L’any 1992, la desaparició de tres xiquetes d’Alcàsser âToñi, Miriam i Desirée— va commocionar a tot el país. La cobertura del cas per les grans televisions nacionals, el seu mediàtic i controvertit juí o la lluita dels seus pares per trobar a les adolescents després de 75 dies desaparegudes, són alguns dels punts més importants del documental estrenat el passat divendres en Netflix i anomenat ‘El caso Alcàsser’.
La mini sèrie, de cinc capítols de duració, ha sigut produïda per ‘Bambú’ i mostra els punts claus de l’assassinat de les xiquetes, la seua busca, el tractament que van fer els mitjans de comunicació sobre el cas i els dubtes sobre Antonio Anglés i Miguel Ricart, únics acusats del crim. En esta última part és en la que el documental posa més èmfasi, mostrant les incògnites més importants de la investigació i crenat noves preguntes, fruit dels testimonis.
El número d’implicats en el crim
‘El Confidencial’ ha estret alguna de les preguntes més freqüents que s’han pogut generar després de la visualització del documental, una d’elles i la més important és si hauria una tercera persona implicada en el crim, o inclús més. Actualment, Antonio Anglés i Miguel Ricart són els únics acusats del segrest, assassinat i violació de les tres menors.
En el cas de Ricart, és l’únic condemnat, amb 170 anys de presó, ja que Anglés es va fugar i, des d’aquell moment, se li ha perdut la pista. A més, el seu nom consta en la Interpol com un dels delinqüents més buscats.
El pare de Miriam, Fernando García es planteja en el documental si els dos acusats van poder realitzar el crim ells a soles. La font d’eixe dubte és que es van trobar set pèls de diferents persones a la catifa en la que estaven embolicats els cadàvers. García també destaca els tres entrepans que els segrestadors van comprar després de violar a les víctimes i abans de desfer-se dels cadàvers.
L’organització darrere del crim
Connectada amb la qüestió anterior, cal destacar la teoria que es va estendre sobre que els condemnats pels assassinats formaren part d’una organització de poderosos polítics i empresaris que utilitzaven a delinqüents com a caps de turc.
El periodista expert en crònica negra, Juan Ignacio Blanco, ha acabat concloent que «hi ha una xarxa de persones que es reunix per a realitzar orgies sàdiques a on es realitzen autèntiques aberracions, darrere d’elles hi ha una persona que paga entre 15 i 20 milions de pessetes per a matar a la víctima i altres, inclús, n’arriben a pagar més per a quedar-se alguna part del seu cos com a trofeu, generalment les mans», en relació a què un dels cossos va aparèixer amb una mà amputada.
Destrucció i falsificació de les proves
Un dels aspectes més destacats durant el mediàtic juí va ser, segons la defensa, la falta de proves contundents que relacionaren els acusats amb el crim, a banda de la confessió de Miguel Ricart, qui va fer un relat que posteriorment va anul·lar, afirmant que s’havia produït baix tortura.
No va ser l’únic que va crear dubtes sobre el que havia passat. El doctor Luis Frontela, encarregat de realitzar una segona autòpsia als cadàvers, va posar en qüestió el procediment realitzat pels forenses valencians: «Totes les lesions i dades d’interés les van traure del mig. Van llavar els cossos abans de donar-me’ls i van fer desaparéixer les mostres que havien extret en la primera autòpsia perquè el segon perit no les poguera vore».
Davant d’eixos fets, Juan Ignacio Blanco va arribar a afirmar a Telecinco que el ministre d’Interior de l’època, José Luis Corcuera, «va fer autòpsies acordades o bé manipulades». Blanco ha arribat a assegurar durant el documental que «tot ha sigut un muntatge, que la Guàrdia Civil ha falsejat proves».
L’existència d’una cinta incriminatòria
El mateix Juan Ignacio Blanco, investigador de la major part de les teories alternatives del cas, revela en el tram final del documental l’existència d’una suposada cinta de vídeo en la que es pot vore a hòmens de poder realitzant talls, una volta i una altra, a les tres xiquetes mentres estan lligades.
Blanco relata en el documental que va rebre «una telefonada a les quatre de la matinada. Era el retor d’Alcàsser. Em va tocar per a dir-me que, baix secret de confessió, li havien fet arribar una cinta de vídeo que havíem de vore. Vaig anar a arreplegar-la i la vam vore en casa d’un germà de Fernando García. Els tres vam vore a diferents hòmens molt coneguts realitzant talls a les tres xiquetes».
Blanco no ha volgut ensenyar les imàtgens en el documental, assegurant que les reserva com a prova de què totes les seues teories eren certes. En canvi, el retor i Fernando García desmentixen el relat explicat pel periodista.
El parador d’Antonio Anglés
Una altra de les qüestions més destacades és a on està Antonio Anglés o, si realment, seguix amb vida després d’haver passat 26 anys dels assassinats. Quan van aparéixer els cossos sense vida de les tres xiquetes, immediatament, la policia va assenyalar com a principals sospitosos a Miguel Ricart i Antonio Anglés. El primer va ser detingut, però Anglés va escapar per les teulades de les cases contigües al seu habitatge segons abans que arribara la policia.
L’últim que se sap és que va arribar a l’estació de València i va viatjar fins a arribar a Portugal, a on la policia va estar a punt d’atrapar-lo, però se’n va pujar en un barco com a polissó camí a Irlanda. Inclús dins del barco va ser retingut un temps, però va acabar escapant tirant-se per la borda. Ara, no se sap si està viu o mort i, en cas afirmatiu, si seguix dins del país, o no.
D’eixa manera, el documental ‘El caso Alcàsser’ dóna llum sobre tot allò que va passar la fatídica nit del 13 de novembre de 1992 però, alhora, crea noves incògnites o fa ressaltar amb més força antigues teories que s’havien donat per falses.
