Fa uns quants dies, com tots sabem, la selecció espanyola masculina de futbol va guanyar la Copa d’Europa de seleccions nacionals per quarta vegada. La primera va ser fa seixanta anys, amb el famós gol de Marcelino, contra Rússia. I l’any passat la selecció espanyola femenina de futbol es va proclamar campiona del Mundial de Futbol Femení.
En els dos casos, l’alegria generalitzada en tota Espanya es va vore i s’ha vist enterbolida i enfosquida per notícies extraesportives: en el cas de la selecció femenina, la victòria va ser tacada pel ridícul bes de l’impresentable president, d’eixe temps, de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, a la jugadora de la selecció campiona Jenni Hermoso.
En el cas del triomf de la selecció masculina, la maror noticiera l’ha creada la intolerable acció del defensa de la selecció i del Real Madrid Dani Carvajal, evitant mirar a la cara i no saludar de manera educada al president del Govern d’Espanya, en la recepció que tingué lloc en el palau de la Moncloa.
Carvajal va dir, no fa molt, que ell no es clava en política. Ho digué a propòsit de les paraules de Mbappé en què demanà, per dos vegades, parar l’extrema dreta francesa, i criticant-lo, per tant. Però eixa suposada convicció d’apoliticisme no l’ha exercida en el desaire fet a l’ocupant de la Presidència del Govern del seu país. Eixe acte, no saludar com toca, a posta, menysprear la primera autoritat governamental públicament, és un acte clarament polític, és ficar-se en política.
És curiós que molts dels que han dit o diuen que són apolítics i que no es claven en política, se’ls veu la vena i el rabo xenòfobs, misògins, homòfobs, supremacistes, pròxims a l’extrema dreta, la ideologia coneguda i sabuda de Carvajal que, per a ser consegüent del tot amb el seu desaire a un alt representant democràtic del país que també i tan bé ha representat ell en la canxa de gespa, s’hauria de negar a compartir equip, camp de joc i viatges amb un navarrés com Nico Williams i com un català com Lamine Yamal, perquè amb eixos colors de pell, no deuen ser molt del gust dels “autèntics espanyols”. Per al meu gust, naturalment que em representen. I quin goig que fa tindre una selecció multiracial i campiona. I encara que no haguera sigut triomfadora. I a la temporada que ve, Carvajal tindrà de company de canxa, de vestuari i de viatges, en el Real Madrid, a Mbappé, un contrari de les ultradretes i mestís, a més dels diferents de color, de pell i de política, que ja té.
Júlia Otero, la setmana passada, en el seu programa d’Onda Cero, es va ocupar del desaire que comentem, i va dir que si no volia saludar el president del Govern, podia haver-se quedat en casa o haver-se’n anat a passejar i no donar peu a l’espectacle que ha provocat. Rosa Villacastín també ha opinat sobre les declaracions del defensa madridiste quan este diu que “el vot de cada u és privat”. “Efectivament, la ideologia política és privada, però això no impedix ser educat”, indica ella. I afig, “Carvajal ha embrutat, amb la seua actitud, una imatge impagable de la selecció espanyola”.
I un futboliste que es va negar a donar-li la mà a Franco, per motius ben diferents del desaire de Carvajal a Pedro Sánchez, va ser Antonio Calpe, valencià i cabanyaler, defensa del Llevant i del Real Madrid, que a la recepció del dictador als campions de la sexta Copa d’Europa, plantilla, cos tècnic i directius del Madrid, no va acudir perquè el règim del tirà d’El Pardo, entre els milers d’afusellats en la llarga postguerra, hi havia un tio de Calpe. I per respecte a sa iaia i per convicció pròpia, no li xocà la mà ni saludà a Franco, però quedant-se en sa casa.
Quan Santiago Bernabéu, president del Madrid, va dir als seus jugadors, en el vestuari, que l’endemà havien d’anar a fer-li el rendibú al Generalísimo, Calpe va invocar l’afusellament de son tio i el sofriment de sa iaia, per a no anar-hi. Bernabeu ho va comprendre, amb la condició que es quedara quietet en sa casa i que no li ho contara a ningú, “por ahora”. I als altres jugadors els va dir: “I vosotros, chitón”. Com veiem, Carvajal no és el nostre Antonio Calpe. Segurament, en l’única cosa que coincidixen era/és en la posició en el camp de futbol, laterals els dos. En altres camps, la posició pareix ben distinta.
