La incerta glòria de la valencianitat i el valencianisme

De Jaume I a Joan Baldoví. Un llarg passeig pels condicionants i les transformacions històriques de la col·lectivitat valenciana
Leer en español

«La nostra vida quotidiana és bombardejada per casualitats», afirmava Kundera en La insuportable lleugeresa del ser. La nostra naixença, les amistats, l’ofici, la parella, la descendència... Tot podria ser d’una altra manera si no s’hagueren produït un seguit de casualitats, d’esdeveniments inesperats i imprevistos. I encara que semble mentira, és també un fet que afecta la trajectòria històrica de les grans col·lectivitats. No debades, és una qüestió historiogràfica antiga. Què hauria passat si el nas de Cleòpatra no haguera estat tant atractiu i no haguera fet embogir Juli Cèsar i Marc Antoni? O si la baioneta que es clavà en la cama de Napoleó durant el setge de Toulon el 1793 li haguera travessat la femoral causant-li la mort? Tot hauria estat diferent, sens dubte, per a ells i per a moltíssima altra gent.

 

Potser pensaven això els nobles aragonesos que contemplaren amb estupor com Jaume I, poques setmanes després de la presa de la ciutat islàmica de Balansiyya el 9 d’octubre de 1238, els convocà per tal de promulgar els Furs de València, un nou codi legal, una constitució medieval, que institucionalitzava el Regne de València, un territori polític diferent d’Aragó i de Catalunya, que acabava, a més a més, amb la promesa que els havia fet anys abans: que les terres conquerides als musulmans entorn d’aquella ciutat serien una mena d’extensió jurídica i poblacional dels aragonesos, com havia passat amb Mallorca i Eivissa respecte dels catalans. Quina casualitat que aquella sageta clavada pels arquers andalusins al front del rei durant el setge de la ciutat no haguera acabat amb la seua vida! Quina casualitat que haguera fet cas dels juristes de la cancelleria a l’hora de redactar aquell nou codi! Allò era, del tot, un esdeveniment imprevist i inesperat...

«València va ser l’únic territori polític amb un extens codi jurídic propi i unes Corts amb competència legislativa en mans dels governants autòctons creat durant el procés de conquesta cristiana d’al-Àndalus en tota la península Ibèrica entre els segles XII i XV»

De fet, València va ser l’únic territori polític amb un extens codi jurídic propi i unes Corts amb competència legislativa en mans dels governants autòctons creat durant el procés de conquesta cristiana d’al-Àndalus en tota la península Ibèrica entre els segles XII i XV. Ni els portuguesos ni els castellans crearen regnes nous amb cap mena de consistència político-jurídica en el seu avanç cap al sud, ni tampoc el cas de Mallorca era en absolut comparable al valencià, ni en proporcions poblacionals ni en complexitat institucional. I d’allà, i d’una veritable mixtura aragonesa i catalana, amb dues terceres parts de pobladors catalans i una tercera part d’aragonesos barrejats ací i allà per totes les comarques, ciutats i viles, va nàixer la particularitat valenciana. La «casualitat» valenciana, podríem dir.

Estàtua de Jaume I en el Parterre de València. | Joanbanjo

 

Una casualitat que amb el pas del temps i el desenvolupament de més i més institucions regnícoles emmarcades en la pluralitat que facilitava la Corona d’Aragó, com ara la Generalitat, els Estaments, el Mestre Racional, l’Audiència o l’Arxiu Reial de València, va anar forjant una identitat col·lectiva a base de mampreses mancomunades, guerres contra enemics exteriors, el pagament de tributs generals i la gestió d’una cosa pública que s’estenia del Sénia al Segura, de Vinaròs a Oriola, allà on hi havia valencians que miraven pel «propri interés e pròpria amor d’aquesta pàtria», segons s’afirmava el 1421, a l’inici del major període de glòria i influència europea dels valencians, el nostre Segle d’Or.

