En la part final d’este escrit (el tercer d’una sèrie de tres) descriurem les diferències que hi han entre els objectius i els mitjans del ‘Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià» (document aprovat per l’Acadèmia Valenciana l’any 2005) i el contingut de l»Acord de cooperació per una normativa inclusiva i unitària‘, acabat d’aprovar. Recomanem que llegiu abans els escrits anteriors: el primer, sobre què s’entén per ‘coordinació‘ i ‘subordinació’, i el segon, sobre la trajectòria que sempre ha tingut l’AVL.
‘Valencià’ és un nom local
El principi de l»Acord de cooperació’ és este: «Les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana». Eixes paraules impliquen que la llengua que compartim els balears, els valencians i els catalans es diria «llengua catalana», la qual tindria «en el territori de la Comunitat Valenciana» el nom «valencià». Per tant, hi hauria un nom general (no reduït a cap territori, llengua catalana) i un nom local (valencià).
[predef]valncia-grup-de-facebook-595[/predef]
Esta conclusió no és compatible amb el ‘Dictamen sobre la defensa de l’entitat del valencià’ de l’Acadèmia. En primer lloc, l’’Acord’ no s’ajusta al principi que fonamenta un document que indica que: «el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua. I sempre cal que recordem que el ‘Dictamen’ és un «acord normatiu» i, per tant, forma part de la legalitat valenciana.
A més, l’afirmació que estudiem també obvia que el tema del nom de la llengua és tan important, que l’haurien de solucionar «els governs autònoms implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol», els quals haurien de recórrer a «fórmules sincrètiques o similars» per a garantir la presència del nom valencià fora del territori valencià, com bé assenyala el ‘Dictamen’ del 2005.
¿I els cinc milions de valencians?
A partir del document que estudiem, podem dir que tot això sobraria. El govern balear, el valencià i el català no haurien de fer res, ja que el nom general de la llengua seria «llengua catalana», i valencià (sense idioma, que figura en l’article 3 de la Llei de creació de l’Acadèmia) seria un nom local. Per una altra banda, el nom «llengua catalana» no tornaria invisibles els cinc milions de valencians (davant dels vora set i mig de catalans, i un poc més d’un milió de balears).
Finalment, ens podem preguntar si acceptar que el nom del valencià seria «llengua catalana» fora del territori valencià no va contra l’article 7d de la Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998), que diu que la institució ha de «vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat» (subratllat meu).
Com a detall, observarem que l’afirmació que hem estudiat s’assenta en el verb assumir. Però l’Acadèmia no necessita «assumir» res. Tant la Llei de creació de la institució com les seues obres oficials diuen que el balear, el valencià i el català formen part de la mateixa llengua.
La raó de ser de l’Acadèmia Valenciana
El segon paràgraf del document descriu les tres institucions que l’han firmat. La descripció de la Secció Filològica deriva de les paraules:
«L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filològica, és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, i des de la seua fundació en 1907 és, per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu.»
Una de les característiques del document és presentar la història com no és. Ací, ens limitarem als dos aspectes centrals. Al llarg del segle xx, Catalunya ha anat per davant de València en la recuperació com a poble, de manera que la seua activitat ha aprofitat sovint com a model per als valencians. Però calia seguir el seu camí d’una manera autònoma i digna, objectiu que, per al valencianisme, implicava crear institucions valencianes (Centre de Cultura Valenciana, 1915; Institut d’Estudis Valencians, 1937; Institut de Filologia Valenciana, 1978).
Per una altra banda, si la Secció Filològica fora «per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu», ¿quin paper li quedaria a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (la institució balear no té competències legals en la normativa)?
El document es planteja regular com hauríem de parlar els valencians
Al costat de la coordinació externa («internacional») i la interna («interterritorial»), el document també busca incidir en l’ús «intraterritorial». Per tant, la Secció Filològica hauria d’acordar amb l’Acadèmia com hauríem de parlar els valencians (i viceversa). Diria que eixe objectiu va contra la dignitat: una persona (o un poble) pot coordinar-se amb altres persones (o amb altres pobles) sobre com actuar conjuntament; però la seua vida personal dependrà d’ella.
Això d’acordar la pròpia vida amb altres fa pensar, en el millor dels casos, en el paternalisme (i, en definitiva, en la dominació). A més, eixa opció no solament és poc compatible amb l’ètica: també es separa de la legalitat valenciana, ja que és poc compatible amb la competència exclusiva que la Llei de creació de l’Acadèmia li assigna.
¿«Acord» de coordinació o OPA?
En els setze primers anys de vida (2001-2016), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va fer un camí molt positiu, vist que demostrà que era factible realitzar la primera missió que li havien encomanat les Corts Valencianes: ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de creació). De fet, la institució s’havia guanyat el respecte i l’admiració dels partits polítics que estan a favor de l’ús públic del valencià.
En canvi, les dades que hem exposat fan pensar que, ara, l’Acadèmia s’ha girat i va per la direcció contrària. Davant de l’escrit que hem comentat, un sociolingüiste català es preguntava si és un acord de coordinació, o si estem davant d’una OPA (Oferta Pública d’Adquisició).
Per al valencianisme que aspira a ser reconegut i volgut per la majoria de la societat valenciana, el document és negatiu, ja que la institució ha passat, d’unes propostes assumibles per l’esquerra valenciana i per la dreta partidària de l’ús del valencià, a un document que no firmaria ni l’esquerra de les Corts Valencianes ni la dreta partidària de l’ús del valencià.
(Els lectors interessats trobaran una anàlisi detallada del document comentat en el capítol sext del llibre ‘Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua’, Editorial Àrbena, 2020).
