El teniste castellonenc Roberto Bautista (Benlloc, 1988) ha disputat este cap de setmana a Huelva el seu últim torneig professional i ha posat punt final a una carrera de més de vint anys, marcada per 12 títols ATP i per la seua actuació heroica en la conquesta de la Copa Davis de 2019 amb Espanya.
La Copa del Rey de Huelva, escenari del comiat
El torneig triat per dir adéu ha sigut la històrica Copa del Rey de Huelva, el torneig més antic d’Espanya. Bautista ha explicat en un missatge a les seues xarxes socials per què volia acomiadar-se així: ‘Em feia il·lusió que fora a Espanya i este torneig emblemàtic era l’escenari perfecte’.
En el mateix text, el jugador ha volgut reconéixer totes les persones que l’han acompanyat durant estes dècades d’elit: ‘Agraït als que heu estat amb mi durant este viatge i al tenis per tot el que m’ha donat’. Amb estes paraules ha tancat una etapa esportiva en què ha competit sempre al màxim nivell.
Bautista ha arribat a ser número 9 del món en el rànquing ATP durant onze setmanes entre novembre de 2019 i gener de 2020. Al llarg de la seua trajectòria ha conquistat 12 títols del circuit i ha disputat onze finals més, entre elles la de l’ATP Masters 1000 de Shanghai en 2016.
Del primer títol en 2014 a l’últim en 2024
El seu palmarés individual va començar en 2014 amb el Libema Open, disputat en herba als Països Baixos, l’únic trofeu que ha alçat en esta superfície. A partir d’eixe primer èxit, la seua carrera ha continuat creixent fins a completar una dècada plena de regularitat.
Deu anys després, en 2024, ha ampliat el llistat de títols amb el BNP Paribas Fortis European Open, encara en la seua seu d’Anvers (Bèlgica). En este cas, el triomf ha arribat en pista dura, la superfície en la qual ha sumat nou dels seus dotze títols. Els altres dos guardons els ha aconseguit en terra batuda.
Més enllà de les corones ATP, Bautista ha tocat el ‘cel’ del tenis mundial en 2019, quan ha arribat per primera i única vegada a unes semifinals de Grand Slam, a Wimbledon. Fins eixe moment, només cinc espanyols havien disputat esta ronda al All England Lawn Tennis Club.
En aquella penúltima ronda li esperava el futur campió, Novak Djokovic, al qual Bautista ja havia derrotat dos vegades aquella temporada. El castellonenc li va arrancar un set i va caure en quatre mànegues (6-2, 4-6, 6-3 i 6-2), el mateix resultat parcial que Roger Federer en la final del dia següent.
Una semifinal que va canviar els seus plans
L’arribada a semifinals de Wimbledon va sorprendre el mateix Bautista. En eixes dates de juny tenia planejada la seua ‘despedida de soltero’ a Eivissa amb els amics. Finalment van ser ells qui van haver de volar a Londres per animar-lo al mític All England Lawn Tennis Club, un detall que il·lustra com d’inesperat va ser aquell èxit.
Però 2019 encara li reservava un altre capítol clau, tan dur com gloriós. Sergi Bruguera, aleshores capitá d’Espanya en la Copa Davis, l’havia inclòs en l’equip per a la fase final disputada a la Caja Mágica de Madrid. Bautista figurava com a número 2, per darrere de Rafa Nadal, i compartia convocatòria amb Pablo Carreño, Feliciano López i Marcel Granollers, especialista en dobles.
En aquella Davis, Bautista va sumar una victòria davant Croàcia i va perdre davant Rússia, però Espanya es va classificar per a quarts de final, on l’esperava l’Argentina. Hores abans d’eixe encreuament li van comunicar que el seu pare, Ximo Bautista, estava a punt de morir.
El castellonenc va abandonar la concentració per estar amb ell poc abans que faltara i per assistir al soterrament. Després d’eixa despedida tan dura, Bautista va voler tornar a Madrid per animar els seus companys en els últims passos del torneig.
El punt més inhumà i heroic en la Davis
En el trajecte de tornada, però, el van avisar que tant Carreño com Granollers tenien problemes físics i que potser el necessitarien. Ja a la Caja Mágica va vore com Espanya eliminava Gran Bretanya i es plantava en la final davant el Canadà.
Bruguera va consultar al seu entorn quina era la situació personal i física de Bautista i, finalment, es va decantar per ell per a disputar el primer partit del dia decisiu. El de Benlloc va respondre amb una victòria davant Auger Aliassime (6-7, 3-6), que va significar el primer punt de l’eliminatòria. Després, Nadal va rematar la faena i Espanya va alçar la seua sisena Ensaladera.
La imatge de Bautista celebrant aquell triomf després d’haver viscut la mort del seu pare es va convertir en un símbol de fortalesa i compromís. Rafa Nadal ho va resumir així en declaracions a Movistar: ‘Jo he guanyat els huit partits però, vos ho dic amb la mà en el cor, ací la persona que ha sigut vital ha sigut Roberto Bautista. Ha fet alguna cosa quasi inhumana. És un exemple per a la resta de la meua vida’.
En total, Bautista ha arribat a disputar 738 partits en el circuit ATP, amb un balanç de 436 victòries. Estes xifres mostren una trajectòria molt consolidada en la part alta del tenis mundial durant molts anys.
Un comiat anunciat en abril
En abril d’este any, Bautista ja havia avançat que 2024 seria la seua última temporada, encara que sense concretar ni data ni torneig per a l’adéu. En aquell moment va deixar clar en un missatge la seua gratitud i el seu cansament esportiu.
‘He viscut el meu somni durant molts anys. He donat tot el que tenia dins en cada entrenament i en cada partit. Ara sent que ha arribat el moment de començar a despedir-me, de gaudir cada torneig de forma diferent i de tancar esta etapa amb gratitud cap al meu estimat tenis’, va escriure fa uns mesos.
En el mateix comunicat, va afegir: ‘Vull viure fins a l’últim punt este any. Sentir el recolzament de la gent, competir una vegada en els tornejos que han sigut part de la meua vida i despedir-me en la pista, que és on sempre he sigut més feliç’. Finalment, la Copa del Rey de Huelva ha tingut l’honor de acollir el seu últim colp oficial.
Amb este comiat, el tenis espanyol perd un dels jugadors més regulars i competitius de l’última dècada, mentre que l’afició recordarà per sempre la seua entrega i, molt especialment, aquella Davis de 2019 en què Roberto Bautista va escriure una de les històries més emotives de l’esport espanyol recent.
