El tram final del curs escolar arriba carregat de tensió a les aules i al carrer. El malestar del professorat ha anat en augment i s’ha traduït en mobilitzacions constants en territoris com Catalunya, Madrid, Comunitat Valenciana o Aragó. A estes protestes se sumen també els avisos de l’ensenyança concertada, que reclama no quedar al marge de les millores laborals.
El volum del professorat i el context de frustració
Segons l’última estadística del Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports, en el curs 2024-2025 hi ha 850.880 docents en l’ensenyança no universitària, dels quals 624.368 treballen en centres públics i 226.512 en centres privats. Es tracta d’un col·lectiu ampli i divers que arrossega des de 2007 la promesa incomplida d’un estatut docent i que observa amb preocupació la falta d’avanços a pesar que el Govern va definir esta etapa com la legislatura del professorat.
Expectatives frustrades amb la nova llei educativa
Al febrer de 2025 es van posar en marxa quatre grups de treball amb l’objectiu d’avançar en qüestions clau: el marc de competències professionals docents i la formació inicial del professorat, els sistemes d’ingrés, la formació permanent i la reducció de la càrrega burocràtica. No obstant això, fins ara només s’ha aconseguit un acord concret: una llei per a baixar el nombre d’alumnes per classe i reduir la jornada docent. Este projecte, presentat com una de les principals respostes a les reclamacions històriques del sector, està paralitzat en el Congrés en el seu termini d’esmenes, la qual cosa alimenta la sensació de bloqueig.
Representants sindicals advertixen que, si la llei no tira avant, el descoratjament serà generalitzat entre els docents i se sentiran enganyats. Subratllen que existix el risc que la legislatura acabe sense que s’haja aplicat cap mesura efectiva per a millorar les seues condicions laborals. La percepció de promeses incomplides se suma a una realitat quotidiana marcada per la sobrecàrrega de treball, els grups nombrosos i la burocràcia creixent.
El projecte de llei planteja reduir les ràtios fins a un màxim de 22 estudiants per aula en segon cicle d’Infantil i Primària i fins a 25 en Secundària. A més, preveu que la jornada del professorat baixe fins a un màxim de 23 hores setmanals en Primària i 18 en l’ESO. Estes xifres busquen aproximar les aules a una grandària considerada manejable i disposar de més temps per a la preparació de classes, la coordinació i l’atenció individualitzada a l’alumnat. No obstant això, el text entra ara en el seu tercer termini de presentació d’esmenes a la totalitat i el marge perquè complete la seua tramitació en les Corts és molt ajustat.
Els sindicats consultats consideren poc probable que les mesures previstes per al pròxim curs, com la rebaixa de jornada docent o el còmput doble de l’alumnat amb necessitats educatives especials, puguen aplicar-se en els terminis anunciats. D’esta manera, assumixen que l’entrada en vigor dels canvis es retardaria a la següent legislatura, allargant encara més unes reivindicacions que consideren urgents.
El diagnòstic que fan representants d’organitzacions com a CCOO destaca una situació que, en la seua opinió, ha anat a pitjor: frustració, sobrecàrrega i la sensació que les administracions no cuiden al professorat ni al sistema educatiu. Critiquen també que molts governs autonòmics estiguen sent negligents i falten a la seua responsabilitat de garantir condicions dignes al personal docent. A esta percepció s’afig la paràlisi dels grups de treball acordats amb el Ministeri per a abordar qüestions estructurals, que no s’han tornat a convocar.
En este context, la mobilització s’interpreta com una ferramenta que aconseguix avanços parcials, però que no substituïx a les reformes de fons. Des de l’àmbit sindical s’insistix que la situació requerix solucions estructurals i un enfocament estable, més enllà de mesures puntuals lligades a cada curs.
Diferències territorials i focus del conflicte
Un altre punt de fricció és la diversitat de models educatius i condicions laborals entre comunitats autònomes. Des de CSIF reclamen que l’Estat assumisca un paper més actiu i promoga un pacte d’Estat que homogeneïtze el sistema educatiu, ja que consideren que les diferències entre territoris són exagerades. Estes disparitats es reflectixen en ràtios, càrrega burocràtica, estat de les infraestructures i, de forma molt visible, en les retribucions.
Les diferències salarials han encés especialment els ànims en Comunitat Valenciana, Catalunya i Madrid. El professorat valencià, assenyalat per ANPE com el pitjor retribuït de l’Estat, entra en la seua tercera setmana de vaga indefinida. A Catalunya, els docents mantenen des de mitjan maig una cadena d’aturs, vagues, talls de carreteres i assegudes enfront d’espais emblemàtics, com la Sagrada Família, per a visibilitzar el seu malestar.
Des d’UGT s’interpreta que este cicle de protestes reflectix el cansament i la indignació acumulats. Els professionals senten que cada vegada se’ls exigix més i se’ls reconeix menys, tant en el pla econòmic com en el social. Recorden que, en molts casos, les condicions laborals bàsiques es mantenen pràcticament igual que fa dècades, mentres que les exigències curriculars i administratives han crescut. Els sindicats advertixen que les mobilitzacions continuaran creixent si no hi ha una resposta clara per part de les administracions.
A Aragó, l’eix central de les protestes se situa en l’intent del Govern autonòmic de concertar el Batxillerat a partir del curs 2026-2027. Sota el lema Diners públics per a la pública, professors i alumnes s’han mobilitzat per a oposar-se a què fons públics es destinen a noves etapes concertades. Esta controvèrsia se suma al debat sobre l’equilibri entre xarxa pública i xarxa concertada i sobre l’ús dels recursos educatius.
A Madrid, el malestar enfront de la política educativa de la conselleria desembocarà en una gran manifestació el 14 de juny, convocada per organitzacions com a CCOO, Confapa, CIST i UGT, amb el suport de diversos partits de l’oposició. La protesta busca concentrar en una sola marxa les queixes per les ràtios, la situació de les infraestructures, les condicions laborals i el model educatiu impulsat pel Govern regional.
La capital madrilenya ha viscut a més una altra mobilització destacada: milers d’educadores de 0 a 3 anys de tot el país han marxat des d’Atocha fins a Sol després de la vaga general del 7 de maig. Este col·lectiu, que treballa en l’etapa més primerenca del sistema educatiu, denuncia que la seua labor seguix infravalorada malgrat la importància que té en el desenrotllament inicial dels menors.
El paper de l’ensenyança concertada
El descontentament s’estén també a l’ensenyança concertada. La Federació de Sindicats Independents d’Ensenyança ha convocat concentracions tots els divendres en tot el país, des del 29 de maig fins al 19 de juny, sota el lema Mateix servici públic, mateixes condicions. Reivindiquen que el professorat de la concertada siga inclòs en la reducció de la jornada laboral prevista per als docents de la pública i que es reactive la Mesa de l’Ensenyança Concertada, així com els grups i comissions de treball per a estudiar el cost real del lloc escolar.
Alguns sindicats com a CCOO, UGT i ANPE secunden que el professorat de la concertada tinga dret a una reducció de la jornada lectiva, en entendre que una millora d’estes condicions beneficiaria al conjunt del sistema educatiu. També recorden que el Consell Escolar de l’Estat va recomanar per consens avançar en esta línia, de manera que les mesures de millora no generen noves bretxes entre xarxes educatives, sinó que contribuïsquen a una major coherència i estabilitat del model escolar.
