Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció, i és que, normalment, no es recorre a la ideologia per a explicar les causes perquè es cometen delictes. M’explique: quan algú roba un banc, o una joieria, o assalta un xalet, del seu delicte no deduïxen que deu ser comunista i que és l’animadversió a la propietat privada la que l’ha dut a l’activitat criminal en qüestió.
O mirem els assassinats. Algú pensa que els assassins ho són perquè tenen una ideologia contrària a la vida? Perquè són anti humanistes i consideren que cal contribuir a l’extinció de l’espècie?
En lloc d’això, les causes solen buscar-se entre els factors més directament explicatius, com ara, que el lladre volia (o necessitava) diners per a pagar-se l’addicció a una droga o altra (o als cotxes esportius), o que l’assassí pretenia heretar, o quedar-se amb la caixa forta de la víctima. Tot això que forma part d’allò que es coneix com a ‘causes pròximes’, i que tots usem quan pretenem entendre qualsevol conducta, i no sols les delictives.
També hi ha qui, probablement amb més vocació sociològica, apel·laria a les desigualtats socials en la distribució dels recursos, per a trobar unes causes més llunyanes (‘causes últimes’), però també explicatives de les malifetes. Que si ha crescut en un barri pobre, en una família sense normes, o sense accés a una bona educació…
¿El masclisme és la causa de l’assassinat?
A ningú, en canvi, ni per a les causes primeres ni per a les últimes, li passa pel cap acudir a la ideologia del corresponent malfactor. Ni qualifiquem de comunistes als lladres, ni d’anti vida als homicides. N’hi ha, això sí, una excepció, que es produïx quan el delicte és un homicidi i la víctima és una dona. ¡Ara sí que la causa és (i ho afirmen amb la boca ben plena) la ideologia masclista del perpetrador!
Poc importa que, en el moment en què emeten tan docta opinió, el ‘perpetrador’ potser només és –tècnicament, i d’acord amb les imprescindibles garanties processals– un sospitós. Els opinadors ja saben quina és la seua ideologia i saben també que, a diferència dels altres delictes, que no tenen res a vore amb això, és precisament la seua ideologia masclista la que l’ha dut a cometre tan execrable crim. I no confonguem les coses: ni eixe crim, ni els anteriors no són, de cap manera, justificables pel fet que les causes siguen unes o altres. En tots els casos, caldrà obrir una investigació, trobar proves del delicte i de qui l’ha comés, i aplicar la justícia, tal com correspon a un estat de dret.
Allò que xoca és que només en eixe cas es considere la ideologia (atribuïda al suposat autor, sense conéixer-lo de res, ni haver-li preguntat res) com el motiu principal del delicte. I encara més, però en la mateixa línia de profunds dots visionaris, també saben que si algú no ho veu d’eixa manera, i li passa pel cap tractar eixe delicte com es tracten els altres, i buscar causes alternatives per a entendre què ha passat (que no per a justificar-ho), no és que tinga una opinió diferent. No senyor! És que està a favor de l’assassinat de dones!
Les interpretacions fantasioses no ens deixen trobar solucions
El problema principal és que, mentre obedientment tot el món accepta que la causa és la ideologia masclista, els recursos es destinaran a combatre tal ideologia (de la manera que siga, fonamentalment a través dels eslògans, els minuts de silenci i la reeducació), i no a investigar quines causes pròximes i últimes podrien ser identificades i –idealment– neutralitzades o minorades, per tal que hi haja menys víctimes d’homicidi. Si l’objectiu real fora reduir el volum de víctimes, el primer pas seria deixar de jurar fidelitat a interpretacions fantasioses i començar a estudiar quins factors poden canviar-se per tal d’aconseguir-ho. En continuarem parlant.
