Publica ‘El arte de invocar la memoria’, un assaig per a «il·luminar un temps fosc» que «va ser soterrat durant quasi 40 anys de democràcia»
VALÈNCIA, 27 (EUROPA PRESS)
L’escriptora i divulgadora cultural Esther López Barceló reivindica les exhumacions de víctimes de la dictadura franquista, afusellades i enterrades en fosses comunes, com un acte que suposa «en si mateix, la posada en pràctica d’una política de cures». «Siga el que siga el resultat dels treballs arqueològics s’ha exterioritzat un duel públic en el qual les supervivents han pogut verbalizar el seu dolor, un dolor que s’ha colectivitzat», assegura.
«Moltes de les persones que participen de les exhumacions amb els seus testimonis senten que en el moment d’iniciar-se els treballs són escoltades per primera vegada». «Això ja és un acte de reparació en si», reflexiona l’autora, qui porta des dels 19 anys vinculada a la investigació i la lluita per la memòria històrica des de diferents àmbits -polític, social o educatiu, entre altres-.
Fruit d’aquestes experiències, va sorgir la idea del seu últim assaig ‘El arte de invocar la memoria. Anatomía de una herida abierta’ (Barlin Llibres, 2024). De fet, confessa entre les seues pàgines que «necessitava explicar com es precipita el temps cap a arrere en mirar una fossa. Perquè aquesta terra erma, que amaga el crim com un enigma, es converteix en una matriu que pare en cadascuna de nosaltres incomptables formes de conjurar el temps perdut».
Aquest assaig pretén «explorar sobre les diferents formes que té la memòria d’aparèixer-se, de parlar-nos directament», afirma López Barceló, en una entrevista concedida a Europa Press, en la qual explica que durant el procés de documentació i escriptura es va allunyar de «les infinites narratives tancades (novel·les, pel·lícules, documentals) que han tractat el tema», doncs li interessava «molt més» parlar de «la capacitat dels objectes, actes comunitaris, intervencions artístiques, fotografies i grafitis per a evocar la memòria de tota aquella violència que va quedar soterrada durant quasi 40 anys de democràcia».
Davant de la disjuntiva de si poden conviure l’amor i la ràbia en l’acte de fer memòria, l’escriptora, qui parafraseja habitualment la cita de la periodista catalana Montserrat Roig que defensa que ‘Si existeix un acte d’amor, aquesta és la memòria’, respon: «Profundament». Subratlla que, amb el seu treball, no pretén «romantizar en cap cas aquell temps fosc -en referència al franquisme-«, sinó «il·luminar-ho perquè ho vegem bé». «I en aquest determinació batega l’amor profund per les represaliadas, però el motor que m’espenta a fer-ho és una ira movilitzadora», desenvolupa.
Al seu judici, «quan el passat altera la realitat, la memòria s’escriu en present d’indicatiu». Així, davant d’un futur en el qual previsiblement s’aprovarà en la Conmunitat Valenciana la llei de concòrdia -impulsada pel Consell conformat per PP i Vox i criticada per entitats memorialistes per considerar que tracta de «reescriure la història» i que és «preocupant per a la democràcia-, «hem d’inventar les nostres pròpies claus per a resistir», recupera una frase que Manolita del Arco, la presa que més anys va estar tancada en les presons femenines de la dictadura, li va dir al seu fill. «I, com elles -Manolita i les seues companyes-, actuar unides. Sempre partint de la base que per a ser demòcrata cal ser antifeixista», postil·la.
ES «CONJURA» PER A «VENJAR-LES» A ELLES
«La meua mirada a la memòria està travessada per la perspectiva de gènere», apunta l’autora, qui remarca que són elles, les dones, els qui han dedicat les seues vides a «cuidar tant dels vius com dels morts; les que, ancestralment, han mantingut visca la flama de la memòria». Com a exemple en l’àmbit de la Comunitat Valenciana, assenyala que aquesta realitat «té una constatació material» en els taulells del cementeri de Paterna que les companyes, esposes, filles o netes dels homes assassinats «van plantar en la terra erma que contenia els cossos de 2.238 afusellats».