 

El pensador gironí Francesc Eiximenis, que hi havia arribat poc abans, ho veia amb claredat: «Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e exit per la major partida de Catalunya e li sia al costat, emperò no·s nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e·s nomena poble valencià [...]. Si paradís és en la terra, que en Regne de València és, e verdaderament clara speriència nos ensenya com aquesta és una de les pus assenyalades terres del món». Paraules premonitòries per a un lloc del qual eixiria el predicador europeu de més anomenada de l’època, mestre Vicent Ferrer; hi acabaria els seus dies, a Peníscola, el candidat a pontífex més influent del Cisma d’Occident, el papa Luna; hi naixerien els poetes més bells i punyents, com Jordi de Sant Jordi i Ausias March; hi sorgirien els diners i els principals recursos per a finançar la conquesta de Nàpols per part d’Alfons el Magnànim; hi escriurien els lletraferits més excepcionals, com Joanot Martorell, Enyego d’Àvalos, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena; s’hi alçarien els edificis més majestuosos, com el palau de mossén Sorell o la Llonja dels Mercaders; i hi naixerien aquells, els Borja, qui ocuparien la seu de poder més important de l’època, el papat de Roma.

Fragment de carta portolana de Pere Rossell, 1466. | University of Minnesota

  

Malgrat que allà, o a Nàpols, els pogueren dir «catalani», com era costum des que els mercaders catalans, valencians i mallorquins que parlaven un mateix idioma solcaven les mars mediterrànies des del segle XIII, Roderic de Borja ho tenia clar i signava, orgullosament, com a «Papa Valentinus». La confusió l’explicava el seu mateix secretari barceloní, Jeroni Pau, en aclarir el 1491 que alguns anomenaven catalans als valencians «ab origine atque lingua», pel seu origen poblacional (majoritari) i per la seua llengua. Potser tot hauria estat més fàcil si aquelles terres s’hagueren incorporat a Catalunya en el moment de la conquesta, com havia passat amb les de Lleida i Tortosa en el segle XII, però, com hem vist, no fou així ni de bon tros: en primer lloc, perquè Jaume I havia promés als aragonesos deixar-les en la seua òrbita i, més tard, perquè decidí donar carta de naturalesa a un nou regne que va forjar una nova valencianitat. 

«Jaume I havia promés als aragonesos deixar-les en la seua òrbita i, més tard, perquè decidí donar carta de naturalesa a un nou regne que va forjar una nova valencianitat»

Una valencianitat que jugà durant centúries un paper de primera magnitud entre les elits polítiques del país, com a principals beneficiàries del sistema legal, institucional i parlamentari sobre el qual se sustentava la personalitat del regne. Eren unes elits, al mateix temps, ben acostumades a anar de la mà dels reis, de qui habitualment havien obtingut nombrosos i considerables avantatges: del mateix Jaume I, per exemple, les seues eines territorials de poder, i del també esmentat Alfons el Magnànim unes posicions polítiques privilegiades al si de la Corona, per primera vegada per davant dels catalans i els aragonesos. Però dels mateixos monarques també van rebre els colps més durs que afebliren primer i desballestaren més avant les partícules elementals d’aquella col·lectivitat valenciana.

Representants del braç nobiliari de les Corts del Regne de València (Francesco Pozzo, 1592). | Palau de la Generalitat Valenciana

 

A començaments del segle XVII, el 1609, la decisió de Felip III d’expulsar de la nit al matí tots els moriscos, la tercera part de la població valenciana, segregada i subjugada en fortes condicions d’explotació, provocà una autèntica debacle en l’economia valenciana. Una ruïna generalitzada davant la qual aquelles elits buscaren encara més refugi a Madrid, la seu de la cort dels Àustries, que llavors iniciava el camí que la duria a ser en l’actualitat la tercera ciutat més poblada d’Europa occidental. Un segle després, el 1707, la decisió del primer monarca de la dinastia borbònica, Felip V, d’ordenar en el context de la Guerra de Successió l’arrasament de l’entramat jurídic i institucional del Regne de València –ni lleis pròpies, ni Corts pròpies, ni Generalitat pròpia, ni tribunals propis, ni moneda pròpia, ni llengua pròpia– significà, directament, la marginació política total d’aquelles mateixes elits valencianes.

