L’actuació que hem descrit de la Secció Filològica en l’article anterior no augura un bon acord amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per a comentar més fàcilment el document que han aprovat, el compararem amb un escrit oficial de l’Acadèmia, del 2005, titulat ‘Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià’.
El Dictamen de l’Acadèmia constata que la llengua compartida per balears, per valencians i per catalans té dos noms legals a causa dels Estatuts d’Autonomia. El nom més adequat en la societat valenciana és valencià, ja que és una senya d’identitat del poble valencià. A causa de la importància social que té, l’objectiu d’arribar a un nom conjunt el deuen resoldre les màximes institucions en una democràcia (això és, les Corts valencianes i els Parlaments català i balear). Un mitjà és (diu el Dictamen) recórrer a «fòrmules sincrètiques o similars», és a dir, la suma de valencià i català.
El nom compost aprovat per les màximes institucions democràtiques s’aplicaria en l’àmbit internacional i en estudis de lingüística. Eixa actuació garantiria la presència del nom valencià fora del territori valencià. En la societat valenciana, repetim que el nom hauria de ser valencià (i també llengua valenciana), amb inclusió dels usos corrents de les universitats valencianes.
La proposta dita es fonamenta en un principi: «el valencià (diu el Dictamen) té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua. Realment, el Dictamen de l’Acadèmia és un document molt positiu, elaborat tenint en compte els sentiments i les conviccions que predominen entre els valencians. Per això mateix, el seu contingut facilita que els valencians sigam solidaris entre nosaltres, i evitem els dos extrems (el del blaverisme i el del catalanisme).
Per cert, deixeu-me observar que, en el model lingüístic valencià, s’hauria d’acabar la divisió entre blaverisme i catalanisme. Opine que eixa oposició s’assenta en dogmes i en l’autoritarisme, i que s’hauria de solucionar recorrent a l’antídot dels noms que he dit, que són la raó i l’argumentació. En concret, caldria estudiar quin és el fonament de cada norma en què hi hagen discrepàncies. Per tant, si realment volem, podrem acabar amb la divisió lingüística dita. A més, no hi haurien ni vencedors ni vençuts. O, més ben dit: hi hauria un únic vencedor: el poble valencià.
El document aprovat per la Filològica i l’Acadèmia
Per a deduir el valor del document que han aprovat la Secció Filològica, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, comentaré tres factors i les implicacions que tenen.
El document comença d’esta manera: «Les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana». Per tant, llengua catalana seria el nom general de la llengua, i valencià seria un nom local. Convindrem que eixa visió comporta que el document que comentem va contra el principi ètic del Dictamen, que diu que «el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat» que les altres parts de la llengua. L’actuació descrita també s’oposa a un article de la Llei de Creació de l’Acadèmia, que li demana que «vetle per l’ús normal del valencià i que defenga la seua denominació i entitat».
El segon factor que comentarem és l’afirmació que la Secció Filològica seria «per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu». En concret, una part del document diu: «L’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filològica, és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, i des de la seua fundació en 1907 és, per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu». El fragment que acabe de llegir té quatre implicacions enllaçades.
La primera és que l’Acadèmia ha fet una acció que no havia realitzat cap institució pública valenciana: fer seua l’activitat de la Secció Filològica. Al llarg del segle xx, els fets i les propostes del catalanisme han aprofitat sovint al valencianisme com a model. Però calia actuar d’una manera autònoma i digna, objectiu que per al valencianisme implicava crear institucions valencianes: el Centre de Cultura Valenciana en 1915; l’Institut d’Estudis Valencians en 1937; l’Institut de Filologia Valenciana en 1978; i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en 1998. En definitiva, el valencianisme ha reproduït la coordinació de pobles sobirans que hi havia en la Corona d’Aragó, com recordava Sanchis Guarner a Joan Fuster en una carta de 1949.
En contrast amb eixe camí, l’Acadèmia ha trencat en el 2020 la dinàmica del valencianisme firmant un document que diu que una institució catalana seria «per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu». A més, si la Secció Filològica fora «el referent normatiu» dels valencians ¿quin sentit tindria l’Acadèmia? Finalment, firmar un escrit que presenta la Secció Filològica com a «el referent normatiu» dels valencians nega l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Creació de l’Acadèmia, que donen en exclusiva a l’Acadèmia la competència de la normativa lingüística.
El tercer factor que comentarem apareixerà comparant el Dictamen del 2005 i el document aprovat en el 2020. El Dictamen s’oposa al centralisme, ja que rebutja (diu) les «directrius úniques i exclusives»; i proposa la coordinació de les institucions normativitzadores («una codificació policèntrica alhora que convergent», diu el Dictamen). En canvi, el document aprovat no conté ni el verb convergir ni l’expressió normativa convergent. El terme que usa repetidament és «unitarisme», que comporta uniformisme. Per tant, passem des de la coordinació lingüística cap al centralisme lingüístic.
A més, el centralisme arriba a un punt elevat. Quan es produïx la coordinació lingüística entre pobles, sol ser interna (con indica la preposició entre: entre pobles); també és factible plantejar-se un model per a la comunicació externa. Però, a més d’eixos dos models, el document aprovat també busca un compromís «intraterritorial». Això significa que la Secció Filològica acordaria amb l’Acadèmia com hauríem de parlar els valencians. I bé, una tal pretensió ¿no va contra la dignitat?
Una persona pot coordinar-se amb altres persones sobre com actuar conjuntament (i un poble pot coordinar-se amb altres pobles); però la vida d’una persona ha de dependre d’ella mateixa, igual que la vida d’un poble ha de dependre d’ell mateix. Això d’acordar la pròpia vida amb altres lliga amb la dominació i el centralisme, però diria que no és compatible amb la llibertat i la responsabilitat.
Per una altra banda, el fet de decidir amb la Filològica com hem de parlar els valencians no solament quadra poc amb l’ètica: també vulnera la legalitat valenciana, ja que torna a anar contra la competència que l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Creació de l’Acadèmia li assignen en exclusiva sobre la normativa lingüística valenciana. Realment, el document que hem comentat ¿no comporta cedir autogovern valencià a una institució catalana? Acabarem en l’article següent…
