Un equip internacional liderat per la Universitat de València (UV) ha determinat que el Nen del Cerro El Plomo, trobat en la regió metropolitana de Santiago (Xile) i conservat al Museo Nacional de Historia Natural de Xile, no va morir d’hipotèrmia, com s’havia cregut durant dècades, sinó a conseqüència d’un sacrifici ritual vinculat a la cerimònia inca de la Capacocha.
Des del descobriment del Nen del Cerro El Plomo en 1954, a més de 5.400 metres d’altitud, la comunitat científica havia explicat la seua mort principalment com un cas d’hipotèrmia produïda durant una cerimònia de culte de muntanya alta.
Ara, l’ús de tomografia computada i l’anàlisi forense ha permés identificar evidències compatibles amb un trauma cranial. Segons l’estudi, este dany es va produir en el context d’un sacrifici ritual propi de la cerimònia de la Capacocha, tal com es descriu en un article publicat a la revista ‘Science Advances’, ha informat la universitat.
La Capacocha va ser una de les cerimònies més rellevants del Tawantinsuyu, nom que rep en quítxua l’Imperi inca. En estes pràctiques, seleccionaven xiquets, xiquetes i dones jóvens per a oferir-los a les muntanyes sagrades, anomenades apus, en un procés que combinava sacrifici, peregrinatge, poder polític, religió i expansió imperial.
El Nen del Cerro El Plomo és el cos liofilitzat de manera natural d’un xiquet d’uns huit anys, segons descriu el Museo Nacional de Historia Natural de Xile en la seua pàgina web.
Una mirada nova a un ritual estatal de llarga duració
La investigació està liderada per Verónica Silva Pinto, investigadora doctoral del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la UV, i per Domingo C. Salazar-García, professor titular del mateix departament i director de la tesi de Silva.
L’equip ha reconstruït peregrinatges rituals que es van allargar diversos mesos i ha mostrat que la Capacocha no va ser només una cerimònia puntual de muntanya alta. Segons conclouen, es tractava d’un procés ritual estatal de llarga duració, estretament vinculat a l’expansió política i simbòlica del Tawantinsuyu als Andes meridionals.
Silva Pinto ha explicat que este estudi ha permés ‘tornar a mirar contextos patrimonials extraordinàriament importants amb noves preguntes, noves tecnologies i criteris ètics de conservació’.
En relació amb el Nen del Cerro El Plomo, la investigadora ha assenyalat que ‘l’evidència ens va portar a revisar una interpretació sostinguda durant dècades i a proposar una explicació distinta sobre les circumstàncies de la seua mort’.
Revisió del cas de Cerro Esmeralda
L’article també revalua el cas de Cerro Esmeralda, where estudis anteriors havien plantejat que les dos jóvens trobades en eixe jaciment havien mort per estrangulament.
Les marques visibles al coll d’estes víctimes són, segons el nou treball, més compatibles amb una compressió causada per tèxtils o per peces de vestimenta. A més, la tomografia computada va mostrar que els ossos hioides es mantenien preservats, en posició anatòmica i sense fractura ni desplaçaments, fet que qüestiona la hipòtesi d’estrangulament directe.
Al mateix temps, els investigadors reconeixen que la causa exacta de la mort d’estes jóvens no es pot establir de manera concloent. Esta dificultat deriva d’alteracions ocorregudes després del descobriment, d’autòpsies realitzades en el passat i de la pèrdua d’algunes estructures anatòmiques.
La recerca ha integrat metodologies molt diverses: tomografia computada, anàlisi bioantropològic i forense, dermatologia, histologia, modelatge biomecànic, anàlisi d’elements finits, estudis d’isòtops estables i datació radiocarbònica.
Per a Domingo C. Salazar-García, un dels principals avanços del treball és l’aplicació dels anàlisis isotòpics. Segons destaca, ‘els isòtops estables permeten accedir a informació molt fina sobre la vida de les persones en el passat, especialment sobre dieta, mobilitat i canvis ocorreguts durant els últims mesos de vida’.
A més de la Universitat de València, l’estudi ha rebut finançament del Fondo de Apoyo a la Investigación Patrimonial (FAIP) del Servicio Nacional del Patrimonio Cultural de Chile, a través del Museo Nacional de Historia Natural de Chile.
El projecte també ha comptat amb la col·laboració científica d’institucions nacionals i internacionals, entre les quals la Clínica Alemana de Santiago, l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, a Alemanya, i la University of Bradford, al Regne Unit.