«Fins i tot els borbònics més conspicus acabaren escandalitzats per aquell tractament, quasi de colònia, imposat pels nous oficials castellans que arribaven a centenars».

Hi hagué molts, evidentment, que s’integraren en el nou sistema, però ja sense cap possibilitat de decisió autònoma i conjunta, enmig de la militarització administrativa i una repressió brutal, encara més sistemàtica que la practicada a Aragó, Catalunya i Mallorca, com mostra la pervivència del dret civil en aquells territoris. Fins i tot els borbònics més conspicus acabaren escandalitzats per aquell tractament, quasi de colònia, imposat pels nous oficials castellans que arribaven a centenars: «Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reyno, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos las teníamos por imposturas, pero quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: 'Tengámonos lástima de ser governados por esta nación'».

La batalla d'Almansa, de Buonaventura Ligli i Filippo Pallotta | Museo del Prado

 

Però el temps quasi tot ho normalitza i a partir de llavors les elits valencianes anaren castellanitzant-se culturalment, políticament i mentalment, dins d’aquella nova Espanya fortament centralitzada des de la cort reial de Madrid, tant en l’època absolutista de l’Antic Règim com en l’època del liberalisme parlamentari, dificultosament encetada el 1812 amb la constitució de la Pepa. Així les coses, el record de l’antic Regne de València caigué majoritàriament en l’oblit i el menyspreu: es destruïren immisericordement palaus, castells i tot tipus de vestigis, materials o immaterials, d’aquell passat que havia tingut els seus dies de glòria. Però no a tot Espanya succeí el mateix entre els antics territoris polítics i els diversos grups etnohistòrics que la conformaven, sinó que en dues regions determinades, les més riques a més a més i les úniques amb una estructura econòmica industrialitzada, Catalunya i les Províncies Basques, sorgiren sengles regionalismes que reivindicaven els interessos propis de les seues col·lectivitats històriques.

 

Malgrat unes condicions aparentment anàlogues, el contrast amb el cas valencià era tan fort que l’advocat i escriptor Jacint Labaila el feu ben palés el 1864, en el pròleg del seu primer llibre de versos: «Los valencianos, aunque emparentados íntimamente con los catalanes por las relaciones de historia, de clima, de lengua y de inmediación, somos sin embargo muy diferentes; somos antípodas, parece que nos separe un continente. Los catalanes, amantes de todo lo suyo, amantes hasta la idolatría, han hecho de su Barcelona una ciudad que marcha al frente del progreso español; los valencianos, desdeñosos de todo lo nuestro, dando a todo lo del país menos valor del que realmente tiene, somos pródigos en alabanzas para con los demás y guardamos el vituperio para nosotros. Como consecuencia, pues, del amor al país, los hijos del Principado rezan, enseñan, hablan y escriben en catalán; y, por otra consecuencia, los descendientes de Ausias March y de Mosén Jaume Febrer olvidamos el valenciano, no lo hablamos ya, ni lo escribimos».

