Silvia Navarro, referent històric de l’handbol espanyol, ha posat fi a la seua carrera esportiva
Silvia Navarro, referent històric de l’handbol espanyol, ha posat fi a la seua carrera esportiva als 47 anys alçant la Lliga amb el Rocasa Gran Canària. La portera reconeix que marxa trista per dir adeu a les pistes, però al mateix temps amb el cor ple per les mostres de carinyo que ha rebut en el seu últim any en actiu.
Navarro ha sigut rebuda al costat de la resta de la plantilla del Rocasa per les principals autoritats del Govern de Canàries després de la conquesta del títol de lliga. En eixe acte institucional, la portera ha explicat que esta temporada quedarà gravada per sempre en la seua memòria i en el seu cor, perquè suposa el fermall a una trajectòria molt extensa i, a més, culmina amb un campionat especialment celebrat pel vestuari i l’afició.
L’any de la meua retirada jo crec que sempre el tindré al meu cap i, sobretot, en el meu cor. Este serà un títol més que recordat, ha comentat, visiblement emocionada, en fer balanç d’una campanya que va arrancar amb dubtes però que va acabar de manera immillorable.
Una temporada de remuntada
Navarro ha reconegut que el curs va començar amb incertesa i moments complicats, encara que des del principi va transmetre al president del club, Antonio Moreno, que este anava a ser l’any del Rocasa. Amb el pas de les jornades, l’equip va aconseguir remuntar la situació i va confirmar eixes sensacions inicials, fins a acabar alçant el títol de Lliga. Per a la portera, les circumstàncies han acabat per donar-los la raó i les jugadores s’ho mereixen per tot l’esforç acumulat.
La valenciana ha subratllat que les seues companyes han fet molts sacrificis i han dedicat moltíssimes hores a l’handbol i al club. Inclou en eixe esforç a ella mateixa, que durant anys ha sotmés el seu cos i la seua vida familiar a les exigències de l’alta competició. Ara, no obstant això, vol descansar i passar més temps amb els seus, especialment amb el seu fill i la seua parella, els qui, segons ha reconegut, han notat la seua absència pels entrenaments, els viatges i els partits.
Qüestionada sobre si imaginava acomiadar-se així, alçant la Lliga i gaudint de minuts en la pista en la seua última temporada, Navarro ha respost que sí i no. D’una banda, sempre ha treballat per a competir al màxim nivell; per un altre, admet que no sempre es donen les circumstàncies per a allargar un any més la carrera d’una esportista d’elit.
Sí que és veritat que les circumstàncies no s’han donat perquè puga jugar un any més. El meu cos, el meu cap, el meu cor i les meues ganes mai m’han fallat, no m’han faltat en estos moments. Però, bo, hi ha vegades que cal dir fins ací, és el que hi ha, ha remarcat, deixant clar que la decisió no es deu mancant motivació, sinó al fet que entén que ha arribat el moment de tancar una etapa.
A continuació, ha afegit que es va una miqueta amb pena per deixar arrere una passió de tota la vida, però amb la tranquil·litat de saber que es tanca una porta i segurament s’obrirà una altra en el futur. Eixa idea reflectix que, encara que acaba la seua etapa com a jugadora, confia a mantindre vinculació amb l’handbol o amb nous projectes personals i professionals.
Mirant arrere
Mirant arrere, Navarro ha explicat que no es queda únicament amb esta gran temporada de remuntada, sinó també amb el que va començar a guanyar en la seua etapa en el Itxako, club amb el qual va fer un salt decisiu en la seua carrera. Ha destacat el que li va aportar llavors l’entrenador Ambros Martín, que la va ajudar a créixer com a portera i a consolidar-se entre l’elit.
També ha tingut paraules d’agraïment per a altres tècnics clau en la seua trajectòria, com Jorge Dueñas, Carlos Viver o Robert Cuesta, amb els quals va continuar acumulant experiències i títols. Per a Navarro, cada un d’ells ha deixat una petjada en la seua manera d’entendre el joc i en el seu desenrotllament com a esportista professional.
Tinc tantes persones que he de nomenar des del principi fins al final, que em quedaria curta i segur que m’oblide de gent, ha admés, abans d’agrair en general als qui li han donat l’oportunitat de dedicar-se a l’handbol de manera professional. Amb este reconeixement col·lectiu, la portera tanca una carrera marcada pel compromís, la perseverança i el carinyo de l’afició, i s’acomiada de l’handbol amb la sensació d’haver-lo donat tot.