És per això, que, no només en ‘El arte de invocar la memoria’, sinó en la resta dels seus treballs, López Barceló es «conjura» per a «venjar» a les dones, víctimes de la dictadura, al mateix temps que actoras de l’esdevenir històric i «guardianes de la memòria» dels seus morts. I, especialment, per a «venjar» a les seues àvies, doncs, afirma que, després de començar la carrera d’Història, «molt ràpid» va ser conscient que «venia d’una estirp de treballadors manuals, planxadores i exiliades» i que «tenia un deure envers tots ells i elles». «Havia de recuperar la memòria d’aquell temps que va estrènyer tant els límits de les seues vides i va determinar, encara hui, les condicions materials dels seus descendents», exposa.
En aquest sentit, recorda que en una ocasió algú li va dir que «anara amb compte amb que l’encasellaren en el tema de la memòria». «Jo li vaig dir que seria un honor que així fóra. Així que sí, espere que se’m recorde alguna vegada per haver sabut escriure l’èpica de les vençudes», expressa.
Aquesta perspectiva de gènere porta a l’escriptora a defensar que «citar és un acte polític» i, per aquest motiu, assegura que «sempre necessita» que els noms d’els qui li «inspiren», li «expliquen» i li «obrin finestres noves» formen part dels seus escrits. D’aquesta manera, en el seu últim llibre apareixen referenciades Begoña Méndez, Zoe Kerangat, María Sánchez, Isabel Mellén, Eva Máñez, Andrea Moreno o Adriana Barceló, entre altres.
ELS QUADERNS DE MANOLITA Del ARCO
Així mateix, en ‘El arte de invocar la memoria’ Esther López Barceló explora de nou la seua genealogia feminista, conformada en gran part per nombroses resistents antifranquistes que li van precedir. En aquesta ocasió sobreix la figura de Manolita del Arco: «Els seus quaderns de claus reafirmen la meua necessitat d’escriure l’èpica de les vençudes». A través del fill de qui va anar la presa que més anys va estar tancades en les presons de dones franquistes, va descobrir uns documents amb «unes instruccions inintel·ligibles avui dia que els servien per a teixir amb quatre i cinc agulles».
«Però resulta que no només servien para això. Entre les seues abreviatures s’amagava un codi, un llenguatge secret que compartien de cel·la en cel·la i de presó en presó. Les preses comunistes de Vendes i Segòvia van inventar un llenguatge per a resistir i organitzar-se», desenvolupa, alhora que diu que els «costa entendre com ningú abans havia fixat la seua atenció en aquestes llibretes». «Són un testimoni que reafirma una idea que tinc fa molt temps i és que existeix una unió indissoluble entre el teixit, la memòria i les dones», diu.
«CANALITZAR HISTÒRIES» QUE «IMPRESSIONEN»
L’escriptora entén ‘El arte de invocar la memoria’ com una «ampliació» de la nota de l’autora de la seua primera novel·la, ‘Cuando ya no quede nadie’, per a escriure sobre històries que li «fascinen», li «impressionen» i li «toquen molt endins». «Necessitava canalitzar-les i llavors va sorgir la possibilitat d’aquest assaig que ha sigut possible perquè Alberto Haller, editor de Barlin Llibres, va confiar en mi», destaca, i sosté que la memòria és «l’eix que vertebra la seua vida» des que tenia 19 anys .
D’aquesta forma, i, en gran part, a partir de la seua experiència amb les «guardianes de la memòria» de les fosses de Paterna, «va parir» aquest assaig, en el qual, López Barceló, que també és professora i coordinadora de l’Aula Didàctica de la Memòria Democràtica, aboca una «vertadera necessitat» per difondre les històries que recopila amb el seu treball. Admet que escriu com si estiguera donant una classe a l’alumnat: «És un defecte de fàbrica, com a filla de docents de Secundària sempre existeix una vocació en els meus escrits d’arribar el més lluny possible, és a dir, d’aconseguir a qualsevol públic possible».