1881. Membres de Lo Rat Penat. | Arxiu

 

Però les madeixes desfetes per la història no sempre es perden del tot i gent com el mateix Labaila, Constantí Llombart o Teodor Llorente miraren d’anar recuperant el fil mitjançant la fundació, el 1878, de l’entitat cultural Lo Rat Penat, una «societat d’aimadors de les glòries valencianes». Aquelles glòries antigues, les de les gestes, la llengua, els personatges i també les llibertats polítiques, que començarien a reivindicar-se durant la primera dècada del segle XX, novament a rebuf del que succeïa en el context espanyol a Catalunya i el País Basc, on ja s’havien format partits expressament nacionalistes que estaven assolint l’hegemonia política i reivindicaven la descentralització de l’Estat i l’autogovern de les seues regions històriques. Llavors tímidament i més tard, sobretot en el període d’entreguerres, els nuclis valencianistes anaren creixent fins a donar peu durant la Segona República a una plèiade d’iniciatives culturals –la signatura de les Normes de Castelló es feu en 1932, per exemple– i de partits polítics de tot l’espectre, com ara la Unió Valencianista Regional, la Dreta Regional Valenciana, l’Agrupació Valencianista de Dreta, l’Agrupació Valencianista Republicana o el Partit Valencianista d’Esquerra, que des de posicions més o menys regionalistes i nacionalistes, i amb representació política, reclamaven la recuperació d’aquella autonomia perduda dos segles abans. 

«El valencià, el 1931, era la llengua familiar d’entorn d’un 70% dels vora dos milions de persones que habitaven aleshores les terres valencianes».

Probablement era un moment adient, en aquells dies de glòria de la «primavera de 1931», quan «tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada». Fou llavors, de fet, quan es plantejà la construcció d’un Estat regional, al qual de seguida se sumà Catalunya amb el seu Estatut i mentre la societat valenciana, tot i que fortament imbricada per la seua trajectòria dins de les estructures de la identitat nacional espanyola, encara conservava majoritàriament les seues particularitats etnohistòriques, com ara el valencià, que era la llengua familiar d’entorn d’un 70% dels vora dos milions de persones que habitaven aleshores les terres valencianes. Però la primavera esdevingué hivern amb la Guerra Civil, la instauració del franquisme i la terrible repressió de les dècades subsegüents. Consegüentment, aquell valencianisme de preguerra, encara massa jove, desaparegué pràcticament per complet i un nou valencianisme hagué de començar en les dècades de 1960 i 1970, guiat llavors pels plantejaments de l’escriptor Joan Fuster, de base sobretot lingüística més que no històrica, que advocaven per la inclusió dels valencians dins de la identitat catalana i la construcció nacional dels anomenats Països Catalans.

Setmanari Renaiximent, 1908 | Arxiu

 

La proposta, tot i resultar un revulsiu per a aquella societat de finals del franquisme i mobilitzar milers de ciutadans que tornaven a defensar el seu país històric i a dignificar la seua cultura llargament proscrita i desdenyada, tenia, no obstant això, evidents obstacles: d’una banda, la força de l’Estat espanyol i, d’una altra banda, la mateixa renuència de la majoria dels valencians a menystindre la seua pròpia valencianitat, la identitat històrica que, malgrat tots els colps rebuts, havia arribat al mateix segle XX. No debades, entre finals de la centúria i començaments del segle XXI, aquell valencianisme, seguint ara sobretot els plantejaments d’un altre pensador, Joan Francesc Mira, derivà cap a postulats que pivotaven novament entorn de la valencianitat i el territori històric valencià, sense renunciar als lligams lingüístics amb els catalans i els balears. I és eixe valencianisme el que en la darrera dècada, partint pràcticament dels màrgens del sistema, ha esdevingut part integrant de la tercera força política del país, amb regidors, diputats i representants en totes les institucions i liderant o formant part des de fa quatre anys de les coalicions que governen ciutats tan importants com València o la mateixa Generalitat Valenciana.

«Fins a dues terceres parts dels cinc milions de valencians que hi ha en l’actualitat són ara de llengua familiar castellana».

