La Constitució de Weimar, amb tots els seus defectes, es podia considerar ben bé una constitució democràtica. I malgrat que en les eleccions presidencials de 1925, amb l’elecció de Hindenburg ja es va constatar un sorprenent però evident gir a la dreta (Alemanya tenia una esquerra socialment molt mobilitzada, i el sistema de partits obrers més potent de tot Europa), fins a 1930 l’NSDAP d’Adolf Hitler, semblava fregar la marginalitat electoral.
Va ser el 1932 que va guanyar les eleccions amb un 37,4% dels vots. Arribat al poder va destruir la democràcia alemanya a una velocitat de vertigen, sense cap resistència en el seu camí, cosa que va facilitar que es posaren les bases d’un estat totalitari. No és objecte d’este article analitzar-ne els detalls, que són complexes, i encara hui, motiu de discussió acadèmica.
Com es pot protegir la democràcia dels efectes perversos de la democràcia? Com es pot protegir de qui s’aprofita de les fortaleses de la democràcia per abusar de les seues debilitats? D’alguna forma tot es resumeix en la dicotomia entre la democràcia passiva i la militant. La idea del constitucionalista alemany Loewenstein era clara: «la democràcia està en guerra contra el feixisme i tots aquells sistemes que pretenguen enderrocar-la, per la qual cosa, en conseqüència, la legalitat pot ser suspesa en certa manera de forma temporal, que permeta la restricció de principis fonamentals de la mateixa democràcia amb el fi de protegir-los». I proposava una sèrie de qüestions concretes que podríem resumir dient que aquelles organitzacions que atempten contra el sistema democràtic, no poden beneficiar-se dels drets que el sistema democràtic protegeix. És cert que en la concreció, com sempre, està la solució o el problema.
Només cal recordar la dita «Llei de partits» espanyola que va servir per a deixar fora del joc electoral a les formacions abertzales durant un temps. La raó al·legada era la seua connivència amb el terrorisme. Hi ha partits com ara VOX, i algunes veus al PP (i més discretament el PSOE més jacobí) que en algun moment han reclamat la il·legalització dels partits independentistes catalans. Potser ja no cal. Esquerra s’ha rendit, i Junts sembla córrer com un anec sense cap, encaminant-se a un pacte amb la dreta espanyola. Altres veus han reclamat la il·legalització de l’extrema dreta, precisament amb l’argument del que va passar amb la República de Weimar. I poca gent es pregunta com és possible que la «Llei de partits»no haja permés la dissolució del PP, condemnat per la seua corrupció sistèmica, guanyador d’eleccions en frau pel seu finançament, creador d’una «policia patriòtica» dedicada a crear proves falses contra els seus adversaris electorals, manipulant així els resultats a les urnes. La resposta és que la van fer ells.
El que sí que sabem és que no són poques les veus que porten ja quasi cent anys, un segle, preguntant-se si una democràcia pot permetre i naturalitzar l’existència i la concurrència a les eleccions de partits que atempten contra la mateixa democràcia. I crec que és arribada l’hora d’anar encara més lluny. No es tracta només de partits que vulguen presentar-se a les eleccions, sinó de tota mena d’organitzacions, estructures, agrupaments, que són formalment contraris al sistema democràtic.
Qualsevol demòcrata s’esgarrifaria davant la tolerància d’un partit polític que proclamés la seua misogínia fins a l’extrem de defensar que l’home pot punir físicament a les dones, o que considera que l’homosexualitat és una perversió que ha de ser «curada» o castigada si cal amb la mort. En canvi, veiem alguns d’estos demòcrates obviant, o directament justificant estos discursos, si són fets des de la irracional creença religiosa. El catolicisme ultra amb les seues «teràpies de conversió» com hem tornat a vore esta setmana passada a una escola de València, el salafisme islàmic proclamant a la Gran Bretanya, Països Baixos, França, Suècia i un trist etcètera, la seua submissió a la xaria, que consideren per sobre de les lleis humanes locals, i que anuncien obertament emparats en la llibertat democràtica, la voluntat de derogar constitucions, fer caure sistemes democràtics i sotmetre tothom a la «llei de déu». A França, una diputada de LFI, preguntada en directe a TF1, va dir que «no se li pot exigir a algú que accepte l’homosexualitat si la seua religió hi està en contra». No esperes això de l’esquerra!
Confrontem amb qüestionables interpretacions de discutibles lleis, que diuen defensar la neutralitat en espais públics obligant a retirar símbols ideològics de part, però que avalen la imposició en espais públics, de símbols religiosos d’una determinada fe, contra el sentiment de seguidors d’altres fes, o de cap d’elles. Les mateixes que lleis que impedeixen la retirada d’estos símbols acordada democràticament.
El debat no és senzill, la resposta menys. Jo estic molt lluny de tenir-la. Però va sent hora de decidir quin paper han de jugar els déus en la democràcia.
