alexander Zverev, ja es va adonar de la creativitat del jove i de la seua habilitat per a adaptar-se a qualsevol situació de joc. En un mateix punt, el murcià podia combinar una deixada, un colp amb angle, un tallat o un globus, sempre amb desimboltura i dinamisme, la qual cosa deixava entreveure que no es tractava d’un jugador convencional.
Tres anys després, ja deslligat de Zverev, li van proposar tornar a veure a Carlos a Múrcia. Encara que aquell partit el va perdre per 6-4 i 6-0, Ferrero va tornar a percebre que hi havia matèria primera de sobres. Més enllà del resultat, li va cridar l’atenció el caràcter del jove, que va protestar de manera reiterada al jutge de cadira. Per al tècnic, eixe temperament competitiu i eixa inconformitat davant la derrota són trets quasi imprescindibles per a arribar a ser molt bo en l’elit, sempre que s’aprenguen a canalitzar amb disciplina.
No imaginava el que estava per vindre
A partir d’ací, i ja sota les seues ordes en l’acadèmia de Villena, Ferrero ha explicat que tenia moltes ganes de treballar amb Alcaraz i de polir aquell potencial en brut. Davant un auditori de 1.200 directius, ha detallat com durant anys el jugador va entrenar amb disciplina per a millorar les seues qualitats, convertir la seua creativitat en una arma constant i preparar el salt definitiu al circuit professional.
Segons ha descrit, quan Alcaraz va arribar al professionalisme el més difícil no era tant afegir colps nous, sinó decidir quin utilitzar en cada situació de partit. Amb algú que té deu tipus d’armes, ha apuntat, mai se sap amb facilitat quina és la que toca. Alcaraz, sosté, manté fins a l’últim segon una gran capacitat de creació i és capaç de fer moltes coses amb cada colp, la qual cosa obliga a ordenar i prioritzar perquè eixa varietat no es convertisca en un excés que li reste eficàcia.
Ferrero ha recordat que un dels recursos que va incorporar de forma més clara al joc d’Alcaraz va ser la deixada a la resta, una variant que anys arrere Federer li feia a ell i que va comprovar que descol·locava i perjudicava molt al rival. Portar este tipus d’idees al tenis d’Alcaraz responia a la lògica de traure profit de la seua sensibilitat amb la mà i de la seua valentia per a provar solucions diferents en moments de pressió.
Durant la seua intervenció, Ferrero també ha repassat la seua pròpia carrera i ha destacat com a punt d’inflexió la conquesta de la Copa Davis al Palau Sant Jordi de Barcelona l’any 2000. Ha assenyalat que li fa sentir-se especialment bé amb si mateix saber que, en la història del tenis, només hi ha hagut una trentena de números u del món i que ell forma part d’eixe xicotet club, alguna cosa que li atorga una perspectiva especial a l’hora de guiar a les noves generacions.
Ha apuntat a més que, per a un entrenador, un dels aspectes més complexos amb un jove tennista és equilibrar les càrregues de treball amb els períodes de descans, de manera que es potencie el rendiment sense comprometre la salut ni la motivació a llarg termini. En este sentit, ha explicat que la gestió de l’esforç és tan important com el talent o la tècnica.
En reflexionar sobre els grans escenaris del circuit, Ferrero ha comentat que el torneig que li haguera agradat guanyar és Wimbledon, un lloc on, al seu juí, es respira cultura tenística i respecte, i es concentra gran part de l’essència d’este esport. Eixa referència a la mística de l’herba londinenca servix, en el seu relat, per a subratllar el valor de la història i la tradició en la formació d’un campió, un llegat que també intenta transmetre a jugadors com Carlos Alcaraz.