El moviment valencianista, doncs, aquell que pretén projectar la societat valenciana cap al futur enfortint les formes de la valencianitat i el benestar primordial dels seus ciutadans, ocupa ara una situació sociopolítica inèdita en la contemporaneïtat, amb importants responsabilitats de govern. Però també observa, amb certa por i impotència, que probablement no es donen les condicions per a créixer i estendre el seu missatge d’una manera immediata. Per una banda, perquè, després de quatre dècades de franquisme en què l’autoodi i les desercions lingüístiques induïdes se succeïren en massa i de quatre dècades més en què s’ha produït un fort creixement demogràfic amb gent arribada d’altres parts d’Espanya i del món, fins a dues terceres parts dels cinc milions de valencians que hi ha en l’actualitat són ara de llengua familiar castellana, per només un terç de llengua familiar valenciana. Un fet que sens dubte afecta un moviment íntimament relacionat amb tots aquells aspectes que afecten la qüestió lingüística.  

'Parlem valencià', una pintada de carrer. | Arxiu

 

Per una altra banda, a més a més, els plantejaments valencianistes no han aconseguit ser políticament transversals, atés que es concentren i distribuïxen fonamentalment entre els partits d’esquerra, mentre que els partits majoritaris de la dreta es mostren ferotgement contraris a qualsevol tipus d’avanç en l’autogovern –amb l’excepció de la qüestió del dret civil per part dels populars–, d’aprofundiment de la valencianitat i de desvinculació de les lògiques dels partits centralistes que perjudiquen la col·lectivitat valenciana. Més encara, ni tan sols dins de la mateixa esquerra el valencianisme està suficientment consolidat per tal d’assegurar una representació política mínimament potent a escala estatal, com mostrà la gran davallada electoral de Compromís en les darreres eleccions generals, en no anar en coalició amb Podem, baixant de quatre diputats a només un, en la figura de Joan Baldoví. És per tot això, evidentment, per eixa situació estructural que sembla frenar el progrés del valencianisme a curt termini en les condicions actuals, que el mateix Compromís s’ha llançat a anar acompanyat del nou partit d’Íñigo Errejón, Más País, en les eleccions del mes vinent. Els líders polítics valencianistes proven de guanyar espais de poder de la mà de teòrics federalistes estatals, que els poden fer més visibles a nivell intern. Pareix lògic, malgrat els riscos també evidents, donades les circumstàncies i la trajectòria fins ací exposades.

«Moltes vegades no ens queda més que refugiar-nos en les lletres i en la fe en el mateix valencianisme».

Però això no ens lleva, als que ens sentim part del valencianisme, el neguit de constatar que, més enllà de les estratègies dels partits, les coses no són com molts voldríem. Que, tot i els importants avanços dels anys recents, la majoria dels valencians continuen volent ofrenar noves glòries a Espanya, amb el trist i contraproduent corol·lari de l’empobriment de la nostra pròpia societat i el progressiu esgotament d’alguns dels elements més bàsics de la nostra valencianitat històrica. I, en conseqüència, davant l’anhel frustrat de recuperar les antigues glòries valencianes, que hui es traduirien en un augment del benestar de la ciutadania i una projecció digna i orgullosa de la nostra col·lectivitat cap al futur, moltes vegades no ens queda més que refugiar-nos en les lletres i en la fe en el mateix valencianisme, en el convenciment íntim, superant tota raó i experiència, que en el futur continuarà creixent i acabarà sent hegemònic.

 

Ja ho deia Sales en Incerta glòria: «Crec amb tota l’ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l’existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència». Haurem de mantindre, doncs, eixa fe valencianista i eixe recer poètic. En versos de Josep Piera, un dels més insignes lletraferits i valencianistes: «Més val celebrar el goig, sempre fugaç, que no plànyer els plaers, ai!, perduts. Tot és efímer, tot: delers i dolors». Delers i dolors que ens provoca una valencianitat que va nàixer quasi per «casualitat», però que ha condicionat la nostra existència des de fa vora huit segles.

Ban del 9 d'Octubre de 1935. | Arxiu

 

També pots llegir...

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞 Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram!

Comentaris