Deia en un article anterior, publicat en València Diari,que la guerra Rússia-Ucraïna haguera resultat increïble que passara a Europa, encara que siga la de l’Est, fa només cinc o sis anys. Deia també que ha (re)esclatat un altre conflicte més creïble, desgraciadament, perquè és l’enèsim esclat de la sèrie interminable de guerres o conflictes bèl·lics i permanents en l’Orient Pròxim i Mitjà.
Però les explicacions irracionals donen per a molt, perquè hi ha, almenys, dos sentiments, dos creences o doctrines com són la religió i els nacionalismes intransigents que, amb la seua possessió de la veritat i el seu supremacisme, diluïxen l’enteniment i el raciocini. És la política dels sentiments i les emocions enfront de la política de la racionalitat.
Estem veient-ho en la guerra entre Israel i Hamas. Al·là per un costat i el sionisme expansioniste, acompanyat d’unes gotetes de Jahvé, per l’altre. Quant més intenses són les creences, més en possessió de la veritat es creuen els creients, a través dels “apòstols” i els catecismes religiosos o identitaris. I menys valor té la vida terrenal, ja que el paradís i el cel estan sempre a l’espera. I a algú li ve bé això en termes de poder monetari.
Totes les guerres són odioses, perquè per a totes les discòrdies i discrepàncies hi ha solució a través del diàleg i la negociació. I de la raó. Però la que lliuren Israel i Hamas és molt cruel i salvatge, precisament per la falta de raciocini en els argumentaris i en les motivacions prèvies de cada contrincant. I és un exemple per a crear i organitzar accions intervencionistes per a la pau immediata, en este cas i en el d’Ucraïna, i per a la pau permanent.
El desarmament general, considerat en l’Agenda 2030, i des de fa molts anys, és un element i un projecte indispensable i una idea que deu estar per damunt de fronteres, de creences religioses i de credos identitaris. El desarmament hauria de ser assumit com una vacuna que evite virus, i la fabricació, venda i possessió d’armes hauria de tindre la consideració de delicte. L’armament només hauria de ser permés per a la persecució i detenció de delinqüents. I per a un cos armat per la pau i per a evitar i/o parar conflictes.
Algú va dir fa algun temps que l’OTAN, quan va caure el mur de Berlín i va desaparéixer el Pacte de Varsòvia, hauria d’haver integrat a Rússia i haver-se convertit en un exèrcit dissuasori de conflictes bèl·lics.
Però mentres eixa il·lusió o utopia es puga complir, ara a l’ONU se li hauria de donar o tindre el poder, amb el compromís de les grans potències i dels organismes internacionals, de parar el genocidi d’Israel contra els palestins. I proposar de seguida una administració internacional a Israel i tota Palestina, que fora de molt de temps i que demostrara que la pau, el benestar, la solidaritat i la llibertat són idees i fets superiors a les identitats nacionals i als éssers superiors.
L’Israel actual es va fundar després de la II Guerra Mundial, per decisió de les Nacions Unides, amb la millor de les intencions, després de l’Holocaust patit pels jueus a mans dels nazis, i després de tantes repressions, entre estes, la també “nostra” Inquisició, a partir de la diàspora de segles, expulsats dels territoris on vivien. Un poble dinàmic, emprenedor, del qual els palestins haurien d’aprofitar-se per a viure millor.
Però no és possible consentir que els seus dirigents, després de la cruel salvatjada dels creients de Hamas, estiguen fent amb el poble palestí el mateix que nazis, inquisidors i creuats diversos feren amb ells. I apartheids ja n’han hagut prou. L’ONU i els organismes internacionals tenen molt a dir i més a fer.
